Inicia sessió 
Registra't
Àlex Bernal, cap de Sala i Manteniment durant 30 anys al Teatre-Auditori a l'estudi Ramon Barnils de Cugat Mèdia / Foto: Lluís Llebot (Cugat Mèdia)
ESCOLTA-HO
Al principi vaig començar treballant a la sala, però quan es va incorporar un company de manteniment a la plantilla vaig passar a ser també cap de manteniment. Va ser un procés ràpid per intentar cobrir les necessitats que hi havia al teatre. Vam anar posant en marxa un projecte que ha sigut molt complet.
Aquestes primeres persones que vau engegar l'equipament teníeu experiència prèvia?
En la part tècnica sí, però en la part de sala érem gent sense experiència. El director d'aleshores, en Tom Seix, volia que el personal que comencés no tingués vicis adquirits i buscava gent que no tingués experiència en el sector. De fet, jo havia estat en una empresa d'assegurances 15 anys. La primera època va ser trepidant.
Déu n'hi do estrenar-se en un teatre de les dimensions del Teatre-Auditori.
A més hi havia molta cosa per fer. Recordo parlar amb l'empresa constructora que va estar durant un any refent coses que no estaven ben fetes. Jo tenia una llista amb 10 o 12 fulls i anàvem revisant amb ells el que s'havia de fer. Ara ho recordo com divertit, però en el seu moment va ser molt carregós.
Què et va dur a fer aquest canvi de rumb laboral?
Vaig venir a viure a Sant Cugat i em vaig preparar per a unes oposicions a l'Ajuntament. Vaig quedar fora per poc i vaig anar fent substitucions al consistori. Quan em quedava poc vaig veure que buscaven personal d'acomodació al teatre i m'hi vaig presentar.
I d'això ja en fa 30 anys. Entraves a treballar al Teatre-Auditori el 1993, com ha canviat durant tres dècades aquest equipament cultural de Sant Cugat?
A l'inici era una mica prehistòric. A les oficines del teatre, que estaven a l'edifici de l'ajuntament, hi teníem una màquina d'escriure elèctrica i prou. Al teatre ho havíem d'apuntar tot a mà. Quan ens buscàvem dins del teatre ho fèiem cridant, perquè no hi havia walkie-talkies ni res.
Amb altres mitjans, però la feina sortia igual suposo.
Sí. Som uns quants que vam començar en aquella època. Vaig entrar al teatre amb 33 anys, però la majoria rondaven la vintena, jo era el iaio. Era un equip amb molts coneixements, sobretot per la part tècnica, i gent amb molta il·lusió perquè era un projecte nou.
De fet, davant la gran obra i les magnituds del teatre, alguns van arribar a dir que era el mausoleu de l'Aymerich. De fet, el mateix Jordi Pujol va dir: "Ja em diran com pensen omplir aquest teatre tan gran." Què en pensaves tu en aquell moment?
La veritat és que anàvem tan atrafegats intentant tirar endavant el teatre que no hi pensàvem massa. Va ser curiós que la primera reacció del Pujol fos qüestionar qui ho pagaria. En aquell moment el teatre semblava un macroespai exagerat per la població de Sant Cugat, però amb el temps s'ha demostrat que l'Aymerich va tenir una bona visió.
Com ha evolucionat el públic en aquestes tres dècades d'història?
S'ha captat públic nou, però hi ha espectadors fidels des del primer dia. Gent que estimava la cultura i va veure en aquell espai una oportunitat per tenir un lloc propi i no haver-se de desplaçar a Barcelona per veure bones propostes culturals.
Ara és el moment d'un segon teatre, aquesta Sala B, que crec que és important per a espectacles com poden ser els escolars. Potser no val la pena posar en marxa un equipament com el Teatre-Auditori, amb el consum que això suposa, amb espectacles que es poden fer en una sala una mica més petita. Això no desmereix aquest tipus d'espectacles, ni de bon tros.
La teva feina ha tingut un doble vessant: treballar dies i hores que la majoria de gent té festa, però també et deu haver apropat molt a la cultura.
És una feina que malgrat que el dia a dia se't menja, t'omple. He apreciat molt els espectacles que han passat pel teatre, m'han omplert com a persona i han contribuit en el meu creixement personal.
Hi ha algun perfil de públic pel qual tinguis especial simpatia? Per l'escolar, els que venen a concerts, el del teatre...
Tinc simpatia per la majoria de públic que ha vingut al teatre. Ha sigut un públic molt correcte, educat i respectuós, tot i que sempre hi ha la petita incidència. El públic escolar m'agrada molt i també el del Concert de Nadal per la Gent Gran, que ho viu amb molta il·lusió.
I passem del públic als artistes. Molts artistes coincideixen que el que fa especial el Teatre-Auditori és el seu personal, que sempre els rep bé i els fa sentir com a casa. Creus que l'equip humà del teatre és un dels secrets de l'èxit?
