Inicia sessió 
Registra't
Joan Villadelprat en una imatge de la seva època a la Fòrmula 1 / Foto: Creative Commons
ESCOLTA-HO
A Sant Cugat. Al carrer del Carme. Jo i les meves germanes. Ni hospital ni res, la veïna ens va ajudar.
Com recordes aquella època del Joan petit?
He tingut la gran sort de tenir una família que m'estima molt i he tingut una vida corrent de poble, on es podia jugar al carrer, l'hort del meu avi, on teníem una bassa que era la nostra piscina. La recordo amb molta alegria. A més, el meu pare tenia una empresa de transport: hi havia els camions al garatge, en teníem tres; això volia dir que podíem jugar amb les boles dels coixinets de les rodes dels camions.
El Joan estudiant com era?
Un gandul. No m'agradaven gaires assignatures. El meu fort no era l'estudi. Recordo, i això va ser la flama de tot, que el meu pare em va portar a Montjuïc a veure una cursa i vaig dir "jo vull ser això, vull ser mecànic de F1". El meu pare em deia que havia d'estudiar i jo li deia que volia treballar i em va posar a casa d'un amic, el Josep Mànic, que tenia un taller. Allà vaig entrar com a aprenent durant sis mesos i al cap de poc temps, gent que es dedicava al món de les curses em va agafar i es va fer el primer equip de carreres de Sant Cugat i de Catalunya.
A partir d'aquí, vaig començar anar amb pilots a tot arreu. Teníem el gran lloc especial que es deia El Mesón, que a més a més teníem l'escuderia d'El Mesón. Es reunien molts pilots de Catalunya, allà. Tots corrien en ral·li i òbviament, jo em vaig apuntar. Quan vaig poder agafar el cotxe del meu pare, vaig pujar a fer ral·li. De fet, El Mesón em pagava els pneumàtics i la benzina. Anàvem tant justos de calés, que qualsevol ajuda era bona.
I el més important de tot: teníem la Rabassada. Això era el seient del psicòleg. Quan tenies un problema, feies la Rabassada, pujaves i baixaves, i quan tornaves ja no tenies cap problema. Això és una de les coses que hem tingut la gent del poble a qui li agradaven els cotxes: tenir una carretera extraordinària que et pujava fins al Tibidabo. A vegades baixàvem del Tibidabo a Barcelona, però la cosa maca era pujar la Rabassada. Aquí fèiem les animalades de joves, tots fotent el burro. Havíem arribat a tancar la carretera a baix perquè no passés ningú i fer curses de nit, jugant-nos la vida amb els amiguets. El que ara fan a Madrid, ja es feia aquí.
A tu et tirava més la mecànica o el pilotatge?
A mi m'agradava més el pilotatge, en aquell moment, però un dia vaig decidir que no podia mantenir això, perquè uns pneumàtics Michelin que duraven 100 quilòmetres, a mi em duraven 20 dies i jo treballava de mecànic i no em guanyava la vida tan bé com per mantenir el cotxe, comprar pneumàtics i fer curses. Així que un dia vaig haver de decidir una cosa o una altra i vaig decidir ser mecànic.
Amb quina edat comences al taller del Mànic?
Amb 15 i mig, quasi 16. Vaig acabar quart de batxillerat. Amb aquesta edat vaig tenir clar que havia d'anar a totes amb el que volia fer. A partir d'aquí vaig començar a fer. Amb l'edat em vaig fer més autodidacta, vaig conèixer molta gent que sabia molt i em van explicar moltes tècniques i secrets d'aquest món. Són 20 anys on he tingut molta il·lusió, molta actitud que m'han portat a ser director general d'equips de Fórmula 1.
Estem parlant d'equips com McLaren, amb Niki Lauda, estem parlant de l'època daurada d'aquest esport
Des del 79 quasi 80, és quan entro en F1 i tota la vida m'hi he dedicat al món del motor. He tingut la gran sort i és que la meva gran passió, la meva professió i el meu amor incondicional eren els cotxes. Sempre he gaudit treballant. Per a mi no ha estat un treball, ha estat un esbarjo.
Per anar a McLaren, Ron Dennis et va suggerir que et canviessis de 'look'?
No va ser per entrar a McLaren, va ser per entrar a Project 4, que era un equip que tenia Fórmula 2, Fórmula 3 i Pro Cars, que eren uns cotxes BMW M1 que corrien abans de la F1. I ell tenia al cap la intenció de fer un cotxe d'F1 amb el primer xassís de fibra de carboni. Per tant, una vegada vaig acabar amb l'equip nacional espanyol, vaig tornar a Anglaterra, vaig ser cap de mecànics de l'equip nacional de Xile. Després me'n vaig anar a Amèrica del Sud a fer la temporada allà.
Per últim, vaig tornar a Espanya i vaig dir: "Prou, s'ha acabat, me'n vaig a Anglaterra una altra vegada". I així ho vaig fer. Vaig agafar el cotxe, sense feina, sense res. Jo volia treballar amb Ron Dennis, que era l'equip més professional en aquell moment. Vaig anar a prop d'on estava ell, dormint al cotxe durant tres mesos i rentant-me a la piscina municipal. Vaig parlar amb ell 11 vegades i ell em deia que tornés un altre dia, que ja s'ho miraria. A la darrera vegada li vaig dir que em provés, però ell em va dir: "Tenim un problema, la teva imatge no casa amb la imatge del meu equip". Llavors, vaig anar al perruquer i em vaig tallar els cabells. Quan arribo, ell va començar a riure i em va dir que començava a treballar l'endemà.
