Inicia sessió 
Registra't
Serà un bon Sant Jordi segur, perquè sempre ho és per tothom, pels lectors i pels autors. I després, bé, hi ha gent que fa dos anys que em demana que quan publicaré nova novel·la, lògicament quan arriba el moment, el primer que fan els primers dies és anar a les llibreries dels seus barris i comprar-les.
Quins plans té Xavier Bosch per Sant Jordi? Et queda algun forat per gaudir del dia com a lector?
Els anys que publico novel·la em queda molt poc temps, el just per comprar un llibre per a la meva dona i per a la meva filla, una rosa per a totes dues i para de comptar, però d'una manera poc exemplar.
'Diagonal Manhattan' narra el viatge iniciàtic de l’Edda Leveroni a Nova York. Què et va inspirar a situar la novel·la en el món de la publicitat de finals dels 80 principis del 90?
Em va inspirar el fet que és la dècada daurada de la creativitat i de la publicitat a Barcelona, concretament. Pensa que després de Nova York i de Londres, érem la tercera potència mundial a l'hora de fer anuncis, eslògans, espots, que després rebien premis i més premis als grans festivals de publicitat.
Precisament, la novel·la contraposa el món de la publicitat de Nova York amb el de Barcelona. Quines diferències principals volies destacar entre aquests dos mons?
El que he volgut contraposar, sobretot, és una agència tradicional de publicistes ja una miqueta veterans, amb creatius joves a Barcelona, amb una agència on només treballen dones a Nova York. Aquesta novel·la vol reivindicar totes aquelles publicistes que la història ha soterrat, o ha amagat, o ha silenciat, i que també van fer eslògans genials i van tenir un paper que, com en tants altres àmbits, ha quedat amagat.
I parlant de reivindicar les dones, l'empoderament femení és un dels temes centrals, especialment amb personatges com la Bianca B. Miller i la seva agència, que només contracta a dones. Creus que avui dia encara hi ha barreres similars per a les dones en el món empresarial?
Les barreres continuen sent-hi, la igualtat encara queda molt lluny, i et diré només una xifra. El 54% de les persones que avui a Europa acaben els estudis de màrqueting i publicitat són dones, per tant, són majoria. Però en els càrrecs executius, al capdamunt de les agències de publicitat, les dones només ocupen el 14% dels llocs de treball, amb la qual cosa s'ha fet alguna passa, però molt poques, i l'escala encara puja molt dreta.
La novel·la planteja preguntes sobre l’ètica en la publicitat i el màrqueting. Tot i això, defenses que la publicitat és ''la part més lluminosa de la comunicació''. Per què? Si tu mateix a la novel·la planteges una situació de xantatge.
Home, perquè en el món dels negocis, i la publicitat no se n'escapa, hi ha molta podridura oculta. Hi ha moltes comissions de sota mà, hi ha pressions, hi ha xantatges, hi ha diaris que mosseguen els anunciants i les empreses la publicitat si no s'anuncien al seu diari i sí al de la competència... Tot això passa, tot això passa a casa nostra, tot això passava i continua passant, i més val fer aquest 'se sabrà tot' de la publicitat.
El personatge del Brauli Leveroni, pare de l’Edda, viu immers en l’èxit de la seva professió, però en un caos pel que fa a la personal... En què et vas inspirar quan vas construir la seva història?
He conegut homes particulars que han fet de la feina la seva addicció, de la voluntat de triomfar en el negoci, de fer diners, de rebre premis, i han oblidat el que ara sabem que se'n diu conciliar vida familiar i vida laboral. En una altra època, i això passa l'any 89-90, aquest home només sabia fer diners i es va oblidar pràcticament d'educar la seva filla. Com diu la filla, ''a mi el pare em donava consignes, no m'educava, em donava eslògans pràcticament''.
A propòsit de les consignes, la història explora la recerca de la felicitat i la construcció del propi destí. Et consideres una persona que segueix o que ha intentat seguir aquest principi en la seva vida i carrera?
La pregunta clau de la novel·la és aquesta, ''a partir de quin moment la vida ens pertany?'' Quan deixem de fer les coses per fer contents els pares o per obeir-los quan són petits i ens estan educant? Però potser hi ha gent que se'n va a l'altre barri i ha viscut tota la vida només pendent dels altres i s'ha oblidat de tenir una vida pròpia. Si em fas la pregunta a mi personalment com has fet, doncs jo crec que ho vaig saber gestionar bastant bé però ja de bastant gran.
La Bianca B. Miller diu que el consell que li va donar la seva mare va ser 'viatja'. Quin és el consell que dones tu a casa? Si és que en dones algun, és clar...
El meu consell vital és ''viure i riure''. Ja hem passat prou tristeses a la família i a la vida, i tothom n'ha passat a casa seva i, per tant, mentre siguem en aquest món, passem-nos-ho tan bé com puguem. El meu lema és així de simple, ''viure i riure''.
Un moment encisador de la novel·la és quan el personatge de l'Òscar Casas comença a trobar-se amb persones que van ser importants i els dona les gràcies pel que van fer per ell. A més, en un moment de la novel·la comenta ''es donen poc les gràcies''. És una frase que sembla que estigui a l'ordre del dia.
L'Òscar, un dels quatre protagonistes de la novel·la, considera que la felicitat té molt a veure amb una actitud de vida i també amb la gratitud, amb donar les gràcies a la gent que ens ha ajudat quan comencem, quan ho necessitem i que ho diem poc. I, per tant, tenia moltes ganes a l'hora d'escriure-ho, de fer una segona part de la novel·la on l'Òscar anés donant les gràcies pel món, buscant les persones que el van ajudar i amb les quals va perdre el contacte en els últims 30 o 40 anys.
I aquestes persones fins i tot se sorprenen a la novel·la.
Tots sabem la importància que han tingut algunes persones, i potser ells no ho saben, o no en són conscients, o amb el tal dia farà un any, i qui dia passa any empeny, tots tenim prou cabòries a la vida per fer la nostra, no? Però em sembla que, si hi pensem, val la pena dir-ho, i la gent, al final, està agraïda. I aquests moments emotius són, al capdavall, els records que queden de la vida.
M’agradaria acabar l’entrevista preguntant-te per algun lema o eslògan publicitari que recordis especialment o t’hagi marcat
Bé, era boníssim el del Maradona: ''Si t'ofereixen drogues, simplement digues no''. I ell ja sabem com va acabar, cocaïnòman fins al capdamunt. Les paradoxes de la vida, no? Doncs això és la vida.
Xavier Bosch
El meu consell vital és ''viure i riure''. Ja hem passat prou tristeses a la família i a la vida, i tothom n'ha passat a casa seva i, per tant, mentre siguem en aquest món, passem-nos-ho tan bé com puguem. El meu lema és així de simple, ''viure i riure''.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.