Crec que és un dels elements clau. El tracte a l'artista sempre ha sigut molt acurat, tot i que algun cop ens podem haver equivocat. Se'ls ha facilitat molt les coses. Hem entès que l'artista és la peça fonamental en el teatre i que la seva actuació ha de sortir el millor possible. No ha sigut una cosa forçada, sinó que ens surt de manera natural i crec que ells ho agraeixen.
Deus tenir centenars d'anècdotes després de tants anys al teatre. Explica'ns-en alguna de divertida i alguna de curiosa.
N'hi ha una que no és gaire alegre. Una parella tenia entrades i la noia va arribar tard. Ell l'estava esperant i quan ella va arribar es va enfadar tant que va marxar. La noia va quedar allà plantada i desconsolada i la vam intentar consolar.
Què passa amb la gent que arriba tard?
Si l'espectacle ho permet, intentem col·locar-los. No en el seu seient, perquè no podem molestar la gent que ha arribat puntual, però els intentem asseure en espais on no molestin. Però hi ha espectacles on això és impossible perquè la companyia ens ho demana o pel format de l'espectacle, per exemple, si hi ha molts silencis o poca llum.
Ha canviat la puntualitat de la gent? Som més o menys puntuals que abans?
Ha millorat. Recordo que en un dels primers espectacles un espectador va arribar tard i li vam dir que no podia entrar i ens va respondre: "És que a Sant Cugat arribem sempre tard."
Crec que a poc a poc això ha anat canviant. Hem fet molta pedagogia des del teatre i la web. A vegades hem fet "un càstig", fer-los esperar cinc o deu minuts perquè entenguin que al teatre s'hi ha d'arribar puntual.
Un altre clàssic al teatre és la tos o els telèfons mòbils.
La tos s'encomana. Sembla que hi hagi gent que s'aguanta la tos i quan un comença aprofiti per tossir. Acostuma a passar. I pel que fa als mòbils és difícil. Ara ja no passa com abans, però a vegades el personal de sala hem hagut de manipular el mòbil de la persona perquè no sabia apagar-lo o silenciar-lo, sobretot en casos de gent gran.
Hi ha algun artista que hagi arribat a aturar la funció per aquestes qüestions?
No ho recordo, però sí que molesta molt a gent com el Josep Maria Pou o el Ramon Madaula, que són exigents en aquest aspecte i volen fer la funció sense que els destorbin. En Pou, per exemple, demana silenci absolut i que la gent sigui puntual i respectuosa. Els espectadors a vegades no són conscients de l'exercici de concentració que fan els actors i les actrius.
Ens has explicat anècdotes de sala, però en tens alguna amb artistes?
Me'n ve al cap una divertida amb el Mag Lari, que es va quedar tancat al vestíbul del teatre.
Té gràcia que justament fos un mag qui es quedés tancat. Com va anar?
Va ser abans de la funció. Va sortir al vestíbul, no sabíem que era allà i vam tancar la porta. Fam fer molta broma amb què fes màgia per sortir.
Què és per a tu el Teatre-Auditori després d'haver-hi passat tants anys?
El Teatre-Auditori és un conjunt de gent molt professional amb qui he tingut molt bona relació durant tots aquests anys. Això sumat a la qualitat humana d'aquestes persones és el que conforma el nucli del Teatre-Auditori. Això m'ha ajudat a mantenir la il·lusió per la meva feina després de 30 anys per continuar millorant el servei a l'usuari, als artistes i al manteniment de l'edifici.
Els companys són fonamentals a la feina, ja que passem moltes hores junts, però suposo que també has pogut fer vincle amb alguns habituals de l'equipament cultural.
A vegades fem broma amb els companys i diem que hi ha butaques que podrien ser nominals. Hi ha espectadors i espectadores amb qui estableixes una relació. Venen abans de la funció, hi xerres una estona... Hi ha una espectadora, per exemple, que sempre ens demana que no posem l'aire condicionat fort, és un clàssic. Estableixes una relació que va més enllà del vessant professional.
I ara, després de 30 anys i escaig, t'has jubilat i dius adeu a la relació laboral amb el Teatre-Auditori. Com entomes aquesta nova etapa? Fa vertigen després de tres dècades al teatre?
Crec que estic en una fase on encara no en soc conscient. És molt recent i encara estic en període d'adaptació. Crec que suposarà un abans i un després, perquè suposa un canvi de vida. Aprofitaré per fer coses que m'interessen, com apuntar-me a la Universitat per a la Gent Gran, estudiar història o reprendre el dibuix després de 40 anys.
Com ha sigut dir adeu?
Els companys em van fer una festa molt maca de comiat on em vaig emocionar molt. Són coses que portaré sempre a sobre, és inevitable. Quan miro enrere penso com han passat de ràpid aquests anys. Quan vaig començar la meva filla tenia quatre anys i ara en farà 35. És tota una vida.
T'hi veurem al Teatre-Auditori com a espectador?
I tant, continuaré anant-hi a emprenyar! (riu). Faig broma amb els companys de sala, els hi dic: "Ara vindré com a espectador i us molestaré."
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.