En aquell equip érem unes 60 persones, però quan es va fer la fusió entre Project 4 i McLaren, on Ron Dennis era accionista i propietari del que seria el nou equip McLaren International, només vam quedar vuit persones. En aquell moment jo no tenia permís de treball, llavors va passar una cosa molt maca i curiosa, i és que jo tenia amics que treballaven a la Universitat Autònoma de Barcelona, com a professors i secretaris, i em van fer un carnet de 5è de física, i amb aquest carnet, el senyor Ron Dennis em va aconseguir el segell perquè jo pogués entrar i sortir com un anglès més. Així vaig poder treballar a McLaren i quan vaig marxar, jo era un dels quatre treballadors més vell des dels inicis de l'equip.
D'allà vaig anar, com a cap de mecànics, a Ferrari, perquè a McLaren, Ron Dennis em va prometre diverses vegades que seria cap de mecànics, però mai va passar. Així, un dia vaig entrar al seu despatx i li vaig dir que marxava a Ferrari. Va començar a cridar com un boig i jo, que ja tenia una relació personal amb ell, també em vaig emprenyar. A part, jo era molt especial, perquè ningú sabia que era espanyol i quan em preguntaven, deia que venia de Catalunya. Al final vaig sortir amb un cop de porta tan fort que la vaig trencar. Al cap de dos o tres dies, mentre estava a casa recollint les meves coses, em va trucar Ron Dennis i em va dir que hauríem de parlar. Vaig anar-hi, vam estar treballant i al final em va dir que allà era casa meva i va fer una cosa molt curiosa: em va oferir els advocats de McLaren per negociar el meu contracte amb Ferrari, tot pagat per ell.
Va apostar per tu i no es va equivocar, perquè a Ferrari vas estar tres temporades.
Sí, tres temporades com a cap de mecànic. Pensa que jo vaig ser el primer cap de mecànics que no era italià, on tenia a més de 140 treballadors a càrrec meu.
Després em va sorgir l'oportunitat de ser team manager de Tyrell, on Ron Dennis estava ajudant i tenia una opció de participació i em va donar un 10% d'accions que ell tenia. Per tant, vaig entrar com a team manager. Va ser un any fantàstic.
Després vaig entrar a Benetton com a tema manager; després com a director esportiu i per últim com a director d'operacions. Menys el màrqueting i les finances, la resta ho portava jo. Era la mà dreta de Flavio Briatore. Allà vaig estar deu anys, on vam guanyar 3 títols: dos de pilots i un de constructors, amb Michael Schumacher.
Després d'allà, telefònica va comprar el 50% de l'equip Minardi i em van oferir fer un projecte de Fórmula 1 a Espanya, fer un equip, una fàbrica. En aquell moment, el president era Juan Vilallonga i tot anava meravellós, però quan ja ho teníem tot comprat, tot tancat, el fan fora. A causa d'uns assumptes personals i amorosos, el president espanyol del moment, Josep Maria Aznar, el va fer fora i, amb ell, tots els projectes que Vilallonga tenia en marxa.
Com et trobes en el paper de comentarista?
El que més he odiat a la vida són els periodistes i els comentaristes, perquè són uns toca pebrots, i ara m'he trobat que he de fer entrevistes. Al final, faig una feina que no he estudiat, però com he hagut de conviure amb molts d'ells i, a part, conec la gent que entrevisto, com són, què pensen, perquè m'ha sortit prou bé. A més, m'ha permès continuar dins del món de la Fórmula 1. Estic molt connectat amb aquest món; de fet la meva filla, que ha estudiat enginyeria, va marxar a fer un màster a Anglaterra i quan el va acabar ha entrat a treballar a l'equip Alpine, amb Fernando Alonso. Ella està treballant a la fàbrica que jo vaig dissenyar, que era l'antiga Benetton. Això és el karma de la vida.
Quan tindrem un pilot català?
Per quan el país s'adoni que és important que les empreses es promocionin a través d'un esport que és internacional i que és únic en el món, com és l'automobilisme. Es necessiten molts calés per començar i això implica tenir espònsors; en aquest país no hi ha aquesta cultura. Mira si són rucs en aquest país, que tenint l'exemple d'Anglaterra, on la música sempre havia estat una de les indústries més grans i, ara mateix, l'automobilisme dona més calés que la música.
Per això vaig haver de marxar. Si aquí s'hagués tingut aquesta mentalitat, potser m'hauria quedat aquí.
Has triat, per tancar l'entrevista, una cançó de Miles Davis.
Sí, el jazz m'agrada molt. La gent del meu poble m'ha ajudat a entendre moltes coses. Sobretot, en l'època del Mesón, als anys 70 i 80, hi havia gent molt especial.
Saps que El Mesón tanca, no?
Sí, fa coseta. El Mesón va ser la universitat del nostre poble. Molta gent, jo en particular, li devem molt a aquest espai, ja no només per la part de competició, sinó per la gent que es va formar intel·lectualment.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.