Inicia sessió 
Registra't
Anahita Nassir / Foto: Víctor Serri
ESCOLTA-HO
Segurament sí, perquè hi ha una situació diferent de lluita d'una gran part de la població que reclama més drets i més llibertats.
Fa uns dies es coneixia també un altre cas similar, el de la jove Armita Geravand, també colpejada i en estat de coma per no portar el hijab. La dura situació del país se sosté en una qüestió de religió, de masclisme, de sistema?
És una qüestió de 44 anys d'una república islàmica que des del començament va discriminar les dones, però que també té altres desigualtats, com poden ser qüestions socioeconòmiques o qüestions religioses, ètniques i polítiques.
És cert que l'Iran és un país molt complex i la població que ha estat sotmesa a aquest règim ara ha dit prou.
Aquest prou és suficient? Perquè hem vist la repressió en totes les seves variants: execucions, judicis, censura a Internet. Sembla que, tot i la condemna internacional i els gestos de solidaritat, poc s'ha aconseguit. Què ha de canviar a l'Iran?
Una de les qüestions d'aquestes revoltes és que al començament, quan va morir la Mahsa, la gent demanava canvis en el règim, però ja s'està demanant un canvi de règim. Per tant, el punt de vista de la gent que ha sortit a manifestar-se ja és diferent.
El que s'està demanant és canviar aquest règim teocràtic basat en aquesta discriminació envers la dona i dels seus drets. Però no és només això. És que la gent jove i instruïda de la ciutat no compta amb cap sortida professional laboral, té un futur incert i, a sobre, gràcies a les xarxes socials veuen un món que desitgen i que volen.
El problema del règim és que l'única resposta que ha donat a tota aquesta demanda de majors quotes de llibertat ha sigut una repressió brutal. Només per fer por en els manifestants i demostrar força davant de la comunitat internacional.
Però al règim no li tremola la mà i el que fa és amenaçar, empresonar, violar, torturar, i fins ara set persones han anat a la forca simplement per reclamar el seu dret a la llibertat.
L'Iran ha de canviar en molts aspectes, però la solució la tenen els mateixos iranians de dins de l'Iran, que estan sobradament preparats. El que desitgen és una millora de les seves condicions de vida i poder fer créixer el potencial d'aquest país. Un país amb una història gloriosa, que té més de 3.000 anys, un pes demogràfic, una importància en qüestions de recursos energètics com gas i petroli.
Tot això podria revertir en una millora impressionant de les condicions de vida de la majoria de la població, i fins ara no es dona.
De fet, les protestes, a conseqüència del cas de la Mahsa Amini, no eren les primeres que vivia el país. Actualment, té prou massa crítica contra el règim com per poder aconseguir aquests canvis?
Exacte. Des de 1999, que es van donar les primeres protestes, fins al 2019, quan es va tallar l'accés a Internet per primera vegada per evitar que la gent s'organitzés internament i els de fora no sabessin que estava passant.
Sí que, evidentment, hi ha una massa crítica. La majoria de la població iraniana està en contra d'aquest règim. Existeix una escletxa enorme entre la classe dirigent i la majoria de la població iraniana, que no veuen satisfetes les seves expectatives i les seves demandes de majors quotes de llibertat.
El problema és que estem parlant d'un règim que porta 44 anys reprimint la població, que sempre que ha sortit una persona que podia liderar un moviment d'oposició, l'ha detinguda. De fet, avui en dia, a les presons iranianes està el gruix de les persones més importants per al futur d'un país. Estem parlant d'intel·lectuals, estudiants, defensors dels drets humans, polítics i defensors com la nova Premi Nobel de la Pau, la Narges Mohammadi.
Com deies, fa uns dies es coneixia aquest Premi Nobel de la Pau per a aquesta activista que compleix condemna a una presó per distribuir propaganda contra l'Estat. Ser dona, activista i incòmoda per a la República Islàmica és un còctel massa perillós a un país com l'Iran?
