Poema d'hivern en prosa

Lluis Mont

Publicat: el 29/gen/12
Opinió| Columnes

El sol lluu amb una llum brillant, exempta de calor però resplendent.

L'aire està aturat i només hi ha silenci. L'hivern a casa nostra s'ha esdevingut una estació inexistent, breu, fugissera. Ens l'imaginem més que no pas el patim. A tot estirar hi ha un parell de dies de fred, on contents, podem treure a passejar abric i bufanda sense patir calor, ni fer el ridícul. Aquests dos dies em fan sentir be, estic content perquè torno a notar la tramuntana a la cara i a rememorar els hiverns de la meva infància que s'estiraven fins a Setmana Santa, a casa l'avi, a Calonge, sense calefacció, arraulits al voltant d'una estufa de butà, o ficant-nos al llit amb una bossa de goma vermella, d'aigua calenta, per trencar la gelor humida dels llençols. Avui, al jardí, les mimoses ja mostren les ganes de florir, i s'intueix el canvi que s'esdevindrà aviat quan floreixin els ametllers. Les mallerengues i les merles comencin la seva xerrameca. En tot cas, cada any, i ja en son 53, el pas de les estacions m'emociona, digueu-me cursi!

LLUÍS MONT és cardiòleg