Fabri, un conte d'hivern


  • Comparteix:

eduard.jener

Eduard Jener


Publicat: el 13/feb/17
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

L'església de Sant Pere, la del Monestir de Sant Cugat, estava plena a vessar. Un funeral. Gent diversa, joves, grans, dones, homes. Cares amb ulls de tristor. Mirades creuades significatives. Alguna espurna d'emoció i ulls humits, brillants, en la quasi penombra de la nau romànica. Després, la sortida del fèretre embolcallat per la música d''El Virolai' ('Rosa d'abril, morena de la serra...') i la desfilada de tots els presents en silenci fins fer la rotllana al voltant del mort abans de sortir a la llotgeta.

'Ara ballarem una sardana'. Ara ballarem?. Una sardana. És clar, penso, les sardanes i les sarsueles eren la música d'en Joan Fàbregas, fill de Gràcia, nouvingut a Sant Cugat del Vallès l'any 1960. I la música de l'Enric Morera sona i ressona en els cors dels presents, és 'La Santa Espina': 'Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana, sota la capa del sol', i a poc a poc, però sense parar, la rotllana comença on hi havia una porta del Palau Abacial on Joan Fàbregas havia fet teatre amb la gent de l'Agrupació Teatral Maragall els anys 70 del segle passat.

Però la rotllana creix i creix i el fèretre s'enretira una mica perquè els balladors que salten amb els ulls alegres no ensopeguin. Però no para de créixer aquest cèrcol prodigiós on hi ha de tot, membres de l'Esbart, polítics en actiu o retirats, homes i dones de grups teatrals de tots els barris de la ciutat, de la que era poble quan en Joan va venir de Barcelona, i també hi ha artistes, pintors, i escriptors i periodistes, i gent corrent que ha vist passar el temps massa de pressa i gent de la ràdio, d'ara i d'abans, de sempre... 'Canta l'ocell, lo riu, la planta, canten la lluna i el sol, i tot treballant la dona canta, i canta al peu del bressol'.

Salten, hi ha un canvi de llum en els ulls que, ara, reflecteixen una certa felicitat, probablement la que s'experimenta quan hom sent que està acompanyat per un sentiment comú, compartir fins la profunditat que configura el veritable ésser humà i, altra vegada, el fèretre cap enrere per no xocar amb el balladors. És aleshores, quan miro el taüt, que sento el soroll, no em feu dir si de veritat o dins del meu cap, i la caixa s'obre i en Joan, amb la seua veuassa impressionant diu, projectant no cal cridar: 'Però que cony foteu tots aquí!'. Hi ha un silenci sobtat i segueix: 'Aneu-vos-en a casa, que al final en tornaran a entrar a la església!'.

El silenci sepulcral, mai més ben dit, es fa l'amo de la llotgeta. Al meu costat un amic diu 'el mateix Fabri de tota la vida'. L'acompanyo en el somriure i em miro el renascut per renyar-lo amb la mirada. 'Ai, Fabri, sempre amagant la teva sensibilitat, el teu amor, darrere de la màscara de la mala llet, de la frase sorollosa. Ai, Joan, sempre disfressant aquest cor tan gran, el sentimentalisme que t'omplia l'esperit, la pena d'haver perdut massa aviat el més gran amor de la teva vida, la Montserrat!'.

Però quan la sardana s'acaba, quan la rotllana es desfà, penso que mai hi ha mort pels que estan vius en el record. Un conte d'hivern? No.

EDUARD JENER és crític d'arts escèniques



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.