ESCOLTA-HO
(aquesta entrevista es va publicar el 5 de novembre de 2021)
Què tal? Gaudint ja de la jubilació?
Encara que sembli mentida, quasi no tinc temps! (riu) Quan et jubiles comences a apuntar-te en assignatures pendents: classes d'anglès, disseny per ordinador, estar dues hores al gimnàs...
Ara tens l'agenda més plena!
Sí! També hi ha compromisos familiars. Pensava que m'avorriria i tindria més temps, però prefereixo estar així que d'altra manera. La vida és més divertida, així.
Fem un repàs de la teva vida: vas néixer a Maracaibo
A Veneçuela, el 1952. Vaig arribar a l'Estat espanyol amb 11 anys. Llavors era un país trist, comparat amb Veneçuela estava molt endarrerit; allà teníem canals de televisió en color... No era el paradís, perquè també hi havia els 'ranchitos', les faveles veneçolanes. Ara ha canviat el panorama...
Vaig venir en vaixell. La meva família era d'origen republicana i només coneixia la bandera republicana espanyola. De fet, quan vaig arribar i vaig veure la bandera bicolor vaig dir: "Papa, papa, la bandera està equivocada!". I em va renyar: "Vols callar!" (riu).
Vaig arribar a Sant Hipòlit de Voltregà, al costat de Vic, amb un fred horrible! Vaig venir d'un país on l'estiu d'aquí és l'hivern d'allà.
No entenia res: la religió d'aquí era carca, terriblement carca, antiquíssima, on el mossèn manava igual que el Guàrdia Civil. Quan vaig veure el mossèn em va acostar la mà i jo no sabia que fer; se li havia de fer un petó a l'anell, però jo això no ho havia vist mai. Tot em semblava tan estrany que jo volia tornar a Veneçuela.
Després vaig anar a Barcelona i estiuejàvem a Valldoreix.
Què et va portar a ser docent?
Quan vaig acabar els estudis vaig treballar amb el meu pare. No tenia clar que volia fer, però sí que sabia que volia fer ciències. I vaig fer Biologia, tot i que ho vaig haver de deixar perquè em van enviar a treballar fora. Quan vaig tornar vaig conèixer la meva exdona. Ella era mestra i gràcies a ella se'm va despertar aquestes ànsies d'ensenyar i vaig estudiar magisteri; va ser fàcil perquè em van convalidar moltes assignatures.
I després vaig començar a l'escola Barrufet de Sant Boi, on el castellà tenia molt de pes. Però al barri hi havia molta gent d'UGT, PSUC... Quan vaig arribar a Barcelona vaig establir contacte amb molta gent del PSUC del Poble-sec i em vaig conscienciar molt. Allà hi vaig tenir un gran amic que em va llançar a parlar català. I llavors vaig anar a parar a un barri on els pares volien que els infants parlessin català.
A l'escola Barrufet feia de mestre de Matemàtiques, Naturals i també d'Educació Física. A més, em van demanar fer-me càrrec de l'esport escolar. I en aquell barri veia que molts nanos, quan sortien de l'escola, no feien res i es quedaven al carrer. Vaig fer una proposta a l'Ajuntament de Sant Boi i vam començar a fer handbol, atletisme i futbol.
L'atletisme ja t'agradava d'abans?
Sí, sí, sempre. Mirava la Maite Zúñiga a la tele! Jo havia fet hoquei herba al Barça i vaig estar molt bé. Però comparats amb la força que tenia llavors Terrassa, eren diminuts.
Què et va fer canviar Sant Boi per Sant Cugat?
Vaig venir aquí quan van ser les Olimpíades i encara treballava a Sant Boi... Els problemes de trànsit i de temps van fer que demanés canviar-me a Sant Cugat. Aquí vaig compartir l'experiència de Sant Boi d'activitats esportives repercutien molt en el rendiment escolar i en l'actitud de l'infant en la vida i en els estudis. Sobretot en les noies, ja que encara hi havia una doble educació masclista.
Vaig arribar al Joan Maragall i em vaig trobar una societat diferent. No és el mateix una barriada de Sant Boi que Sant Cugat 'city'. Vaig trobar uns pares i companys meravellosos i vaig veure que la gent feia poc esport, encara que hi havia l'OMET. Tot i això, la idea no es llançava prou a les escoles.
Vam crear la secció d'atletisme, també l'equip de volei, de futbol sala. Hi dedicava molt de temps lliure i li treia a la meva família. Llavors vaig començar a relacionar-me amb el Club Muntanyenc Sant Cugat, amb la secció d'atletisme, amb l'OMET (vaig aconseguir que cada escola tingués equip d'atletisme).
Sempre he estat defensor de l'OMET perquè l'he vist com una manera de promocionar l'esport de manera ordenada dins de les escoles. Potser no tenim el gran equip, com pot tenir Vila-real, però tenim un esport d'un ventall de colors saludables del qual podem estar molt orgullosos.
També vas entrenar joves que ara han assolit una gran fita: participar als Jocs Olímpic. És el cas, per exemple, de Jaël Bestué.
Sempre he volgut crear la il·lusió per practicar, crear il·lusió i satisfacció. Sempre diem que si no quedes primer no serveixes, però no, has de quedar satisfet amb l'esforç, amb les fites i amb les millores de cada dia.
(Posteriorment a la publicació d'aquesta entrevista, Jaël Bestué ha quedat 5a del món al Mundial d'atletisme d'aquest estiu)
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.