Inicia sessió 
Registra't
ESCOLTA-HO
Com s'explica l'adéu a Espanya de Joan Maragall fins avui?
Es tracta de veure, a través de la història de les idees, com la possibilitat d'un adéu a Espanya que es materialitza en l'oda a Espanya de Maragall és una cosa que no ve d'avui, que no neix només de qüestions de política conjuntural sinó que és el producte d'una evolució. Probablement el seu moment àlgid és a finals del segle XIX, després de la Guerra de Cuba, quan hi ha un part de l'opinió intel·lectual catalana que modifica el que ha estat l'objectiu del catalanisme al llarg del temps: regenerar Espanya. Aquest catalanisme pensa que si Espanya no és regenerable i no es vol regenerar, s'ha d'obrir la porta a la hipòtesi d'un adéu.
Per què creu que hi ha aquest canvi en la mentalitat del catalanisme?
Perquè, sobretot a partir de 1898, les actituds que es manifesten entorn la Guerra de Cuba marquen una mena de divorci intel·lectual entre una part de l'opinió pública catalana i una part de l'espanyola. Hi ha un part que Maragall representava en aquell moment que pensa que Espanya necessita ser reformada però que Espanya no vol ser reformada. Llavors Maragall fa una proposta. Diu, 'Escolta Espanya la veu d'un fill'. Ell es proclama fill d'Espanya, però diu que si no vol canviar certes coses, llavors inevitablement hauran de dir adéu. Jo crec que és fonamentalment la pèrdua de confiança en la voluntat espanyola de canvi.
Com ha anat evolucionant aquesta mentalitat al llarg dels anys?
Al llarg del segle XX i fins i tot fins als nostres dies, la posició majoritària del catalanisme ha estat sempre la de transformar Espanya, la d'ajudar a arreglar-la. També és veritat que es produeixen decepcions que tenen a veure amb molts factors, com el procés de l'Estatut i la sentència del Constitucional fins a un canvi del paper de Madrid com a capital que afecta les possibilitats de Barcelona. Aquests factors fan que, d'una manera accelerada en els últims anys, aquest corrent majoritari que volia transformar Espanya s'hagi aprimat i que els que eren partidaris es distribueixin entre els que es volen quedar a Espanya encara que no sigui reformada i els que volen un estat propi. Jo crec que aquest és un procés que travessa tot el segle XX però que té una acceleració en els últims deu anys.
Una part del catalanisme segueix confiant a reformar Espanya.
Hi ha una part que hi confia o que veu tan inimaginable la secessió que creu que ha de continuar amb la via històrica de reformar Espanya. El que és cert és que aquesta via s'ha aprimat des d'un punt de vista electoral i ha perdut arguments. Era més fàcil imaginar una transformació d'Espanya possible en ple franquisme que quan ja s'han produït aquests canvis i una part important de la societat catalana considera que la reforma d'Espanya no ha estat ni la desitjada ni suficient.
Al novembre viurem les quartes eleccions generals en quatre anys. El problema català genera inestabilitat a l'Estat?
És absolutament imprevisible, però, de fet, el que es pot produir és una cosa que ja s'ha produït al llarg del segle XX i que deia Gaziel. Gaziel Deia que Catalunya no és prou forta per marxar però Espanya no és prou forta per a fer desaparèixer el problema català. Es produeix així una mena d'empat agre i etern que travessa una part del segle XX. No sé si en algun moment quallarà en l'opinió pública espanyola la idea que per resoldre el problema espanyol s'ha de resoldre el problema català, i que la solució a aquest problema passa per una solució dialogada que tingui present el que els catalans volen. En aquests moments, el diagnòstic de Gaziel sembla que encara explica la realitat d'avui en dia.
Quines eines està utilitzant l'Estat per oferir una solució al conflicte?
Jo crec que una part de l'Estat, que no vol dir només el Govern sinó coses que van més enllà del Govern, creu tenir una fórmula que es pot aplicar amb èxit perquè creu que l'ha aplicat amb èxit a Euskadi, que és la del desmantellament o de la capacitat de domesticació del sentiment nacionalista a través de la repressió de la violència. Aquesta fórmula li sembla útil, però té la pega que a Catalunya no hi ha violència. En comptes d'adaptar la fórmula a la realitat, el que intenta és adaptar la realitat a la fórmula i, per tant, crear les condicions perquè sembli que hi ha una violència que permeti aplicar la seva fórmula. Això no funciona. A part de ser injust, desagradable i generador de situacions no desitjables, no funciona.
El catalanisme independentista seguirà evolucionant?
L'evolució del catalanisme és molt imprevisible perquè estem en una conjuntura internacional imprevisible. L'evolució dependrà de l'evolució de l'Estat. Si en aquests moments Espanya posa sobre la taula alguna cosa, una part del catalanisme que s'ha decebut amb les possibilitats de transformació d'Espanya es podria tornar a reenganxar. És una hipòtesi de treball. Si Espanya posés sobre la taula el concert econòmic i una actitud respecte al fet cultural i lingüístic oberta, hi ha sectors independentistes que potser s'ho repensarien. En aquests moments, la perspectiva que això passi és entre escassa i nul·la. És difícil que algú que ja s'ha decebut de les possibilitats de transformar Espanya faci el camí a la inversa.
Quines perspectives de futur té?
Crec que és impossible fer profecies perquè si n'haguéssim fet fa 10 anys, ens hauríem equivocat infinitament. Han passat coses que no pensàvem que passarien. Jo tinc dues sensacions. Una, que això va per llarg, que no hi haurà un desllorigador ràpid, que això no és una partida que acabi per KO, sinó que caurà d'una banda o l'altra pels punts. I una altra, i lamento tenir aquesta impressió, que és que viurem dies molt dolents, viurem dies molt grisos i aspres, i això no correspon a com se solucionen els problemes polítics en una societat avançada del segle XXI.
Pensa en la sentència del procés?
La sentència pot anar en aquesta direcció, però no només la sentència. Tots els factors de la política catalana i espanyola auguren temps agres i difícils, i no fan imaginable l'única cosa que ho evitaria, que és la negociació política i el tractament polític del problema.
Vicenç Villatoro
Sobretot a partir de 1898 i amb les actituds que es manifesten a la Guerra de Cuba, marquen una mena de divorci intel·lectual entre una part de l'opinió pública catalana i una part de l'espanyola. Hi ha un part que Maragall representava en aquell moment que pensa que Espanya necessita ser reformada però que Espanya no vol ser reformada.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.