Pepe García: 'Crec que sense la labor sindical, als polítics no se'ls podria aturar'

L'escriptor, karateka i sindicalista Pepe García repassa la seva trajectòria personal i professional al 'Connectats'


  • Comparteix:

Pepe Garcia a l'estudi de ràdio de Cugat Mèdia / Cugat Mèdia

Pepe Garcia a l'estudi de ràdio de Cugat Mèdia / Cugat Mèdia

José García Delgado, més conegut com a Pepe García és nascut a Écija, Sevilla. Amb quatre anys la seva família va migrar cap a Sant Cugat i ja fa uns 40 anys que hi és aquí. És un home molt polivalent, és escriptor, karateka i sindicalista, i a més, no li agrada rumiar, sinó que viu en el present i en el dia a dia.

ESCOLTA-HO

En quina de les teves facetes fa més temps que t'hi dediques? Sindicalista, karateka o escriptor?
Cada etapa que tenim en la vida et marca una trajectòria, un "aquí y ahora" que dic jo. La que m'ocupa més temps perquè m'agrada és la d'escriptor, pintar, les arts marcials. La defensa dels treballadors sempre estarà.

Quant fa que treballes a l'Ajuntament de Sant Cugat?
Gairebé 40 anys, vaig entrar al 1984, era alcalde Oriol Nicolau.

Com arribes a l'Ajuntament?
No buscava treballar mai en oficines perquè m'agradava més treballar manualitats. Va tancar el taller que hi havia de mobles a l'avinguda Catalunya, vaig estar un parell de mesos a l'atur i van donar-me un pla d'ocupació per treballar en informàtica de l'Ajuntament.

Quan arriba la teva vinculació amb el món sindical?
Doncs va venir a buscar-me CCOO de Barcelona perquè sabien que a Sant Cugat hi havia un noi que tocava molt el tema de la discapacitat a la funció pública i van venir per fer-me una proposta i nomenar-me responsable federat de Catalunya de la defensa de les persones amb discapacitat i de les dones.

I per què eres tan defensor d'aquestes causes?
Segurament perquè el meu pare també va dedicar-se des del principi de la democràcia, i abans, a defensar els convenis col·lectius i jo quan vaig estar a l'Ajuntament, al principi no, però posteriorment sí que veia coses que no em quadraven. De mica en mica, vaig enganxar-me com un vagó de tren. Ho faig per vocació, però sobretot per responsabilitat. La Constitució espanyola com l'Estatut de Catalunya tenen un comandament als sindicats, que diuen que han de vigilar i fiscalitzar la labor dels equips de govern. Crec que sense la labor sindical, als polítics no se'ls podria aturar i a Espanya no és obligatòria.

S'ha convertit aquesta tasca en la teva principal ocupació a l'Ajuntament?
No, jo porto des de fa anys l'oficina d'accessibilitat universal, ara estem fent valoracions de tots els edificis municipals per via de compliment de la llei.

Tu ets fill de Sant Cugat?
No, jo vaig néixer a Écija a Sevilla. Quan tenia quatre anys vam venir aquí, al principi vivia en una petita masia a les afores de Sant Cugat i després, ens vam mudar dins del poble.

Com has vist l'evolució d'aquest poble a la ciutat actual?
Jo anava al col·legi que moltes vegades mentre caminava pels camins trobava els carros, els burros, el bestiar. Recordo que em portaven al meu primer col·legi que era privat a l'Acadèmia León. El poble era el nucli urbà, tot ple de conreu, vinyes... i poca cosa més. A partir, de quan arriba la democràcia i sobretot en canvis polítics als anys 90 és quan despega en el que és ara.

Com era el Pepe de petit?
Doncs un noi que li agradava molt dibuixar, pintar, explicar contes, jugar amb els amics, molt feliç amb la seva família, molt responsable i molt ordenat. Encara no pensava en què volia ser de gran, no em preocupava, a mi m'agrada viure aquí i ara. Aprendre del passat, no viure en el passat i no pensar en el futur, és a dir, no menjar-me el coco amb el futur perquè pot ser que mai passi.

