Martí Cardona al costat d'un dels seus trencadissos / Foto: Cugat Mèdia
ESCOLTA-HO
Audio PlayerVa arribar a mi, com t'ho diria, sense jo plantejar-m'ho molt. El cas és que era un temps en què estava arreglant casa meva, a l'era tocava posar rajoles i vaig aprendre a instal·lar-les amb un vídeo de YouTube. Amb les rajoles que em van sobrar vaig pensar que potser podria fer alguna cosa més artística. Coneixia la tècnica del trencadís de Gaudí, però tampoc n'era fan... Així que em vaig posar a experimentar i una cosa va portar a l'altra. Vaig anar reciclant rajoles de diferents tipus, de diferents colors i així vaig anar fent més coses.
Tens algun record d'infantesa que tingui alguna cosa a veure amb la ceràmica o l'art en general?
No en concret. Sí que una vegada, ara fa un parell d'anys, la meva àvia va trobar una foto meva fent un trencadís en un taller, però és que jo ho havia oblidat totalment! No tinc una connexió amb res de la ceràmica ni amb l'art quan era petit.
Però tu ets biòleg. Com compagines la teva formació acadèmica amb l'art?
Correcte, soc microbiòleg i tinc la meva feina. Els trencadissos els faig una mica quan puc. No m'agrada això de dir que en el meu temps lliure faig trencadissos, ho sento com si separés la feina del hobby. Però si ho analitzes fredament la meva feina, la que em dona diners, és la de fer de biòleg i després tinc el projecte dels trencadissos, del qual em va sortint alguna comanda, i si no faig peces pel meu compte.
La tècnica del trencadís l'has après de forma autodidàctica, podríem dir?
Soc un ferm defensor d'aprendre experimentant i provant. Jo vaig començar agafant rajoles de diferents tipus i buscant la millor manera de treballar-les. Al principi les trencava amb un martell i després vaig descobrir altres eines que em permetien tallar les rajoles amb els angles correctes, vaig descobrir altres materials... Així que sí, em considero bastant autodidacta.
Recordes el primer trencadís que vas fer?
Sí, va ser una prova que vaig fer sota una finestra, a casa meva. Era amb rajoles blanques i negres i no tenia cap forma en concret, simplement ho vaig fer per provar de veure com quedaven les rajoles, si enganxaven bé, quant de temps duraven i si sortia bé.
I el primer que vas fer a fora de casa?
El primer que vaig posar al carrer va ser el que hi ha al carrer Sant Medir, si no m'equivoco, el que va cap a la rambla del Celler, on hi ha el Celler Modernista. Està en una paret i és com una persona que està traient la llengua amb un ocell.
Què és el que més t'atrau del trencadís?
Com a part del projecte, en primer lloc, m'agrada que sigui un material reciclat que m'hagi trobat pel carrer, per exemple. I després, per a mi, el mosaic és un terme mitjà entre la pintura i l'escultura. El que m'agrada és que em permet expressar-me d'aquesta manera i em permet fer també peces que duren, que poden estar temps a la intempèrie, perquè les rajoles estan fetes precisament per això.
Et vam descobrir ara fa uns quatre anys quan vam començar a veure diversos mosaics als espais públics de la ciutat. Es va generar una mica d'efecte Banksy, no?
No ho sé, el fet de posar obres al carrer, al final, és una forma d'expressió, però també una manera de donar personalitat als carrers, d'intentar que siguin menys impersonals, dotant-los d'una mica més de color i vida perquè Sant Cugat, sobretot els últims anys, trobo que s'està convertint en una mena de Roca Village. Sembla un centre comercial, no una ciutat on visqui gent. Sembla que no hi hagi res més enllà de les botigues aquestes que apareixen i desapareixen en dos mesos i de seguida ja n'hi ha una altra. Penso que els carrers no són de ningú, són de tothom. Hi ha qui pugui pensar que si cadascú de nosaltres posés al carrer les seves obres seria un caos, però també seria més bonic, no? Defenso aquesta idea romàntica.
I el retorn que has tingut dels veïns i de veïnes que han vist aquests trencadissos per la ciutat, quin ha estat?
Ha sigut un retorn molt positiu. De fet, ara hi ha molts trencadissos que els he posat a partir d'encàrrecs que m'han fet veïns i veïnes, sobretot aquí al centre. Quan estic instal·lant un trencadís i passa la gent i em comenten que és bonic, certament és un gust. També em passa una cosa molt maca que és que quan passegen famílies pel carrer i em veuen, em comenten que els seus fills o filles són molt fans dels meus trencadissos. He vist que a les criatures els agraden molt i això és bonic perquè t'adones que aquell trencadís que has posat té un impacte i la gent s'hi ha fixat.
Parlem una mica del teu procés creatiu. Com funciona, com t'inspires?
A mi el que m'agrada, sobretot quan no tinc cap comanda ni encàrrec, és pensar en quin tipus de peça vull fer. Primer, la dibuixo amb paper i llapis. Vaig omplint les pàgines de dibuixos diferents, fins i tot se superposen els uns als altres, fins que veig un que em comença a inspirar i dic ''ostres, això és bonic, tindrà potencial per ser un trencadís''. Llavors, desenvolupo aquella idea fins que acabo plasmant-la en un trencadís.
Hi ha algun projecte dels que hagis fet del qual estiguis especialment orgullós?
Bé, em sento orgullós de tots els projectes i m'agrada veure'ls quan passo per davant d'ells. Quan em miro un trencadís recordo d'on vaig treure les rajoles, de quin carrer eren o si me les van donar... Fins i tot, recordo què pensava en el moment que vaig posar aquella rajola o dibuixar aquella figura. No sabria escollir-te una en concret.
I parlant de projectes, en un futur què t'agradaria fer?
M'agradaria fer moltes coses, però sí que m'encantaria tenir una paret o espai on poder fer un projecte amb llibertat creativa absoluta i que jo sabés que allò durarà un temps.
Continuaràs compaginant la biologia amb l'art, amb els trencadissos?
Sí. Tampoc és una cosa que em plantegi i pensi que arribarà el dia en què només em posi a fer trencadissos, és que m'agraden els dos mons i compaginar-ho és una cosa que m'agrada, però sí que voldria anar potenciant el tema dels trencadissos, a veure fins a on em porta. Per a mi és una forma d'expressió i l'únic que vull és continuar tenint temps per anar fent peces i experimentar amb tot el que és l'art i els trencadissos.
Martí Cardona
El fet de posar obres al carrer, al final, és una forma d'expressió, però també una manera de donar personalitat als carrers, d'intentar que siguin menys impersonals, dotant-los d'una mica més de color i vida perquè Sant Cugat, sobretot els últims anys, trobo que s'està convertint en una mena de Roca Village.
Audio Player
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.