Jaël Bestué: 'Tinc possibilitats d'anar a Tòquio, però no em vull obsessionar'

• Comparteix:

Jaël Bestué afronta la temporada amb Tòkio 2020 a l'horitzó / Foto: Cugat Mèdia

ESCOLTA-HO

Fa molts anys que sentim parlant de Jaël Bestué. Ara mateix estàs en un moment important, fent el salt a nivell absolut. Com et sents ara?
Sempre he fet atletisme perquè m'agrada, perquè ho gaudia. Des de fa pocs anys ha començat a ser una altra cosa, ha començat a ser alguna cosa seriosa, al qual realment em vull dedicar. Forma part de la meva vida, sempre ho ha fet, però ara d'una manera diferent, amb molt més compromís.

Campiona d'Espanya. T'ho imaginaves?
Doncs potser fa cinc anys sí que m'ho imaginava, sempre he sabut que era el que jo volia fer. Ja estava entrenant amb el meu entrenador actual i ja començava a ser seriós, feia campionats absoluts. En aquella edat no anava a quedar primera però sí que veia la possibilitat d'algun dia aconseguir-ho.

Com a adolescent, què ha suposat per tu haver-te de centrar en l'atletisme?
La gent del teu entorn, els teus amics, estan per altres coses i tu has d'estar per les dues. És un compromís i quan tens 14 anys a vegades és difícil assumir-los. Va ser quan vaig començar amb el meu actual entrenador, Ricardo Diéguez 'Panther'. Vaig començar més a poc a poc, em vaig començar a introduir al món i feia vida d'adolescent normal. Però després és quan et comences a separar del teu grup d'amics, no pots fer tot el que ells fan, has de mirar com ho fas per portar els estudis i l'atletisme.

És difícil, però al teu grup d'entrenament tens exemples d'altra gent. A tothom li passa el mateix i trobes gent amb qui compartir això i anar avançant.

Bestué ha aconseguit dos Campionats d'Espanya enguany / Foto: Sportmedia

Vas començar a l'escola, més tard al Muntanyenc i ara ets al Barça. En el cas de l'atletisme què canvia quan canvies de club?
El Muntanyenc és un club més petit, et pot oferir coses però no tantes com un de més gran. Quan arribes a un nivell com a esportista, necessites més. Per això has d'anar a un club com el Barça per poder participar en competicions de més nivell, com les lligues.

Sempre has volgut ser velocista? No vas provar altres disciplines?
Sí que vaig provar altres disciplines. Quan vaig començar feia resistència, cros. M'agradava però sempre quan arribava a l'última recta em posava a esprintar i això era el que m'agradava. Quan vaig passar al club sí que vaig començar a fer llargada i pes, feia combinades.

Després el vaig centrar més en la llargada i la velocitat perquè era el que m'agradava i se'm donava millor. Quan vaig canviar d'entrenador ja em vaig centrar només en la velocitat.

Llargada i velocitat sempre han estat relacionades. Per què?
Per saltar has de tenir molta velocitat i molta força. Està relacionat perquè normalment els saltadors també són ràpids i un velocista pot saltar. Això sí, la tècnica és totalment diferent, una és un concurs i l'altra una cursa i canvia bastant. És semblant per les qualitats físiques que has de tenir.

Parlem d'una marca de 23 segons i 55 centèsimes. Com s'afronta una cursa sabent que l'error no existeix?
Jo em concentro en la meva cursa. En aquest període tan curt ho has de fer el millor possible, em centro en mi mateixa i cal sortir al màxim des del primer moment. Sí que és veritat que al 200 tenim més marge de pensar o canviar la tècnica. El 100 és diferent.

Coincideixes a la pista amb altres competidores però realment no et trobes ningú davant. Com és competir sense interactuar?
No saps on vas situat fins que no acabes la corba i entres a la recta. Sempre tens de referència el de davant, si el vas agafant vol dir que vas bé, si et treu molt vol dir que no tant. És l'única referència que tens, però igualment, quan surts empenyent i la mirada cap a baix no t'hi fixes. Després a la recta sí que et situes.

