Inicia sessió 
Registra't
-No et preocupis, mama- em dius-. Jo estic bé, avui, no em fa mal res-.
I jo, m’ empasso les meves amargors i només vull estar amb tu, ser la teva mare, la teva amiga de jocs, amb el desconsol i la pena angoixada de no poder fer res, tu que ets la meva llum. No vull perdre un sol moment d’estar al teu costat, i veure’t créixer cada dia, oblidar-me d’aquests moments en què et notes malalt i em demanes que t’ agafi en braços i et porti a casa. Petit meu, com t’estimo, no puc pensar en el dia en què ja no estiguis amb mi, quant no t’ aixequis al matí i m’ envoltis el coll amb els teus petits bracets estrenyet-me per donar-me el teu bon dia, no vull imaginar el dia en què ja no pugui vetllar els teus somnis, i quan abans d’adormir-te agafis la meva cara amb les teves manetes, i em preguntis el perquè estàs malalt si tu no li has fet cap mal a ningú.
I tu, vida meva, en la teva innocència de dolor infantil em dius si quan algú mor fa mal, i que si allà on van els que marxen estan els papes i les mames, i jo em sento morir per dins, morir abans de veure que em deixes algun dia, no hi ha dolor més gran que saber que ja no tornaràs a veure a qui tant t'estimes.
Ai cor!, cel meu, quant t’estimo i quant de mal sento, envelliré, i arribarà el fred hivern de la vida, i els meus cabells blancs i arrugues portaran el pas del temps pel dolor del meu petit, de la lluita compartida que et porta a morir d’il·lusió, i que només una mare i un fill podem sentir al nostre ésser. No puc concebre com hi ha pares que poden fer mal als seus propis fills, o que algunes persones maltractin un ésser tan fràgil com un nen.
En consumeixo dia a dia, només la flama del teu amor fa que tingui ganes de continuar, sóc tan feble al teu costat que no mereixo tot l’amor que em regales per apagar tan de patiment, en aquest viatge a la deriva.
I en la soledat del meu abandó i els meus gemecs em continuo preguntant per què han de passar aquestes coses, ets tan dolçament fràgil que jo en la meva agonia de mare, sense ser creient reso i li demano a Déu i al firmament que em castigui a mi, que em tregui la vida perquè sense tu criatura meva, no puc viure. Quan em mires tendrament i amb la teva dolça i feble veu intentes tranquil·litzar-me, quan em notes que he plorat i els teus petits dits freguen els meus angoixats i humits ulls, i en comptes de ser jo qui et doni consol, calor i moixaines, em demostres cada dia que sense haver crescut ja ets un home, el meu petit gran home.
PEPE GARCÍA és membre de CCOO
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.