ESCOLTA-HO
Com va néixer el llibre?
Fa 20 anys que faig periodisme internacional. He fet moltíssimes cobertures, vaig ser durant dos anys corresponsal als Estats Units, he viscut a Bolívia... Quan va esclatar la guerra a Ucraïna l'any passat hi havia molts periodistes catalans i espanyols que hi fossin i vam concentrar l'atenció de milers de persones. Mai no havia viscut l'esclat d'una guerra i es va produir una onada d'interès i de reciprocitat de moltíssima gent que va ser un sotrac emocional i professional. Quan vaig tornar, em trucaven de molts llocs per anar, per explicar el conflicte. Va ser llavors quan em va escriure l'editor de l'Ara Llibres i em va preguntar si m'agradaria escriure un llibre. A mi m'encanta escriure, però sempre m'ho he guardat per a mi. La veritat, però, és que ho vaig parlar amb la meva família i em van dir que hi havia moltes històries que no havia pogut explicar i que ara potser tenia més perspectiva de la professió i del món. Així que vaig decidir fer-ho.
Ha estat l'oportunitat d'explicar històries que portes a la motxilla, però que no has pogut explicar?
Aquest llibre és la meva venjança contra la dictadura de la brevetat. Les cobertures que fem ara no tenen res a veure amb les que fèiem fa 20 anys. Nosaltres ara anem i fem cròniques, fem reportatges, fem converses llarguíssimes... Utilitzem molts llenguatges. Et deixes moltes coses per explicar, per falta de temps i a vegades també per falta de temps de processar tot el que has vist i sentit. Quan parles amb qualsevol periodista que fa molts anys que cobreix coses fora entres en contacte amb realitats i persones tan diferents de la teva, i tan dures, que això et va creant una motxilla d'històries que no has pogut explicar. Les meves dues obsessions professionals són els matisos i els detalls, que és on es troba l'interès, i després el com i el perquè. A vegades ens quedem només amb el què. Això és com si en una novel·la policíaca t'expliquen que algú ha estat assassinat, però no t'expliquen ni el com ni el perquè. No ho podríem concebre. A vegades, aquesta dictadura de la brevetat ens fa quedar-nos en el què, i això a mi em resulta realment un problema.
Per què has triat aquestes històries per al llibre?
El primer gran esforç va ser triar exactament quines històries escriuria, però al mateix temps va ser una oportunitat per revisar què m'havia quedat a la memòria. Vaig haver de recuperar molt material antic que tenia guardat, recuperar records a través de les fotos, etc. Per al llibre he triat per primera vegada el "jo" per explicar com vaig rebre la informació, com vaig viure segons quines situacions, reflexionar sobre algunes circumstàncies de la professió. També com entrevistar a algú que no coneix ningú pot ser molt més potent que entrevistar un famós. El meu objectiu és que no fos una crònica típica periodística, sinó una cosa més personal en què jo també pogués explicar com m'havia sentit. Al mateix temps, però, cada capítol inclou dades, dates i fets concrets per abordar diferents problemes que marquen el món d'avui.
Centrar-se només en dades pot arribar a deshumanitzar la gent que pateix els conflictes?
Per exemple, en el tema de les migracions, les dades són importants, ens donen una base per poder explicar una cosa. Però les dades sense context són a vegades enganyoses. Aquest any estan arribant a Europa al voltant de 150.000 persones, però cal posar-ho en perspectiva. Què representa aquesta dada en un continent com l'europeu? Tenim capacitat d'absorbir i integrar aquestes persones si hi hagués consens? Hi ha missatges interessats i manipulats que diuen que ens estan envaint, però és bo saber una dada que ens repeteixen els experts: el 80% dels moviments migratoris que es produeixen al continent africà es queden al continent africà. La gran majoria d'africans, que tenen problemes per sobreviure, que han perdut el seu hàbitat, no tenen cap intenció de venir a Europa perquè no volen deixar casa seva ni la seva família.
Com has viscut el fet de connectar amb gent i les seves històries i ara no saber-ne res més?
Per mi això ha estat molt difícil. No és el mateix entrevistar la presidenta de les Mares de Srebrenica, que és molt famosa i compareix contínuament a fòrums internacionals, que parlar amb una senyora que hi tenia una botigueta en un dels escenaris que va viure una de les pitjors matances de la guerra a Bòsnia. L'empremta que això em va deixar i com recordo jo sovint aquesta senyora m'ha quedat a dins per la seva tristor, per com explicava una història que era horrorosa. Hi ha moments que m'he sentit realment malament. Penso en aquelles persones que en un moment determinat han decidit confiar en tu malgrat que no et coneixen absolutament de res, que a vegades hi ha una barrera idiomàtica, cultural i socioeconòmica enorme. A vegades aquesta barrera no es pot creuar. Recordo el 2007 que anàvem caminant pel camp de refugiats a la frontera entre Kènia i Somàlia i la gent ens mirava. Semblava que fóssim a un zoo buscant una història peculiar, una persona diferent. Pot resultar incòmode. Penso en l'Ahmed, un noi que em va ajudar a Líbia en plena revolta contra Gaddafi. O en el Samir, que em va ajudar quan vaig anar a Síria. No sé si estan vius, i és clar que penso en ells.
Una conductora d'autobús dels Estats Units et va preguntar si a tu et pagaven "per fer això".
Sempre he recordat aquest moment perquè no vaig saber què contestar. Vaig pensar que potser tenia raó, que ens ho hauríem de preguntar. El tipus de periodisme que jo faig i que afortunadament he triat i m'han deixat fer és un periodisme que intenta explicar les coses. Jo tinc els mitjans i el suport d'un mitjà darrere meu per poder fer això. A Bolívia vaig viure un any com a formadora de periodistes i vaig arribar a una escola rural amb una aula plena de gallines i una pissarra de guix. I allà arribes tu, amb els teus cànons periodístics davant de quatre nois que no saben absolutament res del que estàs parlant. Per a mi allò va ser una lliçó accelerada i enorme del món. El periodisme és una professió de risc a molts països i és una professió que a molts països l'exerceix gent que potser no ha tingut accés ni a l'educació més bàsica.
Amb quin moment o història et quedes del llibre?
Tots els capítols que he escrit els recordo perquè em van impactar. Recordo molt la història del periodista que no sabia llegir. També hi ha la història d'uns migrants de Mauritània que vaig conèixer a les Canàries. Quan parles amb refugiats i migrants, el grau de desesperació sempre és molt gran. Aquell noi estava perplex perquè havia arribat a Europa i ningú li feia cas, ningú no el volia, i ja no pertanyia ni al seu país ni al lloc on havia arribat. Era un home sense res, que estava desesperat. Em va arribar a l'ànima.
Dius que és el teu primer llibre i potser l'últim. Què ens espera ara?
Crec que ara una cobertura molt important serà anar al nord d'Àfrica. A Tunísia, per exemple, que és el país d'on estan sortint la majoria dels migrants que arriben a Itàlia. Aquest any també és molt interessant perquè hi ha les eleccions europees i ara mateix Europa està en un moment pràcticament de refundació i d'ascens de l'extrema dreta. Hi ha unes eleccions a Polònia que m'encantaria cobrir. És un país que està dins de la Unió Europea i que desafia tots els fonaments propis de la UE, tots els valors de la democràcia liberal, juntament amb Hongria. És un reflex d'aquesta deriva que està vivint el món, de qüestionar moltes coses que donàvem per fetes. Això va començar als Estats Units amb l'arribada de Donald Trump i s'ha estès de manera fulgurant.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.