Inicia sessió 
Registra't
El cap del grup era un militar portuguès, el capità Henrique Galvão, que havia participat en campanyes contra Salazar i que havia estat el protagonista d'una espectacular fugida mentre era a la presó de Lisboa, aprofitant un viatge a l'hospital per sotmetre's a tractament mèdic. Galvão va ser un revolucionari mític entre la panòplia d'organitzacions que es van oposar a la dictadura portuguesa. Després de la fugida, Galvão es va exiliar a Veneçuela.
Un altre dels assaltants fou un conegut revolucionari antifranquista gallec, el comandant José Fernandez de Sotomayor. Anys després de la fi d’aquesta aventura, el 1970, en tornar a Espanya, va publicar un llibre en el qual va explicar aquests esdeveniments. Va morir a Caracas el 1986.
Fernandez de Sotomayor tenia un currículum revolucionari envejable. Va participar en la revolta republicana de Jaca, va fer el maquis de Barbanza, va agredir un vaixell alemany a la ciutat de Porto, va dinamitzar els vaixells franquistes a les Illes Balears, va ser arrestat als camps de concentració de França i Auschwitz. El nom del codi de l'operació va ser "Dulcineia", la qual cosa il·lustrava el gust literari dels revolucionaris, així com el seu temperament somiador.
Galvão i els seus companys van embarcar clandestinament a Curaçao, a les Antilles Neerlandeses. El 22 de gener, el grup es va fer càrrec del vaixell. Alguns membres de la tripulació van oferir resistència. Es va produir una lluita que va fer un home mort, un pilot de la marina portuguesa, així com dos ferits greus.
Els assaltants, aviat anomenats pirates pel govern portuguès, va anunciar que el vaixell passaria a dir-se "Santa Liberdade ". De seguida van començar una sèrie de discursos per tal que els passatgers fossin conscients de la necessitat d'enderrocar els dos dictadors ibèrics.
El pla dels assaltants era efectivament digne de Quijote. El primer pas seria assaltar l'illa de Fernando Pó, a la costa africana, que era territori espanyol. Allà abandonarien els passatgers, recopilarien armes i anirien a Luanda per desencadenar una revolta que alliberaria Angola del govern portuguès. Esperaven que, mentrestant, naixés una forta corrent d'opinió pública mundial en suport al seu acte revolucionari i que ajudés a enderrocar els dos règims. Un pla ben imaginat, però difícil d'executar, ja que estava sotmès a múltiples contingències.
De fet, l'estat de salut dels ferits i la necessitat de tractar-los van obligar a canviar de pla. Santa Liberdade va navegar fins a l'illa de Santa Llúcia a les Antilles per tal de desembarcar els passatgers ferits. Van aprofitar l'oportunitat per desembarcar també a cinc membres de la tripulació a causa del seu problemàtic comportament. La tripulació i els passatgers que van quedar a bord no van considerar que la situació del vaixell fos perillosa, mentre pensaven que la seva seria una història que perduraria per ser explicada als seus nets. El desembarcament a Santa Llúcia, per raons humanitàries, va permetre localitzar el vaixell, que des d'aleshores va ser seguit per l'aviació nord-americana.
Tanmateix, tota la premsa internacional es va interessar per l'esdeveniment, es van dur a terme diverses entrevistes a Galvão, que es van dur a terme a través de la ràdio; així tot el món va conèixer la situació antidemocràtica a Portugal i Espanya.
Després de difícils negociacions amb els nord-americans, el Santa Liberdade va arribar al port brasiler de Recife. El recentment elegit president Jânio Quadros va concedir asil polític a tots els assaltants. Pocs dies després el vaixell va tornar a Lisboa. Salazar, davant de molts fervents partidaris emocionats, va pronunciar unes paraules que es farien ressò entre milers de portuguesos: "Tenim Santa Maria amb nosaltres"!
Henrique Galvão va morir el 1970 a São Paulo, patint trastorns mentals i sense haver tornat mai més a Portugal. No va poder veure Portugal lliure alliberat del dictador. Els portuguesos van haver d'esperar quatre anys més després de la seva mort per conèixer el gust de la democràcia. Va ser la revolució dels clavells.
Tanmateix, el febrer de 1961 començaria la revolta anticolonialista a Angola, la mateixa Angola de la qual Galvão volia ser el detonador per a l'alliberament de Portugal i Espanya.
RUI CAVALEIRO és militant del PSC
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.