ESCOLTA-HO
Em dic Plàcid. No estic programat per les guerres. Em va tocar de casualitat. Des del principi em vaig adonar, amb la primera guerra del Golf, que el dolor de l'altre es transmetia molt malament, ja que es feia des del patetisme d'arrel romàntica. Es convertia el dolor de l'altre en un pas de Setmana Santa.
El que em va mantenir en aquest ofici és el repte narratiu de com explicar el dolor de l'altre. Vaig trobar dues eines per fer-ho: la lírica i la paradoxa.
Per exemple?
Un exemple de paradoxa és que cap dels caps del Tercer Reich complien físicament allò que se li atribueix a una persona 'ària'.
Un altre exemple que comentes al teu llibre 'Jazz al despatx de Hitler' és que el lloc on van penjar Benito Mussolini és ara un McDonalds.
La vida és allò que omple el buit que la guerra deixa i viceversa. Ara hi ha carn picada a cinc metres d'on va morir Mussolini. En tot cas, què s'hauria de posar allà? Un cartell que digui 'aquí van destrossar els cossos del 'il Duce' i de la seva amant'? O potser el que hi ha: un lloc on la gent menja hamburgueses?
Precisament això sobta tenint en compte el debat actual sobre la preservació de la memòria històrica.
Però això també és memòria. On va començar la Segona Guerra Mundial, al punt fronter Danzig, ara és un punt de 'cruising' gay. Al despatx de Munic on es va signar l'inici d'aquell conflicte ara hi ha l'escola de música i de teatre de la ciutat bavaresa i hi toquen jazz. Tot això és una revenja! El jazz era la música prohibida!
Ja fa gairebé 10 anys de 'Jazz al despatx de Hitler'. Com ha canviat el paper del periodisme des de llavors?
Quan vaig començar fa tres dècades, el periodisme de guerra era un ofici. Ara és una carrera. Abans importava qui ho explicava millor; ara, qui ho explica abans.
No ha de ser fàcil ser periodista de guerra i, a més, es demana imparcialitat. Es pot ser objectiu en aquests contextos?
Un reporter de guerra només informa d'allò que veu. No crec en l'objectivitat, sinó en l'honestedat, la voluntat del periodisme d'apropar-se a veritat.
Quan fas una mirada a la teva carrera i penses en tots els testimonis amb qui has parlat, com t'ha afectat això?
He estat un corresponsal que he anat a les guerres però no intensament. He anat molt espaiadament, però durant molt de temps. Això m'ha permès dues coses: una, no dependre de la guerra. Si no hi vaig no passa res!
L'altra, m'ha permès reflexionar quina és la millor manera de transmetre allò que veus. He pogut pensar en el lector.
Precisament, creus que el públic es mira les informacions sobre guerres com qui veu ploure?
El problema és que hi ha una sobresaturació de mitjans i d'informació. Com va dir Santa Teresa, l'excés mata el dolor i el plaer. Quina és la solució? Crec que cal retransmetre sense atabalar.
El problema del periodisme de guerra és que sempre es diu el mateix de la mateixa manera. S'han de buscar mirades laterals.
Com quines?
Quan hi havia l'èxode que travessava Europa, va haver-hi un moment que tota la massa de migrants es va quedar embussada a l'estació Keleti de Budapest. A mi no m'interessava la imatge de la mare plorant amb un nen en braços. M'interessava com tres adolescents, quatre carrers més enllà, miraven per primera vegada i entraven al·lucionants en un 'sex shop'. Això també és guerra.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.