La persona de què parlo és allà treballant com ha fet sempre. És allà, perquè aquell és el seu lloc. Fa molts anys que l'ocupa i són moltes les investidures que ha viscut. En totes ha mantingut l'actitud que se n'espera, discreta, prudent, expectant, amatent, i en totes s'ha mostrat hieràtica davant les expressions expansives de la sala. Aquesta vegada, però, és diferent. Aquesta vegada és captiva d'un aplec de sentiments que l'angoixen pel pànic que aflorin al seu rostre i que revelin la batalla que ara mateix estan lliurant el seu cor i el seu cervell.
Observo que quan veu que els aplaudiments estan a punt d'esclatar es treu les ulleres per evitar que se li entelin i, efectivament, els aplaudiments esclaten; ella també aplaudeix, mira l'aplaudit, mira l'entorn, mira, mira, mira, però no veu res perquè els seus ulls, aquells ulls tan càlids i acollidors de sempre, estan ara embrancats en una lluita secreta per contenir les emocions. No volen delatar el seu trasbals interior. Ella ni tan sols gosa parpellejar temorosa que, si ho fa, els ulls se li enaigüin i l'obliguin a passar-s'hi el mocador. Però quin mocador, si ha deixat la bossa lluny i té les mans nues?
Potser algú cregui que la seva emoció es fonamenta en un vincle afectiu o de parentiu amb l'aplaudit, però el neguit va molt més enllà. En unes altres circumstàncies, fins i tot amb el mateix batlle escollit, ella no s'hauria sentit com ara. Hauria somrigut, hauria aplaudit i hauria estat alegre, però mai no li haurien fet tentines els ulls i l'estómac. Avui és diferent. Avui s'acaben quatre anys de patiment, quatre anys durant els quals altres persones, estigmatitzant els seus afectes íntims, l'han assetjada, l'han escarnida, l'han humiliada i hi han abocat tota la seva maldat fins a arraconar-la i tractar-la com una empestada. Ella, immersa en aquell remolí, no s'adonava que com més cedia més la vexaven. Hi ha hagut moments en què ha estat a punt de tirar la tovallola, moments de mals pensaments pel fet de sentir-se al fons del pou. Els malvats, els pèrfids, saben que el crim perfecte és el que no deixa marques, és el que empeny la víctima a fer-los la feina bruta tot deixant-los immaculats i permetent-los retratar-se compungits en l'adéu final.
Ella ha sobreviscut a tot això, i avui, que el destí li ha fet un regal, està feliç, se sent feliç. No és, doncs, la cerimònia, el que la commou, és el fet de saber que els dies de penombra per fi s'han acabat i que aquest matí de juny comença una vida nova. Els aplaudiments fineixen i els ulls, per sort, no l'han traïda. No hauria estat bé. El protocol no permet que traspuïn les emocions.
Ella no ho sap, potser no ho sabrà mai, però és la persona més forta que hi ha a la sala.
VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.