Memòria de tres dècades a l'Ajuntament (continuació)


Temes relacionats

La tarda que vaig arribar a l'Ajuntament ( 4/gen/13)


  • Comparteix:

pepe.garcia

Pepe Garcia


Publicat: el 12/feb/13
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

Era el flagell dels treballadors públics, regidor del govern al 1985, rabassut i panxut, amb la mirada freda com una navalla que tallava l'aire quant entrava en la casa vella i llavors s'aturava el temps, el pols i el batec dels cors, perquè una mirada seva directament a algú, una trucada perquè qualsevol treballador pugés al seu despatx o el lloc de treball per moltes oposicions que la gent hagués passat, no servia de res per molta democràcia o estat de dret en què visquéssim. Aquell era l'ambient que vaig veure els meus primer dies allà dins, d'una tristesa depriment com no recordava en altres lloc on havia treballat.

Al grup de govern hi havia altres personatges pintorescs sortits del surrealisme més absurd. Com una senyora que ni sabia ni entenia de res i que havia pres a l'assalt la regidoria en una mena de tertúlia de dijous de mercadet, decorant les parets de l'oficina com la seva casa particular. Però així era i així és en la majoria dels casos ser regidor, amb només posar-te en una llista electoral d'un partit et pot tocar la loteria durant quatre anys, perquè ningú preguntarà per la capacitat o experiència per fer les funcions corresponents; perquè així son els règimens polítics de les nostres administracions.

De tot el grup polític a l'any 1985 solament es salvaven alguns, com el Regidor d'esports, A.A., un home honest, treballador i que dedicava moltes hores cada dia, després de la seva feina com a professor en una escola, a fer possible la idea de millorar les coses a la seva ciutat.

Un lloc on em va sorprendre el que anomenaven 'cuarto de los archivos municipales', on ficaven a una pobre senyora gran tot el dia en espera de la seva jubilació; amb cara blanca com la llet i fantasmal arribava a primera hora del matí i es tancava en aquell forat de cova petita dels horrors, com en un cau vietnamita que hi havia entre la planta baixa i el primer pis i allà s'hi pasaba les hores a l'espera que qualsevol funcionari necessités algun document que només ella trobava entre passadissos estrets ple de pols i pudor d'humitat tancada en anys.

Però si una cosa recordo d'aquell temps era la insensibilitat política que existia en alguns dels governants, com el cas que li va succeir a una noia jove, simpàtica i amable que sempre portava un somriure cada dia de feina. S'anomenava Mercè Canas i havia aconseguit un treball temporal d'alguns mesos per a persones aturades. Amb una discapacitat superior al 80 % en les seves cames que portava engabiades en ferros i corretges de cuir i amb ajuda de les seves crosses pujava cada dia les infinites i interminables escales fins a l'últim pis de la casa consistorial, fins a la sala d'informàtica, per la qual cosa ella havia d'arribar a la feina més d'una hora abans que la resta del personal, el temps que trigava en pujar a dalt del tot de l'edifici que li donava una feina temporal plena d'obstacles que mai oblidaria, perquè a ningú dels responsables polítics, ni sabien ni els hi importava aquella noia baixeta i de veu dolça que caminava pas a pas amb l'ajuda de la seva voluntat i les seves inseparables crosses, que es creuava amb ells cada dia i ni tals sols la miraven, que mai ningú li va dir de poder fer el seu treball en qualsevol racó de la planta baixa de l'Ajuntament.

Continuarà...

PEPE GARCÍA és membre de CCOO



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.