Inicia sessió 
Registra't
Plaça Pep Ventura / Foto: Joan Beà
Les primeres hores del matí passen lentament per la Martina, veu a la gent passar mentre ocupa el seu temps amb tasques irrellevants, neteja les taules de tant en tant, comprova que tots els porta tovallons estiguin plens, torna a netejar les taules, escombra el terra de sorra de burilles i papers. En un moment donat la Martina veu a través de la porta de vidre del local com un home gran arriba a la plaça s'asseu en les escales de ciment i deslliga la corretja del Jack Russell terrier amb el qual ha vingut. El gos sembla embogir, corre per tot arreu, derrapa, salta i sembla que no tingui fi, però de cop i volta para en sec s'apropa a l'home gran i tots dos tornen per on han vingut.
El sol ja està ben amunt i la Martina i els seus companys han dinat aprofitant la baixada de clientela. De mica en mica, des de les sis entrades que té la plaça, la gent va arribant i ocupant els seus llocs. Ara la Martina ja no té temps per perdre, no para d'entrar i sortir, ara gots ara copes, ara unes braves. El to general de la plaça s'alça fins al punt en què a la gent l'hi costa entendre el que l'hi diu el company del costat.
La Martina surt del local amb el datàfon a la mà quan el silenci s'apropia de la plaça, un núvol tenyeix el lloc de foscor. No tarden gaire a caure les primeres gotes, la Martina corre per buscar aixopluc sota el llindar de l'entrada. En un principi alguns dels comensals aguanten impassibles, però al cap de poc fins i tot les que estan sota els para-sols surten corrents. Algunes de les persones busquen refugi amb la Martina, d'altres aguanten com poden sota els Til·lers.
Una noia que es mira el cel des del costat de la Martina reuneix el valor com per fer la carrera cap a casa seva, però tan bon punt posa el peu a la vorera, l'aigua para.
Tothom mira cap al cel amb una barreja a la cara d'incredulitat i felicitat, la Martina acomoda a les persones que s'havien refugiat amb ella a una taula. En un principi la gent és mira estranyada, els ulls van de banda a banda, les celles s'arruguen. Ningú està amb qui havia vingut en un principi. La riallada és conjunta i monumental, la gent es posa a parlar amb els desconeguts que s'han assegut amb ells. Fins i tot la Martina seu i es deixa emportar per al moment.
JOAN BEÀ
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.