Inicia sessió 
Registra't
Diana Riba, eurodiputada d'ERC, en una imatge d'axiu / Foto: Lluís Llebot (Cugat Mèdia)
Em vaig llevar molt d'hora, a les 5 del matí, i vaig anar cap al meu col·legi electoral habitual, el Casal de Mira-sol, i quan hi vaig arribar ja hi havia molta gent. Aquell dia el vaig viure com un acte col·lectiu massiu, segurament el més gran que s'ha fet a l'Europa contemporània, de mobilització i desobediència. I va ser tot un èxit. Ara, quan vam veure les càrregues policials, que per sort no n'hi va haver al meu col·legi, va fer que aquella sensació de victòria tingués un gust agredolç. Però això també va permetre un seguiment de la premsa internacional.
Va estar tot el dia al Casal de Mira-sol?
Hi vaig estar quasi tot el dia. Vaig esperar que vingués el Raül per votar junts com fem sempre, i després al migdia vaig anar cap a casa per organitzar la logística familiar, per tornar després al col·legi fins que es va acabar la jornada.
En aquells moments tenia la sensació d'estar protagonitzant un moment històric?
Sí, i tant, la vaig tenir i la tinc encara. L'1-O és present, és un fet que vam fer fa tres anys però que és present perquè ens ha portat on estem ara i ens portarà al següent pas.
Al Raül Romeva quan el va tornar a veure?
Després de votar va tornar a Barcelona i ja no el vaig tornar a veure fins ben entrada la matinada.
Aquell dia pensàveu en les conseqüències que podria tenir l'1-O per a vosaltres?
En el moment que es va fer el referèndum i vam veure la reacció de la policia sabíem que allò tindria conseqüències, però el que no sabíem era quina deriva tindria. Com explica el Raül en el seu llibre 'Esperança i llibertat', el que hem de tenir és un GPS. Crec que aquesta metàfora és el que va passar l'1-O, com que tenim una altra part que mou fitxa, nosaltres ens hem d'anar movent, el GPS ens ha de portar a diferents camins. No sabíem on estaríem tres anys després, és evident; no sabíem que tindríem un judici amb la vulneració de drets que hem tingut i que hi hagués una sentència de 12 anys. Però enmig d'aquesta repressió ens anem movent per trobar el camí cap a la independència.
L'altra eurodiputada santcugatenca, la Clara Ponsatí, ens ha explicat que ella quan va assumir la conselleria d'Educació el juliol de 2017, ja sabia quins riscos assumia, i fins i tot diu que aquell estiu ja va preguntar com era la vida a la presó, encara que els advocats li deien que no passaria. Vosaltres, en alguna conversa amb el Raül aquells dies previs contemplàveu la possibilitat de la presó?
La veritat és que ara estic molt més posada en política que llavors. En aquell moment jo estava en el paper de sustentar i posar els pilars d'una família que evidentment vèiem que passaríem per un sotrac molt gran. Amb el Raül parlàvem d'aquest aspecte més personal, de com aguantaríem la família els pròxims anys, sabent que seria llarg i ple d'obstacles, com estem vivint. Clarament parlar de presó? No recordo parlar-ne concretament. Sabíem que ho volíem viure des de l'acció política, i que els nens també ho visquessin així i amb la nostra tranquil·litat de saber que volem estar aquí.
El seu pas endavant en política neix de l'1-O i l'entrada a presó del Raül Romeva. T'ho hauries imaginat mai?
El que segur que no m'imaginava era ser eurodiputada, això ho dic claríssimament. Ara, d'activisme polític, els santcugatencs saben que soc una persona molt activa amb el meu entorn, i amb ganes d'incidir en política o en l'AFA de l'escola o en els Gausacs.
No s'imaginava ser eurodiputada, però sabia què era i què implicava perquè el Raül ho va ser durant 10 anys.
Exacte, sabia què implicava tant en l'àmbit personal i professional. Suposo que el fet de conèixer-ho, el que va fer decidir-me cap al sí i acceptar la proposta. Sabia on anava i el potencial polític que significa.
Teniu dos fills, un de 12 i un de 14. Són prou grans per entendre què està passant. Com els veu? Com ho estan portant?
Per sort o per desgràcia el temps ajuda a portar-ho millor. Jo els veig bé, però això no els atura i han de fer la seva vida i comencen a ser autònoms. La presó és un mur entre la família, però seguim estant junts i li ho seguim comunicant tot al Raül i ells els ho comunica tot als nens, amb les limitacions evidents, no vull banalitzar la presó.
La retirada del tercer grau i del 100.2 deu haver suposat un cop dur a escala familiar, més enllà de l'impacte polític.
Per mi ha sigut més dur que la sentència perquè el que ens ha evidenciat és que si el Tribunal Suprem vol, per sobre de totes les normes judicials, el tribunal sentenciador ara pot decidir sobre el camí penitenciari del meu marit. Per tant, ja no tenim els mateixos drets que els altres presos. El missatge que ens dona el poder judicial és que ens espera presó fins al 2030? Espero que no sigui així i puguin gaudir dels permisos com qualsevol altre pres, perquè el 100.2 i el tercer grau estan validats per a jutgessa del centre penitenciari.
I a això s'hi han d'afegir les restriccions de la pandèmia de la covid-19.
No podem tenir el mateix ritme de visites, i a més ells no poden sortir del seu mòdul. Contra totes les demandes d'organismes internacionals, que demanen que s'espongin les mesures penitenciàries en els delictes ideològics.
En quin judicial es troba el Raül Romeva actualment.
Ell té el tercer grau aprovat com tots els altres presos i preses, l'únic que el jutge de vigilància de Lledoners va decidir suspendre'l fins que el Tribunal Suprem decidís què fer amb aquest tercer grau. Per tant, estem a l'espera que el Suprem digui alguna cosa, però no sabem quan ho farà, i ja fa dos mesos que estem esperant. Mai sabem què farà el Suprem, no estem en un marc normal. I pel que fa al judici, estem esperant la resposta del Tribunal Constitucional al nostre recurs per poder anar després a Estrasburg. Que ningú es pensi que això ha acabat.
Diana Riba
En el moment que es va fer el referèndum i vam veure la reacció de la policia sabíem que allò tindria conseqüències, però el que no sabíem era quina deriva tindria.
Diana Riba
[La retirada del tercer grau a Raül Romeva] Per mi ha sigut més dur que la sentència perquè el que ens ha evidenciat és que si el Tribunal Suprem vol, per sobre de totes les normes judicials, el tribunal sentenciador ara pot decidir sobre el camí penitenciari del meu marit. Per tant, ja no tenim els mateix drets que els altres presos.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.