Inicia sessió 
Registra't
Javier Bausili davant el Monestir de Sant Cugat / Foto: Cugat Mèdia
Sí que és veritat que quan hi ha una ordenació, tota la diòcesi i tots els fidels de les parròquies senten aquesta alegria. He estat en diferents parròquies; a la de Sant Cebrià de Valldoreix, a la parròquia de Sant Esteve de Parets, i ara aquí a Sant Pere d'Octavià al Monestir. Algunes d'aquestes parròquies són bastant grans i tenen bastants fidels. Això ha fet que en el moment de rebre jo l'ordenació, s'han sentit molt convidats i amb moltes ganes de poder participar.
Això vol dir que has deixat una bona llavor entre els teus seguidors.
Vaja, són els seguidors del Senyor, realment. Però sí, són parròquies on la gent estima i es fan estimar i és maco poder servir en aquestes parròquies, que són les que jo he conegut. Totes les parròquies són molt maques, segur, però és clar, també un se sent molt estimat.
Quan diries que se't va despertar la vocació de sacerdot?
Doncs jo, de petit, no jugava a dir missa, però sí que he crescut en una família cristiana on s'ha viscut la fe. Aquest camí, podríem dir, va començar l'estiu entre primer i segon de Batxillerat. En una sortida amb diferents parròquies vam anar de pelegrinatge a Àvila, per Santa Teresa d'Àvila. I en una nit de pregària vaig sentir una primera crida del Senyor que em demanava alguna cosa. Ara puc dir que era evident què em demanava, però en aquell moment no ho tenia tan clar. Vaig començar un camí que va durar dos anys amb la pregària, veient, mirant, què em demanava el Senyor.
Vas prendre una decisió vital quan encara eres molt jove. No et fa por de penedir-te en algun moment d'haver agafat aquest camí?
Doncs mira, aquests dos anys de discerniment, sobretot el primer any, podríem dir que era més per veure què em demanava el Senyor. I el segon any, va ser més atrevir-me a donar aquesta resposta. Aquests set anys de seminari es poden comparar amb un festeig, per dir-ho d'alguna manera, perquè és per veure si és el que realment vols, si és el que pensaves que era, si és el que t'agrada, si creus que és el que el Senyor et demana... I sempre el pots deixar. Per tant, no es tanca una porta de manera definitiva.
I com han estat aquests set anys de seminari? Quina és la vida, el dia a dia d'un seminarista?
Doncs han estat set anys molt macos. El dia a dia, doncs mira; habitualment, el primer que fem al matí és una estona de pregària en comunitat. Esmorzem, ens n'anem a estudiar a Barcelona, que estudiem a l'Ateneu Universitari Sant Pacià, que està al costat de la plaça de Catalunya. Els matins són gairebé d'estudi, d'anar a la universitat i tornar. I llavors, les tardes, sí que poden variar una mica. Se centren en l'estudi, però algun dia hi ha classes de música, també hi ha algun dia d'esport, algun dia d'alguna xerrada més concreta... Llavors, fem l'Eucaristia, una estona de pregària també i sopem. I a la nit, que ja és més de recolliment, cadascú s'organitza una miqueta com vol.
Després d'haver assistit a tantes misses a la teva vida, com va ser la primera vegada que la vas viure des de l'altra banda com a mossèn?
Al seminari t'has preparat set anys per aquest moment i el Senyor no defrauda mai. És una alegria molt maca perquè com a cristià, una de les coses més grans que pots fer, és celebrar l'Eucaristia. Hi havia una mica de nervis, perquè estava molt pendent de fer-ho bé. A la primera missa també tens un mossèn més veterà al teu costat que et va indicant què has d'anar fent. Va ser una experiència molt maca i vaig estar acompanyat de la família, d'amics i de gent de la parròquia.
Creus que ha canviat la figura del sacerdot al llarg dels anys? Què creus que pots aportar com a jove?
Crec que l'essència del sacerdot, que és estar al servei dels fidels i al servei del Senyor a través de l'Església, no canvia. I què puc aportar com a jove? Doncs sempre hi ha aquest punt d'imprudència i de força, que també requereix saber escoltar els que tenen més experiència, perquè potser tens la sensació que saps fer-ho tot bé, que ho faràs tot bé, però la saviesa dels que tenen més experiència suma moltíssim.
Al Monestir ara sou quatre sacerdots de 35 anys de mitjana, tres al voltant dels 30 i un al voltant dels 50. S'ha rejovenit això.
De fet, a la parròquia, aquí al Monestir, no només els capellans som potser una mica més joves, sinó que els fidels, també. Només cal venir un diumenge a la missa de dos quarts de nou del vespre i veus la quantitat de joves que hi ha. I llavors penses, ''home, potser el seminari i els mossens també són un reflex de la vida parroquial que tenim''.
Hem parlat del teu passat, ara parlem del teu present. Com és el teu dia a dia?
Estic acabant el grau en filosofia eclesiàstica, per tant, dedico els matins a anar a la facultat. Però els matins de divendres, per exemple, començo a dedicar-los a la pastoral dels malalts, ho faig des de fa unes setmanes. També a la unció dels malalts, que és un moment més delicat, perquè habitualment quan es demana és per què hi ha una malaltia. Després, a les tardes, per exemple, estic més enfocat a la catequesi de comunió. I amb tot això, intento fer malabars per poder encaixar un acompanyament més personalitzat a les persones que em demanen parlar, o quedar una estona perquè necessiten acompanyament espiritual, o simplement gent que té dubtes, que vol parlar d'algun tema de fe...
Et queda temps per a tu?
Doncs mira, com que encara estic començant, encara em queda temps per a mi. Tinc les meves aficions, per exemple, m'agrada molt el tema multimèdia, les sèries, els videojocs... Tot i que ara jugo molt poquet, segueixo molt el tema del Pokémon competitiu.
I tens xarxes socials?
En tinc, però no em captiven. Tinc Instagram, però el faig servir per mantenir el contacte amb amistats de fora, no pas per penjar res. També tinc X, el Twitter, per seguir coses d'informació.
Quins projectes de futur tens?
Doncs en el que estic més enfocat és en la catequesi de la comunió. El que estem pensant a més curt termini és com fer que l'experiència de la catequesi de la comunió, no només sigui pels pares, sinó per tots aquells que s'apropin a la parròquia. Que sigui una experiència per a tota la família.
I una última qüestió, t'agradaria quedar-te a Sant Cugat?
S'està molt bé, no ho negaré. La gent de la parròquia ens estima moltíssim, la comunitat que tenim els mossens, que som els quatre, ens l'estimem molt, però sí que és veritat que també hi ha un punt honest de ''jo estic al servei d'on em porta el Senyor, per tant, on m'enviïn''.
Javier Bausili
En una sortida amb diferents parròquies vam anar de pelegrinatge a Àvila, per Santa Teresa d'Àvila. I en una nit de pregària vaig sentir una primera crida del Senyor que em demanava alguna cosa. Ara puc dir que era evident què em demanava, però en aquell moment no ho tenia tan clar. Vaig començar un camí que va durar dos anys amb la pregària, veient, mirant, què em demanava el Senyor.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.