Guillaume Tarradellas: 'La gran força del meu avi era que podia parlar amb tothom'

Quan Josep Tarradellas va tornar a Catalunya ho va fer sense la seva família directa. De fet, ara mateix, l'únic descendent seu que viu a Catalunya, el seu nét Guillaume Tarradellas, ho feia fins fa unes setmanes a Sant Cugat. En una entrevista al magazín 'Sant Cugat a fons', recorda com era el seu avi a les distàncies curtes i reivindica el llegat polític del primer president de la Generalitat després de la dictadura, que actualment dóna nom a l'aeroport de Barcelona.

Escolta-ho

Quan t'adones que el teu avi era el president de la Generalitat?
Jo vaig néixer l'any 81, ell ja no era president i ja s'havia jubilat. Però igualment era una personalitat i quan visitàvem els avis a Barcelona per Nadal o vacances sempre hi havia Mossos al pis, entrevistes... Tinc un record particular que cada dia li arribaven un munt de cartes, una cosa que no he vist mai.

De petit es veu com una cosa relativament normal.
Quan era una mica més gran, la gent em preguntava pel fet de ser el nét del president Tarradellas. Per mi, no era el president, era el meu avi, ell em parlava com qualsevol avi del món.

La teva família encara viu a Suïssa. Com has acabat a Barcelona?
Quan tenia vint-i-pocs anys volia conèixer Barcelona i Catalunya perquè tenia la imatge de l'avi i conèixer els meus orígens. Vaig pensar que podia venir un any per aprendre castellà i una mica de català, que parlava molt poquet. Al setembre de 2006 vaig començar a treballar de recepcionista en un hotel de Sabadell uns quants mesos i he anat creixent laboralment. M'hi he sentit bé i al final m'hi he quedat. I mira, ja estem comprant una casa aquí a l'Ametlla del Vallès, per tant va per llarg.

Es parlava de Catalunya a casa?
Una miqueta. El meu pare estava connectat amb el Cercle Català de Lausana i es parlava d'això. Ell ha estat desconnectat de la política però això no vol dir que no n'estigués pendent i li interessava. Sempre ha mirat amb un ull cap a Catalunya amb afecte.

I el català?
Pensa una cosa, el meu pare va néixer l'any 1942, durant la Segona Guerra Mundial a l'exili de França, a Saint-Raphaël. Ell a casa parlava català sempre, però ha estudiat i viscut a França, s'ha casat amb una francesa i ha acabat vivint a la part francesa de Suïssa. I, per tant, la llengua de casa era el francès. Però sempre he dit que tinc el cap francès i el cor català.

Quin record personal tens del teu avi? Ell era gran quan tu vas néixer.
Ja tenia més de 80 anys, però tenim la sort que a la meva família són gent de molt bona salut. El meu avi va morir amb 89 anys i tenia una salut estupenda. Li costava aixecar-se del sofà, però si no anava sol, sense bastó, menjava de tot i no tenia grans problemes de salut i el cap clar. No l'havia afectat l'edat. I la meva àvia també, va morir amb 96 anys.

I de l'exili a França se'n parlava?
Clar, pensa que els amics que venien a casa eren tots republicans i quan persones grans es reuneixen parlen del passat i les seves vides. Tots eren exiliats i parlaven de com s'havia viscut i de política en general. Jo no me n'adonava perquè per mi eren amics de l'avi, però eren polítics molt coneguts. Després hi he pensat, però llavors no n'era conscient perquè era petit. Era gent que venia a dinar, a fer l'aperitiu o a parlar. Al final eren gent normal quan venien a casa. Es parlava de l'exili, política i Catalunya però no eren reunions polítiques.

L'aeroport ha tornat el nom del teu avi a primera línia. Com vau viure aquesta situació?
Molt bé. Jo vaig ser qui va anar a l'aeroport quan es va fer el canvi oficial i per mi és un honor i crec que és un reconeixement de la feina de l'avi, crec que és merescut. Sé que hi ha sectors polítics que s'han queixat d'aquesta decisió, però jo la veig molt bonica. I no perquè sigui el meu avi, sinó per la seva figura, que quan deia 'Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí', anava dirigit a tothom. No només per una part.

Això fa de pont amb Madrid i ara crec que va bé, necessitem una miqueta de solidaritat i pensar més enllà de la petita política. El canvi de nom ha de ser un símbol d'això, de veure que estem d'acord encara que sigui en un 20% amb la gent de Madrid, però treballem en aquesta part i fem que creixi.

Era la gran força del meu avi, quan va tornar va poder parlar amb tothom. Va poder parlar amb l'exgovernador de Barcelona, amb Suárez i amb tothom. Eren coses difícils, però sempre va intentar trobar els punts d'acord i no fixar-se en els desacords. L'aeroport ha de ser aquest símbol. Intentem arreglar les coses a poc a poc i en aquest sentit crec que és bonic. Cadascú té la seva opinió, però aquesta és la meva.

Aquest ha de ser el llegat de Josep Tarradellas?
Crec que sí. Som diferents, però aquestes diferències només són diversitats i ens hauria de fer més forts. Hauríem de treballar en això, tenim una manera de pensar i de ser, però això s'ha de compartir. No ho hem de veure com una diferència que ens impedeixi ser bons amics.