Llavors, no pensaves en el que volies ser de gran?
No, jo estava bé jugant de porter de futbol al col·legi, fent natació, tenis taula. Recordo que al 1975 en un torneig que vam fer els col·legis de Sant Cugat vaig quedar tercer. En aquell moment jugava moltíssim, però ho vaig canviar per la natació i després vaig descobrir el món del karate, ja que, hi havia un club de boxa que havia estat de l'Organització 'Juvenil Española'. Va ser el primer gimnàs que va obrir a Sant Cugat i va donar l'oportunitat a molta gent que vèiem les pel·lícules d'arts marcials, començar a practicar-les. El judo havia arribat a Espanya als anys 60, però el karate i el taekwondo encara no havia arribat. Jo soc un dels primers que van començar a Catalunya.

Vas fer formació a Belles Arts?
Vaig fer formació per lliure a l'Escola de Belles Arts just quan l'escola va començar a donar-li una bona empenta i s'ha convertit, per a mi, en una de les millors que hi ha a Catalunya.

I el tema de les arts marcials, què és el que t'enganxa?
Al principi vaig començar a fer musculació, però, això no m'agradava. També feia bicicleta, natació, tenis taula, però vaig descobrir que l'art marcial era el que realment em centrava, descobria un món misteriós que vèiem els nens de 14 anys a les pel·lícules. El misteri d'Orient, la saviesa, la reflexió, la pau, la tranquil·litat. Vaig començar a fer Karate-Do, 'camino de la mano vacía', també Tai-txí-txuan, ho vaig descobrir a l'Escola Superior de Karate de Barcelona. A Sant Cugat al 75 hi havia uns 50 o 60 nens i noies que van començar amb el karate i, solament jo vaig presentar-me al cinturó negre per constància, perseverança i perquè t'agrada, perquè ho portes dins. És com quan t'enamores d'una noia, ho dones tot, després sortirà bé o no, però l'amor és així.

La literatura també és una cosa que portes dins?
Sí. La primera vegada que vaig començar a escriure al públic va ser de la mà de Lucas Pérez. Jo donava classes en el seu gimnàs que va obrir en el carrer d'Anselm Clavé l'any 90, dos anys abans de les olimpíades. Em va proposar de fer articles cada setmana al 'TOT Sant Cugat' i vaig estar quatre anys. Abans ja escrivia poesies a la meva llibreta, vaig presentar-me a un concurs de poesia l'any 86, era el Premi de Poesia Ciutat de Terrassa Antoni Rovira. Després em vaig animar a escriure una novel·la. Tenia moltes coses a explicar, des de la infantesa a l'edat adulta.

Ara portes quatre o cinc novel·les no?
Cinc novel·les de ficció, des del món sindical he fet assajos, guies...

Les teves novel·les acostumes a conduir-les per mons on tens relació i coneixements, no?
Sí. Hi parlo de l'inconformisme contra moltes de les coses que té la societat. En l'últim llibre parlo dels cirerers del samurai, que representa una protesta contra una part de la societat que no accepten que dues persones, siguin dones o homes, no poden ser parella o està mal vist. Pel que fa als altres llibres, sempre m'agrada recollir allò del passat o del present, però, de forma fictícia.

Què t'agrada fer en el teu temps lliure? Perquè no sé si et queda gaire amb tantes ocupacions.
Si t'agrada una cosa segur que trobes temps. M'agrada llegir el diari, estar al dia, practicar molts esports, veure la televisió, les tertúlies, segueixo molt Cugat Mèdia, tot allò que és el dia a dia.

I la música t'agrada?
Sí, vaig estudiar fins a tercer de guitarra coincidint amb una fractura de peu. Vaig fer fins a tercer perquè el professor em va donar dues opcions, dedicar-me a la guitarra o treballar.



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.