Inicia sessió 
Registra't
Aquests darrers anys, el destí havia volgut fer-li un regal, un regal preciós, en forma de retrobament amb una amiga d'infantesa, la Lourdes, vídua com ell, amb qui va iniciar una nova etapa de vida, una etapa que es va revelar feliç gràcies a la qual, amb 83 anys, no es va veure condemnat, com tantes altres persones grans, a la solitud. El pitjor de la vellesa no són pas els anys, els anys són els que són i és un goig fer-ne com més millor, el pitjor és la solitud. És en la tardor de la vida, en aquella fase en què els tràfecs del dia a dia davallen i tot plegat adquireix un ritme més pausat i serè, que la necessitat de tenir a prop una persona estimada es fa sentir amb tota la seva força. És una ben trista paradoxa comprovar que en l'anomenada era de la comunicació són milions les persones d'occident que viuen els seus darrers anys en solitud. Però potser és la collita que escau a una societat envanida d'autosuficiència i totalment aliena al fet que la solitud és la més cruel malaltia de l'ànima.
Aquest, per sort, no va ser el cas d'en Manel. Tot al contrari. Va iniciar una nova vida en parella a 81 anys, quan encara estava físicament bé, i va gaudir de l'amor de la Lourdes, una dona bonica, d'edat similar i de cor generós que li ho va donar tot fins al darrer instant. Va ser una felicitat curta, tanmateix, la d'en Manel, perquè ara fa uns mesos el càncer es va ensenyorir del seu cos i va començar tot el calvari de visites oncològiques i hospitalàries, amb analítiques, quimioteràpia, radioteràpia, immunoteràpia..., fins que el dolor es va fer insuportable i va arribar la morfina.
Quatre dies abans de la seva mort, el vam anar a veure tres amics, i tant ell com nosaltres vam viure unes hores de felicitat. Ell estava content de tenir-nos al seu costat i nosaltres estàvem contents de fer que se sentís estimat. Estava fatigat i, tot i així, s'aferrava a la trobada conscient que era l'última, sabia que no n'hi hauria cap més. L'endemà ja va començar la davallada, i el 10 de novembre, lliurat de ple als pal·liatius, abans d'adormir-se va expressar el desig de no tornar-se a despertar. Ara viu en el cor i en el record de tots els qui volíem tenir-lo a prop. T'envio la meva més càlida i sentida abraçada, estimat Manel.
VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
COMENTARIS
Probablement, la meva observació a l’escrit sobre el Manel, no interessi a ningú, i no estarà a l’altura literària d’un escriptor d’ofici, que ha fet un relat molt emotiu, i sincer, sota el seu punt de vista. Però tots aquells que l’estimaven, saben que no es cert, on diu que: "hagués estat condemnat, com tantes altres persones grans, a la solitud”. Estic d’acord, en que malauradament està passant a una part de la societat d’avui dia. Però ell no estava mai sol. Tot i que es va haver d’acomiadar de la seva dona, Lisette, que el va estimar i estar al seu costat, en tot moment, i també d’altres familiars estimats, encara tenia al seu costat, una família que plora la seva absència, dos fills amb les seves parelles i amb 5 nets, germana i nebots. A més, a mes, tots els amics de sempre, aquells que al llarg dels anys el van estimar i acompanyar en les diferents etapes de la seva vida, 80 anys d’una vida, plena amb família i amics que no es poden limitar només al seus dos últims anys. Tristament, tant als fills, com als amics, ens hagués agradat gaudir mes de la seva companyia, com fèiem temps enrere. En els últims mesos, per culpa del Covid-19, ens va separar, per evitar complicacions en la seva salud, i ens va limitar a trucades i missatges virtuals. Amic Manel et recordarem, en l’última etapa, en que encara gaudies de salud. Tot i que vas escollir viure lluny de Sant Cugat, tu saps que no haguessis estat sol. la teva família, sempre ha estat al teu costat, pendent de visites mèdiques, fins al final, i que ha fet tot el que ha pogut. Amic Manel sempre em quedarà el record de les dues últimes trucades de telèfon en les que deies que "això és el final", amb un fil de veu. Benvingut final, que ens va tranquil·litzar el fet, de que havies deixat de patir.
Núria Arola. Enviat el 23/nov/20
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.