El factor temps és clau. Necessiten temps per provar, per errar, per tornar-ho a intentar. Si perquè anem tard, si perquè ho retallaran malament, si perquè pobres no s'en surten... els ho fem nosaltres, els estem privant de practicar, de perseverar, de provar i d'aprendre.
El segon factor és l'espai. Si els nens i nenes no tenen un espai físic per provar, no podran desenvolupar la necessitat de fer. La natura és l'espai per excel·lència per ser autònoms, fins on arribo? quant corro? fins on arriba la pedra? quant pesa...?
La necessitat de fer. Els infants generen necessitat a partir de l'atenció, miren, veuen, observen, volen copiar i l'interès neix de veure i de voler fer. Si els permetem viure en un món en que no cal esforçar-se, no hi ha obligacions, no cal fer-se el llit, i sempre hi ha algú que els ho fa, deixen de fer-ho.
Hi ha una frase coneguda (l'autor del qual desconec) que és: Quan tu retalles per mi. Escrius per mi. Enganxes per mi. Ordenes per mi. Fas la motxilla per mi. L'única cosa que aprenc és que tot ho fas millor que jo.
Per tant, no potenciar l'autonomia vol dir reduir capacitat de triar, d'equivocar-se, de tornar-ho a provar, esperit de superar-se...
Ara bé, l'autonomia necessita límits. Sembla contradictori però no ho és. Poder triar, poder fer, poder ser significa tenir informació per fer-ho. Cal saber fins on puc moure'm, fins quina hora em deixes arribar, què puc agafar i què no... i aquí les persones adultes hi tenim un paper clau.
L'autonomia a educació infantil és la del moviment en llibertat, la de poder provar estris, la del propi cos, la de saber fins on puc saltar o córrer, però també de posar-se i treure's les sabates, de poder-se pentinar, de recollir l'habitació...
L'autonomia a educació primària segueix sent la de poder moure's lliurement, la de poder mostrar que sols són capaços de travessar el carrer, d'endreçar l'habitació, de portar al dia els deures i l'agenda. Per tant, eixamplem els límits, donem confiança i deixem experimentar.
L'autonomia a educació secundària, requereix més que mai de límits clars. Fins quina hora puc arribar, quantes hores puc utilitzar el telèfon, quines aplicacions puc descarregar-me, i quin ús els hi dono, com em vesteixo, etc.
En qualsevol etapa el paper de les persones adultes és la clau de l'èxit. Cal que puguin veure, cal que sentin acompanyament (que no vol dir que els ho fem) i cal que percebin el reconeixement (que no vol dir que idolatrem i ho aplaudim tot), perquè si l'autonomia està feta en una base sòlida d'autoconeixement i autoconfiança, genera recompensa per ella mateixa el saber-se fent alguna cosa ben feta, guanyant en autoimatge, en autoconfiança i en la seguretat d'estar-ho fent bé després de l'esforç fet per aconseguir-ho.
Si no hi ha esforç, la recompensa mai no serà suficient.
Si no hi ha espai-temps, no es podrà practicar.
Si no hi ha límit, genera sensació d'immensitat i contradictòriament, de buit.
Si no hi ha confiança en un mateix i en qui acompanya, no hi haurà autonomia.
Tan fàcil i tan complicat, perquè requereix presència, perseverança, paciència i tenir clar que aquests límits s'han d'anar modificant mica en mica per anar donant espai al creixement i a les necessitats de cada etapa.
NÚRIA MORA LORENTE és Directora Institut Escola Catalunya
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.