Tòquio 2021

Manel González

Publicat: el 8/jun/21
Opinió| Columnes

Els Jocs Olímpics Moderns neixen a mitjans del segle XIX de la mà de Pierre de Coubertin amb un lema prou eloqüent: 'Citius, Altius, Fortius'. La intenció fou focalitzar en l'esport i en uns quants atletes, totes aquelles derivades que permetessin enfrontar a tots els països del món d'una forma civilitzada, sota el 'paraigües' de la pau que sempre ha esgrimit el món de l'esport.

Des d'aleshores, les olimpíades s'han transformat en un gran esdeveniment on tots els esportistes competeixen amb la responsabilitat de defensar el seu país, la seva ideologia, o vèncer als seus rivals.

Entendre l'olimpisme vol dir acceptar el no sempre fàcil afany competitiu de l'esportista.

Treballador incansable que busca superar diàriament els seus propis reptes, intentant assolir resultats que li permetin omplir el seu grau d'autosatisfacció.

Aquesta filosofia i manera d'entendre la mateixa existència no té per què xocar amb la de la resta de ciutadania que, malgrat que hi ha cops no sigui conscient, també lluita i competeix pels seus propis ideals siguin professionals o bé, personals.

A la cap i a la fi són formes distintes de caminar per la vida.

Però, a banda de la imminent inauguració dels de Tòquio, per què tenen tanta transcendència els Jocs?

Doncs perquè és el lloc de trobada de totes i tots aquells que entenem el món d'una de les moltes formes possibles.

Segurament, com ho és per un científic la publicació dels seus treballs de recerca en la revista The Lancet, o per un solista de jazz actuar en el Blue Note de Nova York.

En el fons és el mateix. Unicament, la diferència rau en el contingut de les propostes i els esdeveniments que les duen a terme.

Els Jocs no són una competició més. Són l'adalil i el somni de qualsevol esportista que ha dedicat part de la seva vida a superar reptes i dificultats per aconseguir arribar allà on s'ha proposat.

Però que, en canvi, només ho pot posar de manifest cada quatre anys.

Tot això i molt més signifiquen els jocs, cau de tots aquells esports "olímpics" per excel·lència que no disposen de tant protagonisme la resta de l'any, però que conserven aquest esperit i cal que el segueixin mantenint.

La resta són massa prostituïts per una societat malaltissa i obsessionada en l'èxit immediat, oblidant la cultura i formació necessàries per entendre aquests tipus d'ideals.

Justament per això i encara molt més en aquestes dates tan assenyalades, entenc perfectament el neguit dels esportistes. Un neguit abonat per la tessitura que estem vivint darrerament que, malauradament, està debilitant el missatge i la transcendència de l'esdeveniment.

MANEL GONZÁLEZ és arquitecte i exatleta olímpic a Los Ángeles