Pla independència 2014


  • Comparteix:

eduard.jener

Eduard Jener


Publicat: el 7/oct/14
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

L'1 de març de 2011, un bon amic em va enviar un video muntat per Carles Lladó amb el títol d'aquesta columna. Hi ha una descripció històrica feta amb prou rigor i, alhora, complicitat i humor, on es fa una relació de les accions polítiques que calia portar a terme per encetar el camí cap a la independència i on s'explica quines haurien de ser aquestes accions i cada una de les reaccions del Regne d'Espanya, òbviament, oposant-s'hi. En aquells moments, no ho oblidem pas, presidia el govern espanyol José Luis Rodriguez Zapatero, és a dir, el PSOE governava sense majoria absoluta amb l'ajuda, ara sí i ara també del PNB i de CiU, en aquest cas probablement per allò de 'defenderé el resultado de lo que apruebe el Parlament de Catalunya'.

Quasi quatre anys més tard, amb les experiències mundialment conegudes, de l'Onze de Setembre de 2012, 2013 i 2014, això que en diuen el procés continua amb una data final, de moment, situada només a 30 i pocs dies per fer una consulta a la ciutadania que determini clarament quin és el veritable sentir del poble, què vol la gent i en quina mesura n'hi ha més que volen continuar a Espanya (no li tinguem por a la paraula ni al concepte!) i quants volen marxar per, amb el temps i en les formes democràtiques imprescindibles, convertir-se en un estat independent, si és possible, a la Unió Europea, tot i que jo penso que això tampoc ha de ser l'element decisori més important.

Hi ha aspectes legals i polítics que en el món on vivim no tenen la importància que tenien només fa 50 anys. Avui és decisiu per sobreviure i, sobre tot, per ser alguna cosa en el concert de les nacions (deixeu-me emprar un concepte vell però que s'entén) és a dir per no desafinar, tenir una consistència econòmica, cultural i social adequades i Catalunya les té de sobres i, si no, que ho preguntin a Noruega i a Suïssa.

Per tant, Catalunya pot arribar a la independència saben que, si es queda a la Unió Europea, no assolirà una independència com fa un segle, dependrà en tot (cada vegada més del Parlament Europeu) i si no ho fa, integrar-se, seguirà existint pel seu potencial propi, ara sí, administrat des de dins pels mateixos generadors de la riquesa.

Un dels problemes difícil de solucionar és el del deute. Més d'un país de la Unió s'han preocupat pel tema. Assumiria Catalunya el percentatge que li pertoqués del deute generat pel Regne d'Espanya? Com s'hauria de fer aquesta adjudicació? En funció dels habitants, del PIB corresponent, de les aportacions fetes des de la comunitat autonòmica al pressupost general? Difícil qüestió que alguns països de la Unió considerarien més importants que altres aspectes (Alemanya, per exemple) i que no pesaria tant com el de la desintegració de la nació per alguns (França, per exemple).

Però el camí que explicava el vídeo del 2011 es va complint. Només hi ha un aspecte que cal intentar controlar, tot i la seva dificultat imprevisible: un acte de violència personal o col·lectiva desesperat. El camí que fins ara s'ha recorregut l'ha marcat aquesta vegada el poble, no els polítics que han hagut d'afegir-se obligats a posar-se al davant per no ser engolits, i ara només queda saber quants catalans ho volen ser d'una manera o de l'altra. Esperem que el 10 de novembre, l'endemà, no caiguem en un forat incommensurable.

EDUARD JENER és crític d'arts escèniques



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.