Inicia sessió 
Registra't
Xavier Bosch als estudis de Ràdio Sant Cugat / Foto: Cugat Mèdia
ESCOLTA-HO
La indignació, la ràbia. Veure, com vam veure fa unes setmanes, Amnistia Internacional requereix a Espanya que faci alguna cosa perquè porta 10 anys mirant cap a l'altra banda i fent avions de papers amb les denúncies de les famílies cap a la fiscalia. No s'ha creat la base de dades d'ADN que requeria la Unió Europea. És a dir, no s'ha fet res dels deures que s'haurien d'haver fet per posar fil a l'agulla a que la gent a qui li van robar el fill, o els nens robats, puguin retrobar les seves respectives famílies. Aquesta indignació és la que m'ha portat a fer que el protagonista de la novel·la, que és un periodista d'investigació, que produeix i fa documentals, es posi a furgar sobre aquest escàndol tan gran.
Aquesta podria ser una de tantes històries d'aquestes famílies que encara conserven aquests secrets, no?
Sí, sí. Hi ha gent que es morirà sense saber que va ser un bebè robat. Hi ha gent que se n'assabenta massa tard, i la dificultat és que fins l'any 99, a Espanya no era imprescindible posar en el registre el nom de la mare biològica, de manera que si ara vas a buscar -si ets un bebè robat o tens sospites...si ets adoptat o et creus que ets adoptat- en el registre el nom de la teva mare biològica no la trobes, amb la qual cosa, si ja és difícil trobar l'agulla en un paller...si, a més, no saps a quin paller buscar ja estàs absolutament desorientat.
N'has conegut alguna d'aquestes històries?
Sí perquè vaig fer un 'Àgora' a TV3 fa 8 o 9 anys on vam parlar amb sis testimonis de casos d'aquests. Una noia que buscava la seva germana, que havia nascut quan ella tenia dos anys i la van robar. Van dir que era morta, i després va resultar que no havia mort, sinó que l'havien venuda a una altra família. He conegut casos i això és el que m'ha portat a documentar-me per escriure 'La dona de la seva vida'.
Quan furgues en aquesta ferida, tota aquesta informació que reps, indigna encara més?
Sí perquè veus la desesperació de la gent que no s'ensurt i, segurament, o, difícilment, s'ensortirà de retrobar la seva veritable família. Un bebè robat al capdevall és un segrest etern, de per vida. Això és un crim de lesa humanitat. La desparició d'una persona no prescriu, en canvi, a Espanya sí prescriu. L'ONU diu, des del 68, que un crim d'aquesta mena no ha de prescriure mai. Aquí, quan es va jutjar el primer cas, que era el del doctor Eduardo Vela a Madrid -el primer i únic cas que s'ha jutjat- la sentència de l'Audicència Provincial va ser que, certament, aquell home havia comès tots els delictes dels quals se l'acusava, però, en canvi, automàticament, la mateixa sentència deia que havia passat massa temps, i que ja hi havia prescrit i, per tant, se'n podia anar a casa. Aquell senyor amb 85 ays i les butxaques plenes de robar criatures, de jugar a ser Deu, de prendre uns fills a una família i donar-los a uns altres, se'n va sortir.
Per abordar aquest tema tan delicat, tornes a recuperar la investigació, el periodisme...
Sí, em calia. He tingut necessitat de recòrrer al periodisme perquè quan la justícia fa aigües, el que ens queda és això, ens queda el periodisme.
Durant tot aquest temps, com creus que ha tractat la premsa aquest tema?
Poc i malament. Poc perquè ho vam saber tard, o perquè el paraigua de silenci és tan gran que vam mirar també per a l'altra banda. Quan es va descobrir el cas aquell de la monja Sor María, famosa a Madrid, ens vam dedicar a seguir-la amb una càmera a l'espatlla com si fos Isabel Pantoja per l'estació d'Atocha anant a buscar l'AVE. Aquella dona es va morir, el doctor Vela també va morir, i tal dia farà un any. No hi ha imatges dels bebès robats. Hi ha persones que potser no saben ni que són robades, amb la qual cosa, tampoc la televisió no ha tingut massa interès en aquest tema. Hi ha una gran cultura del silenci a Espanya amb aquest tema que no s'acaba d'entendre.
Anem als protagonistes d'aquesta història. Són els germans Estrada i la seva història familiar. El Joel és periodista d'investigació -diríem que és el fil conductor-, que descobrirà arran del seu treball els secrets de família. Però és la mort de la mare, la Maria, que serveix de punt de partida. Què més podem explicar d'aquesta història?
