Inicia sessió 
Registra't
Després van venir uns quants dies d'hospitalització a la planta de semicrítics on vaig ser atès per uns professionals tan exquisits, no només quant a eficiència, també quant a humanitat, que en tinc prou de pensar en ells perquè em vinguin al cap paraules boniques i de lloança. La medicina demana, per damunt de tot, eficiència, és lògic. Però penso que tan important és l'eficiència com la humanitat. L'eficiència tota sola, per satisfactòria que sigui, queda coixa si no va acompanyada d'una relació veritablement humana entre el professional i el pacient. Sobretot en el tracte hospitalari. Altrament, l'eficiència esdevé quelcom resolutiu però fred, glacial. Diria, fins i tot, que la veritable eficiència professional rau en la combinació d'ambdues qualitats: expertesa i humanitat. El caliu humà, especialment en les hores baixes de la vida, ho és tot.
En aquest sentit recordo les tres persones que, successivament, vaig veure passar per l'altre llit de la meva cambra i la importància del to afectuós amb què van ser tractades. La primera, en Manuel, amb càncer de coll; la segona, en Paco Álvarez, un tramoista amb qui vaig poder enraonar breument de teatre, amb un infart com jo; i la tercera, l'Oriol, un noi de dinou anys, víctima d'un accident de moto que li va deixar lesions d'extrema gravetat. Em va commoure l'afecte maternal amb què l'Elvira, una de les nostres infermeres, el tractava. Ella, però, era així amb tots els pacients. Sempre tan summament delicada quan a mitjanit em despertava per comprovar les meves constants. Recordo que li vaig dir: 'Vostè és una persona molt afectuosa. Les persones com vostè fan que la vida sigui més bonica'. I em va respondre: 'La meva mare em va dir que tractés els pacients com m'agradaria que em tractessin a mi, i això és el que faig'. Des d'aquí li reto homenatge i li faig la forta abraçada que les mesures de seguretat no em van permetre fer-li en el moment d'acomiadar-me'n.
Però hi ha altres persones, a banda de l'Elvira, que em van admirar per la seva humanitat i que no oblidaré: els infermers i les infermeres Alba, Albert, Belén, Janina, Joan Manel i Mireia, i les doctores Anna Garcia, Isabel Cherta i Cristina Lluch. En la Cristina Lluch vull posar un èmfasi especial, ja que va ser la doctora amb qui vaig tenir un tracte permanent i amb qui va ser un plaer enraonar i escoltar-la. Ella també és una d'aquestes persones que fan la vida més bonica a les persones que l'envolten. Moltíssimes gràcies, Cristina.
Un altre aspecte inoblidable d'aquest mal tràngol, és el suport que he rebut de tantíssimes persones. A totes elles els vull transmetre des d'aquí el meu agraïment, tant a les públiques, com ara el president Torra, Marcel Mauri, president d'Òmnium Cultural, Joan Laporta, Joel Joan o Jordi Cuixart, amb una carta molt emotiva des de la presó de Lledoners, com a les més anònimes o del meu entorn però amb el mateix valor per a mi. Emociona força rebre l'escalf de gent que no coneixes personalment i que, tanmateix, dedica un temps de la seva vida a saber com et trobes i a desitjar-te el millor. En aquest sentit, em vaig sentir molt acompanyat durant la meva estada a la clínica.
Finalment, només dir que crec fermament en la lliçó existencial que porta implícita tota adversitat. Que sapiguem veure-la o no depèn de nosaltres, però la lliçó hi és. Potser és fruit d'aquesta lliçó la dita que diu que d'un gran mal en surt un gran bé. Aquests dies, naturalment, he pogut reflexionar sobre moltes coses, però la que m'ha semblat més diàfana de totes és la certesa que tots els anys, tots els estudis, tots els esforços, per sòlids que siguin, que invertim en la obtenció d'uns anhels i en la realització d'uns somnis poden esvair-se en un instant per un simple caprici del destí. No és que ignorem això, sabem perfectament que un dia hem de morir, però vivim i actuem com si no ho sabéssim, com si no sabéssim que som petits éssers vulnerables en risc permanent i ens creguéssim eterns. No en som, d'eterns. La vida més longeva és un bri d'herba en l'oceà del temps. M'agrada molt com ho resumeix Pessoa en aquest poema: 'No fem pas més renou en l'existència que les fulles de l'arbre o les passes del vent'. Sí, amics, en aquest món no hi ha res més fràgil que la vida. Moltes gràcies, estimats!
VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.