El calvari del Marià fins al diagnòstic s'assembla al de l'Olatz. A ell no li van dir que estava sa com un roure i que era jove, i que els símptomes no eren greus, però quan anava al metge amb mals a les lumbars li deien que era normal després d'haver patit dues pancreatitis. Però, igual que ella, en Marià portava un càncer fatal. Va trigar molts mesos fins que li va arribar el diagnòstic fatal quan ja no hi havia res a fer. Va patir fins a l'absurd. Va agonitzar sol en una habitació de la Mútua Terrassa perquè el protocol Covid no permetia visites.
Se n'ha parlat poc de la deshumanització a què ens hem acostumat amb aquesta pandèmia, darrere de les xifres diàries s'amaguen milers d'històries tristíssimes, com la de l'Olatz i el Marià que no han transcendit dels espais més íntims, però que han anat succeint-se en un degoteig constant. I sempre arribem al cap del carrer: un diagnòstic a temps és ara, massa sovint, una qüestió de sort, sort de tenir una visita presencial, sort que l'equip de família que ens atengui tingui prou temps d'escoltar els nostres símptomes, sort que els sàpiga interpretar i sort que es decideixi a demanar la prova definitiva. És pura sort perquè, amb una sanitat primària retallada -i des de fa uns mesos, a sobre, digitalitzada- és cada cop més difícil que les coses vagin bé i cada cop més fàcil que els nostres símptomes no diagnosticats caiguin en els llimbs. És clar que n'hi ha que tenen sort, no podria ser d'una altra manera. El que passa és que l'equitat no va de tenir sort, ni privilegis, sinó de tenir drets garantits, com el de la salut i l'accés a una sanitat de qualitat. No hi ha més.
En realitat, la qualitat de la sanitat pública només té un secret: recursos i temps. O sigui, diners. Igual que ens hem acostumat a morts deshumanitzades, ens hem acostumat a acceptar retallades inassumibles que posen en risc l'equitat i les nostres pròpies vides. En una entrevista del 2012 a Susan George, l'autora d''Informe Lugano' i activista altermundista, reflexionava sobre les mesures d'austeritat imposades als països del sud per la Troika, i deia: "crec que els grecs i els espanyols són com rates de laboratori per veure quin nivell de càstig i de patiment pot ser acceptat per aquesta societat sense que la gent es rebel·li". Gairebé una dècada després, l'austeritat en la sanitat pública continua. I aquestes "retallades", a banda d'implacables, són contràries a la vida.
ARANTZA DIEZ és membre de Marea Blanca Sant Cugat
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.