Entrevista a Pavvla: 'El nou disc té el so que em sortia de forma natural, el que em venia de gust'

La cantant i actriu santcugatenca Pavvla ha visitat Cugat.cat per parlar del seu nou disc 'Secretly hoping you catch me looking' i de la gira que ja està en marxa per presentar-lo. L'artista ha repassat la seva carrera tant en el món de la música com a la televisió i el teatre. Durant l'entrevista al programa 'Sant Cugat a Fons', Pavvla ha explicat que en aquest últim disc hi ha posat 'l'experiència' acumulada després del primer 'Creatures' i celebra poder tornar a fer el tipus de treball que li venia 'de gust'.

Escolta-ho

Llegim al web de la discogràfica que ‘Creatures’ era un disc fet des de la ingenuïtat, però aquest nou àlbum porta per bandera la provocació i una actitud molt més gamberra desfent per complet l’actitud naïf i innocent. Què ha canviat?
El primer disc era un experiment, no sabíem si algú m'escoltaria, o ens escoltaria, perquè ho fèiem amb l'Aleix Iglesias i ara s'hi ha afegit el Pau Calero. Eren cançons que havien escrit jo durant l'adolescència a la meva habitació, coses molt íntimes i molt meves. Aquest segon disc ja està pensant per la gira, amb l'experiència d'aquests dos anys.

De fet, el primer disc va ser força improvisat.
Totalment, tenia molt clar que volia fer una cosa que a mi em vingués de gust fer i escoltar. Em feia molta il·lusió tenir una cosa meva. Luup Records em va donar l'oportunitat de fer això i vaig dir que endavant. No m'esperava que hi hagués gent que ho escoltés després.

T’hem escoltat en acústic, però el disc sona molt més electrònic. Què has buscat amb aquest so?
Era una mica el so que ja sortia al directe i el que ens era natural i el que em venia de gust. Com al primer disc vaig fer el que em va venir de gust, ara he fet el mateix.

Sobre les lletres, parlen de prop del que us passa a la vostra generació.
Jo parlo de mi, tot i que sí que em distancio una mica perquè m'agrada molt fantasejar. Està molt bé pensar que parlo d'una generació, si algú s'hi identifica és que ho he fet bé.

Les cançons i el disc tenen títols molt llargs, per què?
M'agraden els noms tan llargs. Em fixo per exemple en Arctic Monkeys o The 1975 que posen títols més complicats encara. Em fa gràcia, m'agrada. El títol del disc és el d'una cançó i vaig veure de seguida que havia de ser aquest perquè abarca tota la temàtica.

Nominada als Premis Enderrock, participes a festivals internacionals, vas als Estats Units i un dels grans crítics musicals del país parla bé de tu. Què suposa tot això?
És molt guai. Tenir el reconeixement de gent a qui admires, que ha treballat moltíssim i que són bons en el seu àmbit és una passada. En cap moment ho faig per buscar reconeixement o diners, si no no m'hagués posat en aquesta indústria, hagués anat a Esade. Quan de cop m'hi puc dedicar i hi ha gent que em reconeix la feina, estic molt agraïda.

Per què cantar en anglès?
És el que he fet sempre. Quan vaig començar a escriure, als 15 o 16 anys, ja ho feia en anglès. Crec que per imitació, el que escoltava més era música anglosaxona. Sí que he escrit a casa en català i castellà, però em surt diferent, no és aquest projecte, potser en un altre moment canviaré.

Com és el pas d'escriure cançons a casa i acabar a dalt d'un escenari?
No vaig notar gaire el canvi perquè he fet tots els passos. De tocar-les a la meva habitació vaig passar a penjar-les a internet, on algú em podia donar a feedback. D'allà a bars, on al principi no m'escoltava ningú, després va anar venint més gent i quan vaig tornar d'Anglaterra feia de telonera i tocava en locals més grans. He anat fent fins arribar al Primavera Sound o llocs on ve la gent a escoltar-te.

Et consideres cantautora?
Sí. És el que faig, a mi m'agrada la poesia i la música i m'agrada ajuntar-ho. Però també m'agrada l'electrònica i per això surten aquests temes.

Ismael Serrano ens deia fa uns dies que troba a faltar cantautors compromesos joves. Creus que es pot omplir aquest forat?
Crec que hi ha molta gent, la Núria Graham, la Carla Serrat... Però la Bad Gyal també escriu les seves coses. Cal plantejar-se què vol dir ser cantautora ara mateix.

Cap on anirà ara Pavvla?
Ara, de moment, la gira del proper disc. Volem fer el màxim de 'bolos' i arribar al màxim de gent possible.

Parlem ara de la teva faceta d’actriu, on tampoc et va precisament malament. Et podrem veure el 7 de febrer al Teatre-Auditori amb ‘La importància de ser Frank’, una de les obres més reconegudes de l’últim any.
Nosaltres com a companyia ens ho passem super bé fent-la, és molt divertida. Et deixa amb bon regust de boca i no és una cosa feixuga. És bonica i molt maca de veure visualment, és molt guai donar alegries a la gent.

També t'hem vist davant de la càmera. És difícil deixar de ser la nena de la Riera?
Quan va sortir el primer disc teníem molta por que el titular fos 'La nena de la Riera ha fet un disc'. Va passar, però és que és real, no puc lluitar contra això. M'ho vaig passar molt bé aquells anys i sense 'La Riera' no hagués pogut fer moltes coses. Vaig aprendre moltíssim, va ser una escola molt gran, vaig fer amics per sempre i em va donar una base econòmica de molt jove que em va permetre marxar a estudiar fora, comprar-me les guitarres... La música hi ha anat molt lligada.

He estat preguntant per la redacció, que jo fa poc que sóc per aquí, i em diuen que ets molt santcugatenca. Ara que ja ets artista internacional, encara vius la ciutat?
Ara visc a Barcelona per feina, però tinc la família i els amics aquí. Vinc tant com puc, m'agrada molt Sant Cugat i desconnectar de la ciutat. He fet teatre aquí als Tallers de Teatre Sílvia Servan. He estat allà des dels 5 anys fins el 18, gairebé tota la meva vida.

El disc