Ara, ja fa anys és clar, les reivindicacions són totals, és a dir estem parlant de plantejar la igualtat en la diferència, els mateixos drets, la modificació del sentit total de la col·lectivitat on no pot haver diferències motivades per raó de sexe, on cal donar les mateixes oportunitats en funció de les capacitats i dels coneixements, on la mateixa feina ha de ser remunerada exactament igual sigui home o dona el beneficiat, on les tasques de la casa, el funcionament de la llar amb fills ha d'anar a càrrec dels dos membres de la parella, considerant que aquesta parella pot ser mixta o no.
I aquesta necessitat d'actuar en favor de la llibertat, de la igualtat, em porta a pensar per què tothom, sembla, té clar que cal ajudar de totes les maneres possibles als ucraïnesos que fugen de la guerra, sí guerra amb totes les lletres, bàrbar Putin!, i en canvi, sembla que no ho teníem clar amb els que fugien, i encara fugen, de la guerra de Síria, o de tantes guerres amb bombardejos i destrucció física, o també d'una mena de guerra, en aquest cas econòmica on els rics, milionaris de Nigèria, Kènia o Uganda, per citar-ne alguns, ofeguen els seus súbdits que volen arribar a Europa i quan al final ho aconsegueixen es troben amb mil i una dificultats per obtenir allò que els ucraïnesos sembla que tindran immediatament, o sigui, lloc on viure (encara que sigui temporalment), documentació necessària per tenir l'atenció sanitària per a tots i lloc a les escoles per als nens i nenes perquè amb la sortida d'Ucraïna també les dones, les mares, les àvies, són fonamentals per poder fugir de la bogeria desfermada per un boig, això sí ben ajudat pel seu entorn de psicòpates i de cagats que no s'atreveixen a contradir el dictador per la por a ser exterminats de la nit al dia.
Veien les imatges de la fugida cap a Polònia o Hongria, em venien al cap les imatges dels republicans cap a França quan estava a punt d'acabar la 'Guerra Incivil Española' i la diferència és substancial, no només amb el tipus de vestuari, de físic, si no també amb la manera com es produïa la recepció on la majoria anirien a parar a uns camps de concentració a les platges d'Argelers amb l'excepció d'una minoria dels que tenien prou diners i contactes per poder residir temporalment en algun lloc abans de creuar l'Atlàntic i anar a parar a algun país com Mèxic, Veneçuela, Xile o l'Argentina.
La memòria és curta. En un cicle de conferències feta al Museu del Monestir farà uns 10 anys, on es parlava bàsicament de la Unió Europea, els seus inicis i desenvolupament, un professor de la UAB (diré el fet però no el nom) va dir en una de les conferències que afortunadament des de la 2a Guerra Mundial a Europa no hi havia guerra precisament perquè el concepte unitari que havia començat amb efectes estrictament econòmics per unir interessos i així evitar la violència, l'enfrontament, és a dir la guerra, havia desaparegut. Quan va acabar, li vaig preguntar si per a ell la guerra dels Balcans o de l'antiga Iugoslàvia no era una guerra europea i va fer allò típic de sí però no, o sigui no respondre, i no oblidem que mentre a Sarajevo els tiradors amagats mataven a la gent que anava a comprar o sortia de casa seva per qualsevol causa, a Barcelona es celebraven els Jocs Olímpics més famosos del món mundial.
Ara la pregunta és si els que cerquen refugi foragitats per qualsevol guerra són iguals o no, ara potser seria el moment de preguntar-nos si som capaços d'integrar a tothom que arriba o si, precisament per la diversitat, això es gairebé impossible i el futur suposarà una nova transformació del que anomenem Europa on els orígens culturals es perden en la Grècia mil·lenària i la Roma que ens va donar el Dret i després el Renaixement i aquesta cultura europea de que tant ens vantem i que, no ho oblidem pas, els nobles i rics russos en gaudien abans del comunisme parlant en francès, la llengua de la cultura aleshores, molt millor que la seva pròpia.
La memòria és curta i no voldria oblidar en Lluís Campins, director des de l'any 2003 del Museu de Sant Cugat que ens va deixar fa pocs dies. Vaig tenir ocasió de col·laborar amb ell en el Consell de Cultura des de la Taula de Patrimoni durant més de 15 anys i sempre recordaré el seu tarannà amable, el somriure permanent, la ironia subtil i, a vegades cal dir-ho, la seva disposició a defensar amb fermesa determinats criteris que considerava essencials en el desenvolupament de la seva responsabilitat, de la seva feina en favor de la conservació i sobretot del creixement de les activitats i dels espais museístics que, com sempre, també depenen dels pressupostos disponibles. Lluís Campins era un barceloní que volia entendre què havia estat Sant Cugat i el què volia arribar a ser en el futur, un futur que ell ja no veurà.
La memòria és curta però espero no oblidar-te Lluís.
EDUARD JENER és crític cultural
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.