Ets conscient d'aquestes dècimes que estàs guanyant?
En el meu cas no. Sí que quan ho faig bé tinc la sensació d'haver fet un bon temps i quan em deixo anar més al final sé que no serà tan bo. Però mai penso exactament en la dècima, a vegades tinc la sensació que m'ha anat molt bé i no ha sigut així. També depèn molt del vent, de la situació, de si estàs al màxim o no. Depèn molt del dia.

T'has enfocat sobretot al 200. 23 segons i mig. Se t'ha fet mai llarg un 200?
A vegades sí. Quan és una competició important estàs molt concentrada i et passa de seguida, però en eliminatòries o semifinals a vegades sí que se't fa llarg.

Tòquio 2020 no és l'objectiu principal de la temporada, però Bestué admet que hi ha possibilitats de ser als Jocs / Foto: Sportmedia

Has crescut molt pel que fa a resultats, ets una de les grans promeses de l'atletisme estatal. Tòquio 2020?
És una cosa que és allà. Jo crec que tinc possibilitats d'anar-hi, però potser no hi arribo. Sé que he d'entrenar molt i ho faré per fer-ho el millor possible. Si arriba la possibilitat d'anar-hi, doncs perfecte. Però no em vull obsessionar i dir que és un dels meus objectius principals perquè no ho és.

Quines són les vies per arribar-hi?
Fer la mínima, 22,80, jo tinc 23,31, és bastant difícil perquè encara que sembli poc temps és molt. Després es pot arribar a través d'un sistema de punts on els mítings més importants en donen més. S'ha de buscar les millors competicions i fer-ho el millor possible. Si arribes a la puntuació exigida i ets de les tres millors d'Espanya, se t'enduen.

Com són els entrenaments d'una velocista?
A la pretemporada són molt durs, per una velocista i per qualsevol atleta. És una època on hem de carregar molt, on hem de fer molt físic per aguantar tota la temporada. Sèries, repeticions, volum... Els entrenaments duren dues hores i mitja i acabes molt cansat. Quan ens acostem a l'època de competició rebaixen el volum i té més qualitat i menys quantitat.

Pista coberta o aire lliure?
Cada cosa té la seva part bona. La pista coberta m'agrada molt, és molt bonica. Els 60 en lloc dels 100, el 200 és diferent, fas una volta sencera, no mitja. Hi ha altres detalls tècnics que la fan diferent. L'aire lliure és molt important, és on hi ha els europeus absoluts, els mundials. És la temporada més reconeguda.

L'atleta santcugatenca explica els detalls del seu entrenament / Foto: Sportmedia

Tòquio arriba un pèl d'hora, però 2024 sí que és un objectiu?
Jo crec que sí. Quan hagin passat els Jocs, sí que ho serà.

Ara mateix tens una dedicació pràcticament professional a l'atletisme. Creus que podràs viure només d'això?
Des de petits ens han dit que de l'atletisme no en viurem. Per molt bo que siguis, no podràs viure de l'atletisme. Sempre has d'estudiar, pots arribar a ser professional.

I t'has posat a estudiar Medicina.
Jo volia estudiar alguna cosa que m'agradés, la medicina m'ha agradat sempre. I em vaig dir que si havia d'estudiar alguna cosa i ho havia de fer a poc a poc, almenys que em vingués de gust. Estic molt contenta la veritat.

Ara que ja ets una atleta de nivell estatal, que recordes de quan entrenaves i competies a Sant Cugat?
Tinc molt bons records de quan feia atletisme al club, un ambient molt familiar. Érem molts nens, grups molt grans i era molt bonic.

Com va ser guanyar un campionat d'Espanya?
Tu ja vas preparat mentalment, ja vas veient com estàs. Jo em podia esperar fer podi, tot i que estava nerviosa perquè no hi ha mai res fet. Estava preparada i creia que ho podia fer, n'estava convençuda.

Dèiem abans que et cal baixar mig segon per arribar a la mínima olímpica. Com es baixa mig segon?
Darrere d'uns 200 metres hi ha moltíssimes coses, has de tenir molta força, perquè força és velocitat. Has de saber convertir-la en velocitat, tenir una sortida perfecta i com aplicar i aguantar la força fins al final. No és només córrer, hi ha moltes coses en què es pot treballar. Tot això ho treballem dia a dia per millorar una dècima o dues dècimes.