Inicia sessió 
Registra't
Cora Salas, a Ràdio Sant Cugat / Foto: Cugat Mèdia
ESCOLTA-HO
On vas passar la teva infantesa?
Entre Rubí, Sant Cugat i pistes d'atletisme, totes les del Vallès.
Com era la Cora de petita?
Un nervi. Si hi havia tres dies d'entrenament, acaba anant els cinc a la pista. Amunt i avall. Ja coneixia tota la gent del club de Rubí perquè allò era casa meva, m'hi passava totes les tardes.
És a dir, que la teva relació amb l'atletisme comença des de molt petita.
Sí, des de molt petita. Havia provat altres esports, esports d'equip, fins i tot, patinatge, però quan el meu germà Dídac va començar a destacar en l'atletisme, com a germana petita el vaig començar a seguir. Vaig anar dos mesos més tard que ell i em vaig enganxar. Al final, hem continuat els dos durant anys.
Sou tres germans.
El gran té 11 anys més que jo i no està vinculat a l'esport. Ell és informàtic.
Els altres dos, Dídac i tu, us vau decidir per l'atletisme, però ho heu fet en disciplines que no són les més comunes. El Dídac a la perxa, i tu al salt.
Els dos hem acabat fent disciplines de salt. En l'atletisme i, en l'esport en general, acabes fent les disciplines que millor se't donen. Ell va destacar en el salt en perxa i jo en el salt de llargada, que són disciplines que requereixen potència, velocitat i tècnica. És el que ens ha anat bé i el que ens ha agradat, en conseqüència.
Unió Atlètica de Rubí, el Club Muntanyenc, el Club Atlètic d'Igualada i el Barça han estat els teus clubs. Com recordes el pas per cadascun d'ells?
El Rubí va ser el club en el qual em vaig començar a enamorar de l'atletisme. Quan ja era una mica més gran, em vaig passar al Sant Cugat i aquí vaig conèixer qui va ser el meu entrenador durant 15 anys, que és Antonio Corbos. Després vaig fer el pas al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat (CAR) i, un cop allà, ja vaig fitxar per un altre club que va ser el Barça. Aquí vaig començar a competir a molt nivell i vaig gaudir moltíssim, però va arribar un moment que vaig decidir marxar a un altre club, a l'Igualada, per tenir una mica menys de pressió i perquè havia començat a treballar com a entrenadora. Tot i això, m'ho vaig passar molt bé perquè tenia molts amics allà i, en conseqüència de gaudir tant de l'esport, vaig tenir molt bons resultats, durant aquells quatre anys. Finalment, vaig decidir tornar al Barça quatre anys més. També vaig estar molt contenta de com em van cuidar, ja que justament van coincidir amb les meves últimes lesions i em van ajudar amb les operacions i en la recuperació.
Amb què et quedes amb cadascun d'aquests clubs?
Amb la gent que he conegut a cada club. Podria fer una llista amb les persones que m'ha donat cada club. Sobretot, gràcies a viatjar i passar temps amb aquestes persones, m’emporto amics i amigues per a tota la vida.
L'estiu passat decideixes penjar les sabatilles? Per què?
Tinc 28 anys. He arrossegat problemes de turmells tota la vida i he passat per dues operacions. Quan tenia 13 anys, que estava a la Unió Atlètica de Rubí, em va començar a fer molt mal un peu i, després de diverses proves, em van detectar que una de les articulacions del turmell no funcionava amb normalitat perquè dos ossos estaven units i això sempre em provocaria molèsties. En aquell moment, em van aconsellar que deixés l'atletisme, però ja no podia perquè ja m'havia enamorat de l'atletisme. Em van recomanar que provés un altre esport sense impacte: natació, bicicleta, etc. Però jo tenia clar que volia fer atletisme i per combatre el dolor, em van fer plantilles. Aquest dolor no anava disminuint perquè ha continuat amb els anys, però és un dolor conegut. Vaig poder continuar endavant i, fins i tot, fer salt de llargada i, durant dos anys de la meva carrera esportiva, vaig fer triple salt en l'àmbit internacional. Estic molt contenta en aquest sentit i els meus peus van aguantar molt. Tot i això, era evident que havia d'arribar un dia que ja no pogués. Els últims anys ja estava patint molt de dolor als turmells, a part, vaig tenir un accident saltant que va fer que patís encara més... I vaig saber que era el moment d'afluixar quan em va començar a fer mal en el dia a dia. A més a més, es va sumar que creia que havia arribat el meu límit en l'esport, però decidint-ho jo i no per un accident. Per això, vaig decidir tornar a la competició, vaig estar entrenant després de dos anys, després de l'operació, i vaig aconseguir retirar-me un dia en el qual jo estava feliç i saltant una marca digna que em va fer sentir molt bé.
Ara practiques esport?