M'interessava molt crear una família des de zero, una família normal com qualsevol de les nostres, que quan perd la mare, perd el pal de paller. De fet, ella en vida ho diu "soc el pal de paller, quan jo desaparegui tot això potser s'esfondrarà", i al contrari. Quan tot perilla, els tres germans -per bé que viuen a llocs diferents del món- s'ajuden. Hi ha un provervi indú molt bonic que diu "ajuda a la barca del teu germà, i la teva pròpia arribarà a la riba". Aquesta novel·la volia ser un homenatge als germans. A aquesta gent que té una pàtria comuna que és la infantesa, perquè els records, les olors, els moments, els jocs de la infantesa només els podem compartir amb els germans. Jo, que només tinc un germà, sé fins a quin punt ens uneix tot allò que vam viure en aquells 14-15 anys que vam dormir a la mateixa habitació.
La veritat, que és on arriba, o intenta arribar en Joel, és el que posa una mica en perill els fonaments d'aquesta relació familiar. El Joel es troba entre haver de decidir en la disjuntiva de dir: "he d'assumir la professionalitat o la realitat de la meva família"?
Aquest és el dilema ètic, el dilema moral, el debat interior que té el periodista. "Fins a on puc arribar? faré mal o no faré mal? val la pena fer-se preguntes si les respostes ens poden ferir?". A vegades, buscar la veritat pot acabar sent un càstic, se't pot girar en contra.
Dius que cada família té els seus silencis i cada país també. Cal fer prevaldre la veritat per sobre de tot en un cas i en l'altre?
En els països segur. En les famílies has de fer un pacte de conveniència per sobreviure i gestionar-ho de la millor manera possible per no acabar de fer mal. La veritat està sobrevalorada en el sentit familiar.
Abans parlaves de les relacions que has tractat en altres llibres, com les relacions amoroses, les relacions de parella en diferents etapes de la vida... Aquí abordes altres relacions que són les fraternals
Compartim coses que no podem compartir amb ningú, és una frase que m'anava bé. Les tres novel·les anteriors eren molt íntimes amb molts sentiments i molt emocionals...hi havia una història de cinc dies que justificava tota una vida, després en els altres dos hi havia una relació de 30 anys d'amistat que s'anava covant a foc lent, i a 'Paraules que tú entendràs' explorava les relacions del món de parella als 50 anys, ara que el telèfon mòbil ha irromput a les nostres vides i és sovint una caixa negra de molts matrimonis. Vaig pensar "què més", quin altre àmbit podria abordar pel que fa a les emocions, i vaig pensar que li devia un homenatge al meu germà.
Creus que s'acabarà resolent aquest enigma dels nadons robats?
No. No. La gent es va fent gran, la gent es va morint, van passant generacions i difícilment algú trobarà els seus pares biològics de debó, perquè no hi ha banc d'ADN, perquè no tenen registres, perquè no hi ha res, perquè no s'ha fet res i, sobretot, perquè no hi ha hagut voluntat, i cada any que passa, el silenci va posant més terra al damunt.
Hi ha alguna història d'aquest últim any de pandèmia que t'hagi remogut com per dir "això necessita una història, ho he d'explicar"
Hem conegut moltes, però no sé si ens ve de gust llegir-les, ni escriure-les, però, sobretot, llegir-les, perquè la realitat ha sigut tan bèstia, tan debastadora, que és la nostra guerra. Que sí, que de la Guerra Civil se'n van fer molts llibres i moltes històries, però, tothom tancat a casa, tothom patint, tothom amb por, els hospitals desbordats, la gent morint-se, matrimonis que amb 5 dies...(ho he conegut per uns amics dels meus pares) primer va morir el marit i després la dona, i eren d'aquí Sant Cugat...és acollonant. Per tant, no m'hi veig escrivint-ho i, pel que em diuen els llibreters i les llibreteres, la gent entra a les botigues a dir-li-us "no em donis res per llegir que parli de la pandèmia i del confinament i de tot això". La gent vol distreure's i vol llegir altres històries.
Quina reflexió t'ha deixat a tu aquesta pandèmia?
Una lliçó, una cura d'humilitat per a la humanitat. Ens pensàvem que al segle XXI érem invencibles. Que la tecnologia, el 5G, la polla en vinagre (perdó) ens feia ser els reis del mambo...i aquí ens han baixat els fums a tots de cop. S'han mort 21.000 catalans (de moment). És bestial, és bestial, és bestial...
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.