Inicia sessió 
Registra't
En Pacu Soler (sí, Pacu; ell es deia Pacu, no pas Paco) era un homenot de Sant Cugat, era com un d'aquells edificis singulars que configuren la silueta urbana d'una ciutat i que en anglès se'n diu 'skyline'. Hi ha l'skyline arquitectònic, fet d'estructures, temples o gratacels, i l'skyline humà, fet de persones que, per la seva manera de ser o de fer o per allò que deixaran quan ja no hi siguin, desprenen una llum especial fins a esdevenir indestriables del lloc on han arrelat. En Pacu Soler era una d'aquestes siluetes, una silueta que descrivia la línia de l'horitzó humà de Sant Cugat.
Jo, en l'època en què Carmen Rojo era la propietària del Mesón, vaig compartir amb ell moltíssimes hores nocturnes allà dins i també vaig formar part de les persones que aleshores s'hi reunien en forma de tertúlia. En Pacu, concretament, era com si visqués al Mesón. Hi arribava a partir de certa hora de la tarda, per bé que també hi dinava, i s'hi estava fins que en Mariano, l'encarregat, tancava. Ara no recordo si a les dues o a les tres de la matinada. D'aquelles tertúlies, en formaven part tot un conjunt de persones inoblidables moltes de les quals ja no hi són: Josep Sales (Emilià), Ramon Barnils, Xavier Agraz, Miquel Bea, Carles Déu... En Pacu, tanmateix, n'era el pal de paller. Ell sempre hi era.
De la cerimònia que es va fer el dilluns 20 de desembre passat, prèvia a l'enterrament, en què el Monestir era ple de gom a gom, em va agradar força el discurs de mossèn Emili (Emili Marlés) referit a en Pacu. Res a veure amb els discursos habituals en què l'oficiant, per desconeixement de la persona morta, no pot dedicar-li més que quatre pinzellades apuntades per la família. Mossèn Emili en sabia més coses, va enraonar de l'amor d'en Pacu per la música i per promoure activitats culturals i va ser valent descrivint la seva figura controvertida i provocadora, fins i tot comparant determinat aspecte íntim de la seva personalitat amb Andy Warhol.
En Pacu sabia que es moria i ens va deixar un missatge reproduït en el recordatori, que era, en certa manera, un retrat de si mateix. Deia que ens estimava i s'excusava per si en alguns moments no havia sabut demostrar-nos-ho. "Estimem-nos! L'única solució per arreglar aquest món és que ens estimem tots", deixava dit. I tot seguit, al peu del text, ens demanava que cantéssim el Virolai i l'Himne de Catalunya. I així ho vam fer: el Virolai a l'interior del Monestir, i Els Segadors a fora.
Gràcies, estimat Pacu, per tantíssimes estones i converses compartides. El Mesón, sense tu, ja feia anys que no era la mateixa cosa. Res a veure. Però ara que te n'has anat encara ho serà menys, perquè canvia de nom. Ja mai més no es dirà El Mesón. Això no t'hauria agradat gens, ja ho sé. Ens esborren la història, Pacu. Però no t'esborraran a tu. Del meu record no t'esborraràs mai, estimat amic. Mai.
VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.