Inicia sessió 
Registra't
José Sanchis va rebre al gener la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts / Foto: Cedida
ESCOLTA-HO
Jo diria que sí, que al 100%. Gràcies al teatre he portat una gran part de la meva vida, nòmada. No només a Colòmbia i a tots els altres països d'Amèrica Llatina, sinó també a Itàlia... El teatre és el meu territori.
Dèiem al principi que és un dels autors més premiats. Què han significat tots aquests reconeixements per a vostè?
És una pregunta difícil de respondre. Sincerament, no és per postureig ni res d'això, però, d'una banda, aquesta acumulació de reconeixements, homenatges i premis és una mica incòmode. Ja sé que soc gran i estic ple de mals, però jo continuo com si tingués un futur molt llarg al davant fabricant projectes, escrivint, impulsant iniciatives d'investigació i estudi de teatre...
Ara mateix estic perseguint la possibilitat d'obrir a Madrid una sala petita, com la Beckett de Barcelona, que serveixi com a lloc d'investigació, creació, programació... I, aleshores, mig seriosament i mig de broma, dic que aquests homenatges són perquè em retiri ja a un mausoleu i deixi d'emprenyar. Mentre tingui forces, energia i il·lusió, continuaré tractant de canviar coses.
Sabem que quan era jove, quan estava al liceu francès, ja va dirigir les seves primeres obres. Però en quin moment s'adona que la llavor del teatre el té atrapat?
Ja amb 10 anys vaig començar a escriure novel·les a València. Més endavant vaig estudiar en una acadèmia mixta, cosa estranya als anys 50... Un dia el cap d'estudis va preguntar qui volia participar en l'obra de teatre d'aquell any, i jo que m'apuntava a tot, vaig aixecar la mà. Aleshores tenia 14 anys i vaig començar com a actor a l'Acadèmia Oller. Crec que va ser en aquell moment, quan vaig descobrir el teatre com a un territori en què es treballava en equip, no com l'escriptura que era un treball solitari.
Quan vaig arribar a la universitat ja em van proposar la direcció del Teatre Español Universitario de la facultat i, a partir d'aquí, malgrat que professionalment em vaig centrar en l'ensenyament, el teatre va ser la meva pàtria.
Quan arriba a Sant Cugat?
Va ser l'any 1972, 1973. Va ser una circumstància molt especial perquè, efectivament, vaig guanyar una càtedra a Terol, allà vaig conèixer i compartir treball amb José Antonio Labordeta, i quan ell i la seva família van marxar a Saragossa em vaig quedar una mica sol. Aleshores, en un festival de cinema de Sant Sebastià vaig conèixer el director teatral Frederic Roda, el pare, i em va dir que què feia a Terol, que vingués a Barcelona, que l'Hermann Bonnín, que estava al capdavant de l'Institut del Teatre, volia fer canvis. Vaig demanar un trasllat a un institut de batxillerat de Sabadell. Als matins anava a l'institut, a Sabadell, i a les tardes a l'Institut del Teatre, a Barcelona amb l'Hermann Bonín.
Recordem que l'any 76 va participar com a director en el primer Festival Grec, i no ens oblidem de citar que l'any 89 va posar en marxa la Sala Beckett, que va deixar l'any 97. La Sala Beckett va ser una evolució del Teatro Fronterizo?
Tenia alguna cosa de l'esperit del Fronterizo, però crec que per la creació de la Sala Beckett va ser molt important un viatge que va arribar a la meva vida i és el meu contacte amb l'Amèrica Llatina l'any 1985. Em vaig enamorar de la realitat llatinoamericana, que en aquell moment era molt efervescent, i vaig tornar d'aquell viatge amb les piles carregades. Vaig agafar el meu soci Luis Miguel Climent i li vaig dir que si la gent d'Amèrica Llatina és capaç d'emprendre projectes teatrals malgrat la seva situació precària, nosaltres també podíem. I va ser així com va néixer la Sala Beckett.
Quan li diuen que és un dels grans renovadors del panorama teatral espanyol, pensa que ha aconseguit el que pretenia?
El que intento és estar permanentment renovant el meu teatre, no el teatre espanyol. Intento no repetir fórmules de dramatúrgia o de posada en escena que ja conec, que ja més o menys crec que controlo. Penso que aquesta expressió de renovació de l'escena espanyola és una mica exagerada. Jo em conformo a haver-me renovat i continuar renovant-me en el meu propi teatre.
Sens dubte, algunes de les seves obres més conegudes són '¡Ay, Carmela!' o 'Ñaque o de piojos y actores'. Si li fes triar entre tots els seus treballs quina és la nineta dels seus ulls?
No se li pot demanar a un pare quin és el seu fill preferit perquè això crea un problema familiar terrible! Amb '¡Ay, Carmela!' estic molt agraït, per exemple, acabo d'assistir a Bogotà a l'estrena de la versió colombiana. Aquesta obra m'ha ajudat molt a portar la meva dramatúrgia per diversos països. Quan Carlos Saura va portar-la al cinema per mi va ser una gran decepció perquè va escamotejar el que per a mi en l'obra era essencial que és: ''Los muertos que no quieren borrarse''. I això ho va eliminar del guió. I 'Ñaque' també és una obra que estimo molt. I una altra que s'ha fet bastant és 'El lector por horas', una obra que és una mica la meva declaració d'amor a la literatura.
José Sanchis
Jo, de vegades, mig seriosament i mig de broma, dic que aquests homenatges són perquè em retiri ja a un mausoleu i deixi d'emprenyar.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.