Inicia sessió 
Registra't
Ousman Umar va fundar l'ONG NASCO Feeding Minds el 2012 / Foto: Cedida
ESCOLTA-HO
Sí. El que jo he fet en aquest segon llibre és narrar el que significa ser negre, immigrant i sobreviure en un país tan diferent del que jo estic acostumat. És com treure un peix de l'aigua i deixar-lo viure en terra ferma. El que explica aquest segon llibre és una cosa similar a com el peix ha sobreviscut a terra ferma.
Quines són les diferències més grans amb què et trobes quan arribes a l'Estat espanyol o què trobes a faltar de Ghana?
Em sento molt agraït, em sento català i em sento de Valldoreix. Tinc molts amics i tinc més gent aquí a Catalunya que allà a Àfrica. Quan torno a Àfrica em costa molt més entendre'm amb els amics que tenia. La forma de parlar, d'entendre i de raonar ha canviat molt.
Una de les diferències més importants és el fet que, quan vaig arribar, recordo que ni al desert del Sàhara em vaig sentir tan sol com en els meus primers dos mesos a Barcelona. Ningú em mirava a la cara, jo era invisible pels barcelonins. Jo venia amb la idea que Europa era paradís i que arribaria i em rebrien amb els braços oberts. Em vaig trobar el contrari, al carrer i sense cap mena d'explicació. Quan vaig baixar de la pastera el primer amb què em vaig topar va ser la policia i no vaig cometre cap delicte, però estar al lloc, en aquest cas a Canàries, era raó suficient perquè em posessin a la presó.
Quan vas arribar, vas dormir al carrer, vas passar gana, fred, por... i també vas patir racisme. Encara t'has d'afrontar a situacions racistes?
Sincerament la definició de racisme no la comparteixo, jo crec que el racisme com a tal no existeix. El racisme no és res més que por a allò desconegut, por al pobre i una profunda ignorància en tots els nivells. Parlar de racisme o si jo he patit racisme, ho respecto, però no ho comparteixo com a tal.
Per exemple, al Barça hi ha l'Ousmane Dembélé, i és negre com jo. Ell surt al Camp Nou i li fan l'onada, en canvi, a mi ningú em fa l'onada. La manera de tractar a Dembélé i a mi és molt diferent. Ansu Fati el mateix, és negre i va ser el jugador més jove en diputar en la selecció espanyola. Recordo algun comentari d'afiliats a Vox o partits similars que, d'una banda, criminalitzen els immigrants negres, però, en canvi, quan marca un gol Ansu Fati tothom aplaudeix. Aquí ve la contradicció del racisme. És qüestió d'estatus social.
Si, per tu, racisme no és una paraula que es pugui utilitzar, què passa perquè la gent tingui aquestes actituds amb gent negra, com tu, o Dembéle, o Ansu Fati?
Ignorància profunda. Recordo que, fa unes setmanes, vaig anar al banc i hi havia una cua a fora pel tema de les distàncies. Jo anava amb un cafè i la meva bicicleta i recordo una senyora, que era l'última, i la manera de mirar-me, la manera de treure el casc i posar-lo al costat on jo estava amb mirada nociva, dius "tranquil·la que no vinc a robar-te". Però, encara, a la ciutat de Barcelona, si vaig vestit amb tratge i corbata la gent em mira amb un somriure, en canvi, depèn com vas vestit, la gent segueix mirant-te malament. No és res més que una profunda ignorància i, per això, fa falta visibilitzar i intentar millorar la falta d'informació i formació en aquest aspecte.
Això es podria veure empitjorat amb l'arribada d'un partit ultradretà, com és Vox, al govern?
L'arribada de partits de dretes o ultradretes com el que està passant, no només passa a Catalunya, sinó també a Europa en general. Estan pujant els partits d'ultradreta i això està fomentant que hi hagi més persones que es vulguin afiliar a aquestes ideologies. Estem parlant de partits que estan apareixent més a la premsa, el que no es comunica no existeix i si ho estàs comunicant és que existeix. La xenofòbia que està promovent aquesta gent, estem fent que segueixi creixent.
El problema de la immigració segueix més present que mai, i tot el que vas haver de viure hi ha molta gent que ho segueix vivint. Com ho vius tu això?