Clar, estem parlant que més de la meitat de la població són dones i la majoria són joves. És una massa crítica que veu que no es respecten els seus drets i les seves llibertats, i el que desitgen és aconseguir una situació d'igualtat i equitat amb els homes. Aquestes revoltes cada cop estan més secundades per homes que no volen que la seva mare, la seva esposa o la seva germana visqui en aquest entorn tan sufocant.
Són molt valentes les dones a l'Iran avui. Elles surten sense el vel que és el símbol d'aquesta opressió, però no hem d'oblidar tota la resta de desigualtats.
El règim ha creat un sistema de societat en què qualsevol home es creu amb el dret de poder comentar i decidir com ha d'anar vestida una dona. Són tan valentes que surten sense mocador i es troben amb tot aquest aparell repressiu que les pot portar, fins i tot, a la mort, però elles segueixen sent valentes.
Evidentment, això no és d'ara, no és un esclat arran la mort de la Mahsa, sinó que això és un caldo de cultiu, és una gota que ha fet vessar el got de 44 anys d'estar fartes de no ser escoltades. Les dones de l'Iran sempre han intentat no ser silenciades i ho han fet amb la presència.
Està present en petites lluites quotidianes com portar el mocador una mica més enrere, pintar-se les ungles sabent que a la universitat t'ho faran treure o portar la roba una miqueta més estreta. Tot això són petites lluites que elles han anat fent de resistència i és un símbol de resiliència, de no voler renunciar a la seva lluita.
Aquests gestos són una qüestió estesa dins de l'Iran o són només les fotografies que ens arriben des d'allà? És a dir, realment hi ha aquesta consciència?
La majoria de les dones són conscients que els hi falten uns drets. És veritat que també hi ha una part de la població, conservadora, o inclús el món rural, on també és més difícil poder-te revelar. Tot i això, les dones sempre han estat en contra de la imposició de certs principis que han fet minvar la seva llibertat.
Aleshores, és cert que, normalment quan es parla, es refereix a les ciutats, però l'Iran és un país que ha viscut un procés des dels anys 60 de gent que marxava del camp cap a les ciutats. Tenen ciutats molt grans. Per tant, es pot dir que amb major o menor grau el que volen les dones són més quotes de llibertat.
Tu vas néixer a l'Iran, vius aquí a Sant Cugat. Quina és la teva història i la teva relació amb l'Iran?
Jo vaig néixer a l'Iran i soc filla d'un exiliat polític iranià que es va casar amb una dona catalana i que em portava sempre a collibè a les manifestacions contra el xa. Quan van viure l'autèntica naturalesa autoritària del règim, vam emigrar primer a Itàlia i ara, des de fa més de 30 anys, estem a Sant Cugat.
Des de sempre, aquesta nostàlgia paterna de què tornarem a l'Iran o de créixer en un ambient d'un exiliat, fa que sempre tens el país d'origen molt present. A casa hem parlat iranià, hem menjat iranià, ens trobem amb persones de la comunitat o de la família.
Tot això ha marcat, no només la meva personalitat, la meva vida; sinó també els meus interessos professionals o acadèmics. De fet, l'Iran sempre ha estat el centre. Vaig estudiar Ciències Polítiques a la UAB i sempre els meus treballs eren sobre l'Iran. Vaig fer el màster i l'Iran era el centre de la meva investigació.
I des d'aleshores, sempre que he pogut, he donat visibilitat a la realitat de l'Iran, perquè és un país fascinant i ple de contradiccions. Sempre m'agrada fer aquesta faceta de pedagogia perquè coneguin l'Iran més enllà dels estereotips o de les imatges que t'arriben amb interessos occidentals.
Vosaltres hi heu deixat gent allà, l'Iran?
Jo vaig marxar que era molt petita, però part de la família del meu pare es va quedar a l'Iran. Altres, com nosaltres, van emigrar a altres països com els Estats Units o França. Des de les hores, tinc relació amb els cosins que tenen la meva mateixa edat.
Vaig viatjar a l'Iran el 2001 perquè va ser un moment d'obertura amb el reformista Jatami i era una mica més segur. Vam anar-hi i va ser com un viatge emocional. Vaig poder conèixer cosins que sempre havíem parlat per telèfon, però no ens havíem conegut mai.