Sí, era inevitable. Vaig provar de fer esports diferents i mai no m'havia donat l'oportunitat de fer un esport d'equip. Per tant, com que jo treballava d'entrenadora fins a les nou, havia de trobar un esport d'equip que entrenes a partir d'aquesta hora i vaig trobar el Club Mirasol Baco, que fan futbol femení. Evidentment, com que jo ja havia fet atletisme, sabia el que era entrenar moltes hores i tenir molt impacte als turmells amb les competicions. Potser fer futbol no és la millor idea per als meus turmells, però tampoc no és tanta càrrega d'entrenament i ho combino amb entrenaments de força que faig pel meu compte i de moment m'està funcionat i m'ho estic passant molt bé.
Si et dic que has fet un Paralluelo, et sona? M'han dit que marques gols.
Sí, sí. M'han posat de davantera i algun gol faig. M'estan cuidant moltíssim, m'estan ensenyant i tenen molta paciència amb mi, ja que jo vinc d'un altre moment i hi ha coses que em costen d'entendre-les.
Comentaves que ara fas d'entrenadora, veritat?
Faig d'entrenadora d'atletisme a l'Escola d'Atletisme del Club Muntanyenc Sant Cugat i porto els grups sub-14, sub-16. A part, juntament amb el meu company, Guillermo López, porto el grup de velocitat de les categories sub-16, sub-18 i sub-20. Entreno persones que potser tenen tres anys menys que jo.
M'agrada molt fer d'entrenadora i és el que intento transmetre als atletes, des dels més petits als més grans, intento que l'equip s'ho passi igual de bé que jo.
Com portes un dia com el d'avui, un 8-M?
La meva reivindicació és treballar i perseguir tot el que faig en el meu dia a dia. Això no és només un dia a l'any. Jo em considero una dona treballadora al 100% i així ho he demostrat sempre sense pensar en cap moment que hi hagi diferències.
T'has sentit discriminada en algun moment en el món de l'esport?
En el món de l'atletisme som molt afortunades. En el tema d'entrenadora, he tingut molt pocs referents i, per això, una de les meves raons per ser entrenadora ha sigut la motivació de pensar que això havia de créixer. Necessitem més entrenadores en aquest món i persones que si dediquin amb la mateixa passió que ho fan els homes. Les dones també ho fem, però per alguna raó no hi ha gairebé representació de dones entrenadores, sobretot en l'àmbit professional.
Si parlem dels teus èxits esportius, de quin tens més bons records?
Vaig aconseguir classificar-me a dos campionats internacionals de la categoria sub-20. Tant en un europeu, quan era de primer any, com en un mundial, quan era de segon any. En aquest últim, vaig poder fer dues proves i era el primer any que vaig decidir fer triple sal. I, després, amb la meva marca personal, el meu entrenador i jo, coincidíem que m'havia exprimit al 100%. Vaig aconseguir saltar tot el que podien les meves cames i, sobretot, els meus peus. I amb tots els antecedents que tenia, vaig obtenir ser el record de Catalunya absolut.
T'ha quedat algun somni per complir?
Evidentment. A part, quan som joves i anem millorant cada any penses "si continuo amb aquesta projecció, seré internacional absoluta amb europeus, mundial o, fins i tot, uns jocs olímpics". Sempre hi ha somnis i jo he arribat a somiar moltíssim. Tot i això, no aconseguir-ho no és una cosa que m'hagi frustrat o ni m'hagi deixat fora de continuar entrenant cada dia.
Professionalment, t'has format per fer Publicitat i Relacions Públiques. Què és el que més t'agrada d'aquest món?
Soc una persona molt comunicativa i sempre m'ha agradat molt el tema de la comunicació. Tot i això, vaig fer el batxillerat científic i mai no em vaig plantejar tirar cap aquesta branca. Va ser al final de batxillerat quan em vaig adonar que m'agradaven les ciències, però com a curiositat, no per dedicar-m'hi. Per tant, vaig decidir posar-me en aquesta carrera i, durant els estudis, vaig anar descobrint una mica el que m'agradava. Malgrat això, aquesta carrera és tan ampla que encara em queda molt per descobrir. He estat molts anys en el món de l'esport i crec que podria provar altres coses com entrar en el món de la producció audiovisual.
Series capaç de posar un eslògan a la teva carrera esportiva?
Resiliència. Seguir lluitant encara que les coses no vagin bé.
Què t'agrada fer quan no entrenes o no treballes?
En aquest moment, passar temps amb la gent que estimo: amics, amigues, família, etc. Gaudir de moments únics i viatjar, aprofitant si tenia o tinc alguns dies per escapar-me. Havia arribat a fer escapades, encara que fossin de tres dies, a Canàries o, de cinc dies, a Nova York. Si no fèiem això, no trobàvem cap moment. Intento ajuntar-ho tot amb el poc temps que tinc lliure.
Acabem la conversa amb un tema musical que tu has triat. Per què aquesta cançó?
La cançó és "Paper Planes" de M.I.A i l'he escollit perquè em recorda moltíssim tot aquest últim any d'entrenament. Sempre que entrenàvem portava jo l'altaveu i la posàvem molt. Això va fer que a tothom li comences a agradar i es va convertir en una cançó que ens servia per motivar-nos. Em recordarà sempre a tot aquest final.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.