En llevar-nos...

Lluis Mont

Publicat: el 19/set/12
Opinió| Columnes

En llevar-nos l'endemà, ens vam demanar si havíem somiat. Tants i tants anys, tantes morts, tantes derrotes, tanta recança i ràbia continguda, i tot d'una, el país sencer camina amb un crit unànime, sense matisos: INDEPENDÈNCIA!

Després de 300 anys d'opressió, genocidi i assimilació, molts havien perdut l'esperança. Fins i tot, se sentien culpables de voler ser lliures. Com la dona maltractada que se sent culpable dels abusos als quals és sotmesa. És un mecanisme psicològic prou conegut. El feble tendeix a justificar la conducta del fort, per por irracional a ser encara més maltractat. Ara bé, tot d'una, com una dona maltractada que un dia es posa dempeus, el país va caminar. Tot d'una, la gent va perdre la por a expressar els seus desigs en públic, mirant a la cara de l'opressor, i li va dir: 'Vull ser lliure! Volem ser lliures!' Aquesta és la grandesa de la concentració de l'Onze de Setembre. No era una manifestació, no fotem; era una nació dempeus!

LLUÍS MONT és cardiòleg