El concepte de família a l'Iran és molt important i la família és un element clau per a l'individu. Aleshores, la família és molt extensa. Els cosins segons també compten com a família. I seguim en contacte.
Després de tants anys fora del país, s'arriba a renunciar a poder tornar o és una idea que sempre queda dins i es manté?
En el meu cas, jo vaig créixer amb la imatge d'un país a través dels ulls i el record d'una persona exiliada i nostàlgica. Quan hi vaig anar el 2001, una de les coses que em va sobtar era que no s'assemblava gens ni mica als records amb els quals jo havia crescut pel meu pare.
A mi m'encantaria poder viatjar amb els amics, amb la família d'aquí, a l'Iran, si fos un país lliure. A la majoria de la diàspora iraniana ens encantaria poder tenir aquest anar i venir.
En el meu cas particular, jo estic casada aquí i el meu fill ha nascut aquí, per tant, en el meu imaginari no existeix la possibilitat d'anar a viure a l'Iran; però sí que m'agradaria que coneguessin els seus orígens.
És un país meravellós en l'àmbit arquitectònic, històric, de naturalesa... però ara no és el moment i jo no tinc pensat tornar-hi ni molt menys. M'encantaria que formés part del meu bagatge personal, evidentment.
Creus que, tot i la situació actual i la repressió a les protestes, està més a prop aquest canvi que permeti retornar a l'Iran encara que sigui de visita i poder apropar part de la teva història al teu fill?
Clar, a mi m'agradaria tenir la bola màgica i poder dir què passarà. A més, l'Iran sempre desafia les teories convencionals i mai respecta el que s'imaginava que podia passar.
El que sí que és cert és que tenim el desig, la diàspora iraniana, que la pressió de la societat iraniana a dins i de la comunitat internacional; sobretot de les societats, no pas dels governs; gradualment i a llarg termini portin a una millora de la situació de la vida de l'Iran.
Tot i això, el règim ha demostrat en aquests 44 anys la capacitat d'adaptació i de poder-se mantenir en el poder, malgrat totes les revoltes i totes les sancions internacionals.
M'encantaria pensar que algun dia arribarà la justícia i la llibertat per a totes i tots a l'Iran i serà un país per anar a gaudir i per compartir amb la gent que m'estimo.
Però és a llarg termini, queda molt de camí.
Sovint parlem només de l'Iran en clau política o de drets humans. Què és el que hauríem de saber de l'Iran més enllà de la seva situació política o de la visió occidentalitzada que en tenim del país?
És el gresol de la civilització, compta amb més de 3.000 anys d'història. És un país amb un capital arquitectònic i històric impressionant.
Passejar per Persèpolis és una cosa que realment colpeix, que et sorprèn. És un país molt ric en l'àmbit cultural, amb naturalesa, immens, amb unes poblacions molt diverses. No només són perses, hi ha una diversitat ètnica molt important i això li dona una riquesa cultural al país.
Hi ha una gastronomia que és espectacular i sembla molt més mediterrània del que podria ser per la zona que és.
A més, destaca l'hospitalitat de la gent iraniana. Són persones que tenen moltíssimes ganes de saber què passa a fora, que volen tenir intercanvis culturals. És un país riquíssim en l'àmbit de poetes, escriptors, i recomano buscar llibres d'escriptores i escriptors iranianes traduïdes al català o al castellà. Hi ha una tradició del cinema també molt important.
A vegades sí que ens arriben pel·lícules, però a vegades no arriba tot. Ara hi ha una a Filmin meravellosa que es diu 'Querida' ('Be Loved'). És un documental d'una senyora a les muntanyes que cuida els seus animals. És una meravella poètica.
L'Iran és moltes coses, és un gresol de cultures. Ara mateix no aconsello viatjar a l'Iran, malgrat que sí que s'organitzen viatges. En el moment que sigui més tranquil·la la situació, és molt recomanable visitar-lo perquè té una riquesa que no t'ho imagines.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.