Em veig a mi mateix perquè totes aquestes persones que surten als titulars de les notícies, jo també ho he sigut no fa gaire. Quan veig això, el cor s'encongeix perquè veus que cada dia segueix morint gent. Quan vaig sortir jo, més del 96% van perdre la vida, tant al desert o al mar, davant meu. Cada vegada que veig notícies similars, òbviament, el cor se m'encongeix. Per això mateix vaig fundar l'ONG NASCO Feeding Minds, amb l'objectiu de posar fi a això des del seu origen. Crec que la solució real de la immigració no està al mar, ni tampoc està aquí, sinó que està a l'origen del problema. Aquesta ONG fomenta la formació i la informació a Ghana perquè aquests nois tinguin l'oportunitat de decidir què volen fer amb el seu futur i no caure en les mans d'aquests traficants, tal com jo hi vaig caure.
Per exemple, a Canàries l'any passat van arribar més de 16.000 persones al port. Aquesta informació va omplir els diaris d'Europa, Espanya i Barcelona; però, en quatre o cinc mesos sembla que ja no existeix. Aquestes 16.000 persones, on estan? Han desaparegut de cop i volta? Estem parlant només d'un cas, d'una arribada en concret, cada any arriben milers, milers i milers, però no es visibilitza. El que faig amb el llibre 'Des del país dels blancs' és donar ajuda, veu i visibilitat a totes aquestes persones.
La solució de la immigració depèn de l'educació?
Per descomptat, i no ho dic jo, ho diuen grans pensadors, filòsofs i grans persones de la història de la humanitat. L'educació és l'única eina, l'arma més poderosa per canviar qualsevol societat i el món.
Així i tot, no creus que, per molt que hi hagi educació, si continuen existint fronteres la situació es continuarà repetint?
Una cosa és tenir accés a l'educació i l'altre és ser educat. Hi ha molta gent que té l'educació, però no són educats. La gent que té una bona educació entendrà o es podria arribar a canviar aquesta filosofia i, en lloc de dedicar-nos a fer projectes importants en l'origen del problema, es construeixen murs i fronteres. Quan més alt construeixis el mur, la gent buscarà altres solucions per pujar-lo.
A Espanya i Catalunya, quants milers i milers de persones es van haver de refugiar a França, Bèlgica, Alemanya, Amèrica Llatina, etcètera. Som la fàbrica més gran d'immigrants de la història de la humanitat, qui som nosaltres, avui, per dir 'ai, que venen' i ens dediquem a construir murs. És un error i cal formació i educació per entendre que aquesta no és la manera.
Des de l'ONG heu engegat un nou projecte solidari, 'Córrer al país dels blancs', un repte que recorre els 21.333 quilòmetres que vas fer des de la teva Ghana natal fins a Barcelona. Parla'n una mica més.
És un repte col·lectiu. NASCO no rep subvencions i sobreviu gràcies a les activitats solidàries. L'any passat, pel fet de no poder fer cap activitat solidària, va ser un any molt difícil per poder mantenir les escoles obertes. Se'ns va ocórrer la idea de reconstruir virtualment tot el recorregut que vaig fer des de Ghana fins a Barcelona. Qualsevol persona, des de qualsevol lloc del món, em pot acompanyar a tornar a fer aquest viatge virtual. Es pot fer corrents, caminant, nadant o en bicicleta. Només cal que aportis 50 cèntims per formar part del repte. Jo vaig tardar cinc anys a fer aquest recorregut, però confio que, col·lectivament, ho podrem fer en un temps rècord. Estem parlant del repte més gran del món, però confiem en la solidaritat i la bona gent, entre tots es poden fer moltes coses.
Què farà l'ONG amb la recaptació?
Mantindrem les més de 30 escoles que tenim a Ghana que s'estan beneficiant d'aules informàtiques de l'ONG. Actualment, hem aconseguit la col·laboració d'una empresa americana per posar internet per satèl·lit. Una cosa són els recursos per posar la connectivitat, però cada mes s'ha de pagar el consum d'aquest Internet. Amb el que recaptem amb aquest repte, podrem assumir el cost de l'Internet que acabem de connectar a les escoles de l'ONG.
Alguna vegada t'has plantejat tornar a viure a Ghana?
Sí, m'ha passat pel cap més d'una vegada. Però és cert que cada vegada me n'adono que la meva vida s'ha convertit en alguna cosa que ha de ser capaç de nadar entre dos mars diferents. A Ghana em necessiten, sense dubte, però quan torno a mirar a Espanya, també veig que, a les conferències que imparteixo a les escoles, a empreses i organitzacions; i tots els voluntaris que fan possible aquest projecte, també em necessiten aquí. He arribat a la conclusió que he d'aprendre a nadar entre aquests dos mars, és la meva vida.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.