La Biennal d'Art no pot ser abandonada

Víctor Alexandre

Publicat: el 7/feb/20
Opinió| Columnes

Ja fa anys que Sant Cugat va decidir apostar per la cultura com a imatge de marca. Hi ha municipis que aposten per l'esport, d'altres per la gastronomia, d'altres per termes folklòrics, etc., com una manera de mostrar-se al món. Totes són legítimes i totes estan vinculades a aspectes rellevants de la vida. Sant Cugat, per la seva banda, va optar per la cultura. I així és percebuda des de l'exterior, com ho demostra el poder de convocatòria que tenen moltes de les activitats que s'hi fan tot atraient públic d'altres poblacions, inclosa Barcelona. Per citar-ne algunes, només cal parar atenció en la procedència de moltes de les persones que assisteixen al festival dels Petits Camaleons, o al Festival Internacional de Poesia, o a la programació anual del Teatre-Auditori.

Doncs bé, la Biennal d'Art Contemporani Català de Sant Cugat (català en el sentit de Països Catalans, és clar) forma part d'aquest conjunt d'ofertes culturals del nostre municipi. I no és pas un esdeveniment postís, d'artifici, sinó del tot natural i en consonància amb una tradició local que es fa ben palesa en el nombre de galeries que s'hi han instal·lat (amb vides diverses, és veritat) al llarg dels anys i que han situat la ciutat, en aquesta matèria, molt per davant de poblacions amb molts més habitants, cosa que té molt de mèrit, atesos els vents econòmics nefastos que bufen darrerament, perquè ja sabem que allò de què primer es prescindeix quan la subsistència perilla és de l'art.

Té molt de sentit, per tant, que el Gremi de Galeries d'Art de Catalunya s'hagi posat les mans al cap en veure que el consistori de Sant Cugat, ciutat amb tres galeries i dos espais artístics, ha decidit abandonar l'esmentada Biennal. Sobretot tenint en compte que no és pas una manifestació de venda personal o empresarial (que seria tan legítima, per cert, com ho són l'Estocs a Fora o la Nit en Blanc que celebren els botiguers), sinó que és una mostra promotora de les arts plàstiques en general que tota col·lectivitat pretesament culta hauria de preservar. No és, doncs, rebuig administratiu, el que aquest sector cultural necessita; tot al contrari, necessita suport. I una manera de donar suport és fent costat a les iniciatives que el sector porta a terme per sortir del pou.

Jo no tinc cap vincle laboral ni de cap altra mena amb les arts plàstiques, el meu univers professional es troba en les lletres, és a dir, en la literatura i el teatre, i també en el cinema com a passió personal, cosa que vol dir que no soc cap expert en pintura, però això no evita que sigui conscient del seu valor i de la necessitat de promoure totes les manifestacions de l'art independentment de les inclinacions que tingui cadascú d'acord amb la seva sensibilitat.

Fins ara, la Biennal d'Art Contemporani Català havia rebut el suport de la Generalitat, de la Diputació de Barcelona i, naturalment, de l'Ajuntament de Sant Cugat, i no s'entén que, ara, tot d'una, aquest consistori en retiri el suport. Ho he escrit infinitat de vegades i ho continuaré escrivint fins que em mori: el suport de l'Administració a la cultura no és mai una despesa, és sempre una inversió. Una inversió que reverteix en benefici de les col·lectivitats per fer-les més cultes, més sensibles, més assertives, més impermeables als dictats del poder i, en definitiva, més humanes.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista