Inicia sessió 
Registra't
Camino pensant en un article d'aquest estiu publicat a Cugat.Cat que va escriure el tal Jordi Puignerò, regidor de l'equip de govern de la nostra ciutat, on parodia l'exministre franquista Carlos Arias Navarro, dient: 'Españoles, Franco ha vuelto'.
No, no ha tornat, però el més trist de tot és que moltes de les seves formes, arrogàncies, prepotències, mentides i fatxenderies sí són entre nosaltres, alimentades per la pròpia classe política, la nacional, l'autonòmica, la municipal.
No, Jordi, no està bé que perquè els treballadors municipals protestin lliurement contra el que els està oprimint, en un matí de diumenge juntament amb els seus familiars, els seus fills (nens petits, Jordi, nens petits com els teus) algú els hi enviï furgons antiavalot amb unitats d'intervencions policials dels Mosso d'esquadra, perquè això, Jordi, això ja ho feien els d'abans, enviant els grisos i a la guàrdia civil a repel·lir les veus de protestes dels ciutadans. No, Jordi, els treballadors públics de Sant Cugat no són vàndals, simplement són ciutadans, treballadors que volen defensar l'estat de dret que la classe política s'està carregant.
Un venedor ambulant de religions atura el meu camí; intenta oferir-me la seva revista miraculosa que ens salvarà de la fi del món. No crec que Déu permeti això i que es vulgui quedar sense feina. El fred talla el matí com un ganivet de gel, aturant-se al coll, en la boca seca i engarrotada d'una tardor dura de ciutat atapeïda, pobre o rica, grisa o freda. En una cafeteria escalfo els meus ossos lànguids amb un cafè calent que no té gust de cafè. Gent asseguda en cadires o dreta, diàlegs, converses, artistes amunt i avall, muses perdudes, ancians amb històries platòniques, rebels amb causes perdudes.
Tres caps rapats fan el dropo trepitjant amb les seves botes plenes de claus el carrer mort. Se'n riuen d'una noia de color, ella s'espanta, accelera el pas, més i més ràpid, i ells se senten forts, poderosos, bojos d'una mentida fanàtica i estúpida.
'Españoles, Franco ha vuelto', però qui està ajudant a la seva tornad? Qui, Jordi, qui? Simplement per respecte a les persones que treballen a l' ajuntament, per no dir-te el tòpic, de que no és ètic que critiquis a les xarxes socials com Twitter els teus treballadors i els hi féssiu el mateix que el govern central li està fent al nostre president Artur Mas, i a la pròpia nació catalana.
Arribo finalment a l'edifici, com un aventurer al final de la seva ruta marcida. Hi ha moltes habitacions, entro a la que estic cercant. Està acabada de reformar, hi ha una forta olor de desinfectant, de pólvores 'antiorinagossos', d'humitat d'habitació tancada fa anys que envolta l'ambient. Tot està decorat amb un mobiliari obsolet i kafkià. Treballadors amb cares apàtiques i avorrides atenen els que fem cua. La tètrica i negra ombra de la política envaeix el lloc i la vida dels funcionaris vestits en grisos d'enterradors. Només hi ha dues cadires de nyigui-nyogui, vetustes i desgastades on seure. Faig més suportable l'espera llegint un llibre que porto de Varlam Shalàmov, 'Relatos de Kolyma'. Per sort, el tràmit és ràpid, paperam senzill de funcionament estatal. Me'n vaig d'aquest lloc tetraplègic.
A la vorera, davant del local, un jove amb grenyes llargues, greixoses, brut, de braços prims plens amb marques de punxades i tatuats, està recolzat, penjat, aparcat a la paret, refugiat a l'ombra del sol despert que s'esquitlla com un intrús entre els alts edificis dels carrers. Passo per davant seu i em diu que si tinc una cigarreta. Gairebé no pot aixecar el cap, la mà, fa olor a suor rància i seca de setmanes, a vòmit de borratxo i pixades de matinades en carrerons perduts i deserts.
'Españoles, Franco ha vuelto'.
En política, Jordi, ningú té sempre tota la veritat, ni ningú coneix certament totes les mentides. Dir alguna vegada la veritat perquè et creguin quan dius mentides.
O millor dir-les al teu equip directiu, que t'expliquin les coses tal com són, perquè segurament per culpa d'ells, com s'està demostrant, els treballadors i govern municipal hem arribar a aquestes situacions tan desagradables i evitables.
Em menja tanta ciutat, tinc pressa desperta per tornar al racó del meu poble. Un pobre gos escanyolit, ossut i raquític va d'esma perdut entre tants carrers i tantes ombres indelebles, com jo, o el meu altre jo, cec i sense cap rumb que em porti a algun lloc.
PEPE GARCIA és membre de CCOO
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.