Sort n'hem tingut del president Montilla (carta oberta al tinent d'alcalde d'Economia, Sr. Brugarolas)

Jordi Menéndez

Publicat: el 14/febrer
Opinió| Columnes

Benvolgut amic, he llegit atentament el teu darrer article a Cugat Mèdia, en el que fas unes al·lusions al president Montilla que, per més que no ho tinc per costum, vull rebatre. Ho vull fer cordialment, segur que amb tu el diàleg des de la diferència és possible perquè sempre ens hem respectat.

T'he de dir que no m'ha estat pas fàcil posar-me a escriure aquesta rèplica perquè no soc gaire partidari de polemitzar i menys encara fer-ho sobre la gestió de la persona (José Montilla) a qui serveixo des de fa 18 anys. És obvi que jo no puc ser del tot neutral i que això pot restar autoritat als meus arguments, però demano als lectors que em concedeixin el benefici del dubte i apreciïn que la meva ja llarga experiència en els afers públics pot aportar criteri, serenitat i rigor.

Efectivament, com tu dius, el president Montilla va haver de gestionar la crisi financera que arrencava el 2008 després del "crack" mundial originat per la caiguda de Lemann Brothers. Un autèntic terratrèmol econòmic que va provocar crisis de govern a tot Europa i, lògicament també a Catalunya i a Espanya.

Però convé que recordem quines van ser les decisions adoptades en aquell govern que, passat el temps, s'han demostrat útils.

En primer lloc, quan ja començaven a arribar els efectes de la crisi en l'activitat econòmica, el president Montilla va plantar-se en la negociació amb el govern d'Espanya per a un nou sistema de finançament del nostre autogovern. L'acord es va assolir el 2009, ja en plena crisi i, com les dades de la comptabilitat de la Generalitat acrediten, va permetre aguantar molt millor el cop de les baixades d'ingressos fiscals derivats de l'aturada econòmica i millorar sensiblement els ingressos de la Generalitat. El sistema de finançament s'hauria d'haver revisat l'any 2017, però lamentablement els ulteriors governs (de Catalunya i d'Espanya) no han pogut o no han volgut fer-ho.

Però abans d'aquesta fita, i ja des del moment en què es va constatar la caiguda dels ingressos, el govern de la Generalitat presidit per José Montilla va treballar, en primer lloc, per buscar els consensos amb l'oposició per compartir les mesures a prendre, adreçades a mantenir l'activitat econòmica i la protecció social.

En segon lloc, va evitar retrocedir en els aspectes bàsics de la protecció social i de la seguretat pública. Així, malgrat la duresa de la crisi i de les restriccions pressupostàries, no hi va haver retallades ni en mestres, ni en metges, ni en mossos.

I, en tercer lloc, va explicar que si calia estrènyer-se el cinturó el primer que ho havia de fer era la mateixa administració, començant pel govern. Per això, molt a l'inici de la crisi, es va acordar la disminució dels sous del president i dels alts càrrecs. No perquè l'estalvi aconseguit fos determinant, sinó com a demostració del compromís de solidaritat que cal demostrar quan les coses van mal dades. No he vist un comportament similar en el nou equip municipal de govern.

En resum, davant la crisi financera, el president Montilla i el seu govern van oferir consens, protecció social i austeritat. Si, amic Brugarolas, vols fer balanç de la presidència Montilla (tens tot el dret a fer-ho, per descomptat!) i comparar-la amb les presidències ulteriors, cal fixar-se no només en el dèficit (quines administracions no va sortir amb dèficit de la crisi de 2008?) sinó en gestió de l'endeutament, que després de 2010 va incrementar espectacularment, i en l'herència en termes de serveis i infraestructures.

Dels governs tripartits (Maragall-Montilla) n'hem heretat un munt d'infraestructures de tota mena, que no es poden resumir en un article breu, però que m'ofereixo a discutir en públic amb tu quan vulguis i on vulguis. Un capital físic per al present i per a les futures generacions que fou el resultat dels compromisos pressupostaris i de la capacitat de prendre decisions quan va caldre.

Tal vegada l'herència més rellevant ha estat la relacionada amb el cicle de l'aigua. Aquell govern va haver d'encarar una sequera important i, des del primer moment, va posar tota la maquinària inversora en marxa. El Departament que dirigia en Francesc Baltasar (d'IC) va fer un esforç ingent: depuradores, instal·lacions de recuperació, dessaladores... Ara és un bon moment per recordar que CiU proposava portar l'aigua... del Roina, una decisió que hauria deixat el país subordinat a les decisions del govern francès. En lloc d'això, es va invertir aquí, deixant Catalunya en millors condicions per fer front a noves sequeres, com ara s'ha demostrat. Com hauríem encarat l'actual sequera sense les dessaladores i les instal·lacions de reaprofitament de l'aigua?

I, encara més, com és possible que en 10 anys no s'hagin executat les inversions ja programades per a les noves dessaladores... El president Montilla va cometre, ben segur, errors. En el seu balanç hi trobarem, con en qualsevol govern, èxits i fracassos. Però cal reconèixer l'estabilitat que va assolir: cap votació perduda al Parlament, tots els pressupostos anuals aprovats en el moment que tocava i l'herència que ja he esmentat. I no només això, també avenços en l'autogovern, amb l'acord de finançament, un bon conjunt de noves competències transferides, el desplegament dels Mossos d'Esquadra a tot el territori... Poden acreditar els governs ulteriors aquest mateix balanç?

No crec que la dinàmica del govern de Catalunya i del govern municipal siguin comparables. A més, no és bona cosa defensar-se de la crítica fixant-se en el que fan, han fet o han deixat de fer altres administracions. Millor fora que el govern municipal se centrés en la seva feina, busqués consensos a escala municipal i encarés amb decisió els reptes de la nostra ciutat.

Cordialment,

JORDI MENÉNDEZ, exregidor socialista de Sant Cugat i, actualment, director de l'Oficina de José Montilla