La periodista santcugatenca Marina Romero Prades és d'aquelles amb vocació. Un concepte força malentès que en el seu cas es tradueix en el tan reivindicat principi de 'fer les coses amb il·lusió'. Aquest estiu per primera vegada en 10 anys gaudirà de vacances, pararà, per afrontar un nou repte professional al capdavant del 'Més 324'. Ho viu sense tenir sensació d'haver fet renúncies, però sí com un altre projecte que arriba a les seves mans sense haver-ho somiat. I és que els seus desitjos professionals per fer ràdio la van portar a travessar la porta de Ràdio Sant Cugat, des d'on arrenca aquesta entrevista a Cugat Mèdia per conversar sobre la seva trajectòria, l'actitud vital, encerts i errors.
Marina Romero, com estàs? Molt bé.
Tu preguntes molt a les entrevistes això de com estàs. Estar a l'altra banda de l'entrevista ho portes bé? No me n'han fet tantes, llavors, crec que sí, perquè a mi m'agrada parlar. Al final una entrevista és una conversa, no? No ho porto malament perquè moltes vegades feu preguntes que em fan pensar a mi.
Ets de les que ve a les entrevistes amb un titular preparat? Em sap greu, però no. Vinc a les entrevistes a conversar, a veure què vol escoltar la gent, què té ganes de saber i què té ganes de preguntar.
En tot cas, estar a aquesta banda de l'entrevista et fa pensar que tens certa entitat com a periodista? La veritat és que no. Fa molts anys que visc la professió, sé totes les llums i totes les ombres que té aquesta professió. Crec que el punt on ens hem de situar els periodistes sempre és en el de voler escoltar, voler aprendre i voler entendre tot el que passa per mirar d'explicar-ho a la gent.
Però sí que parla d'una certa trajectòria. Què et diu aquesta porta (antiga seu de Ràdio Sant Cugat)? Se'm posa la pell de gallina. Qui li hauria dit a la Marina que tenia 18 anys i que va travessar aquesta porta? No m'imaginava tot el que arribaria a viure. És que han vingut moltes coses
Me'n recordo molt de... que aquí hi havia el Fabri. Recordo que vaig trucar a la Carme Reverte quan vaig començar la carrera. Un dia vaig arribar a casa de la meva mare i li vaig dir: escolta, vull anar a Ràdio Sant Cugat perquè vull començar a fer ràdio. Jo em vaig fer periodista per la ràdio.
D'aquella porta a la del Teatre-Auditori. Hi vas passar unes temporades com a periodista de Ràdio Sant Cugat. A vegades ho penso i és molt boig perquè em vaig passar bona part de la meva joventut; cada divendres, cada dissabte i cada diumenge; venint aquí a cobrir tot l'espectacle que es feia al Teatre-Auditori. Moltes vegades m'esperava fins a l'hora que fes falta perquè jo volia una entrevista, encara que fos una petita valoració. M'havia esperat hores i hores.
Qui recordes haver entrevistat en aquella etapa? Bebo Valdés, Nacho Duato, Pavlovsky, Manolo García... Estic pensant en moltes dones que vaig entrevistar també. Aquí ha vingut Buenavista Social Club, hi ha vingut tothom. Luz Casal, Albert Pla...
Què queda professionalment d'aquella Marina? Queda que jo aquí vaig aprendre moltes coses de l'àmbit de la cultura. Per aquí hi passava la cultura que es feia a Catalunya, a l'Estat espanyol, a Europa i més enllà. És que clar, aquí li van fer un homenatge a Leonard Cohen, va venir el fill del Leonard Cohen i jo vaig parlar amb el fill de Leonard Cohen. Ostres, només em surten homes, eh? Que curiós!
Encara estàs en aquell punt que et fa il·lusió quan entrevistes algú que admires? Moltes, sí. Hi ha una cosa de la il·lusió que no perds mai. Jo no l'he perduda mai. Crec que el dia que la perds, potser aquell dia has de parar i replantejar-te moltes coses. Jo la il·lusió per preguntar, per descobrir coses, no l'he perduda mai.
Marina Romero, davant el Teatre-Auditori / Foto: Cugat Mèdia
Has fet esports, cultura, política, societat, has passat per televisió, per ràdio, per mitjans públics i privats. En algun moment has dit he de parar? Sí, va haver-hi un moment que per diferents qüestions laborals em vaig veure com obligada a parar. Ho vaig trobar molt a faltar i ràpidament hi vaig tornar. Allò va ser fruit de no poder més.
Ara també estic en un punt que per primera vegada paro. Tinc 39 anys i l'última vegada que vaig fer vacances d'estiu en tenia 28. Així i tot, amb tot el que he fet treballant m'ho he passat molt bé i ho he gaudit molt. L'altre dia em preguntaven si havia hagut de renunciar a moltes coses. Tinc la sensació que no he renunciat a res.
I t'has hagut de justificar molt? No, perquè al final només jo sé el que costa tot. El meu objectiu era treballar a la ràdio i això ja ho vaig aconseguir fa molts anys. Tot el que ha vingut després, no era res que jo hagués somiat. No he somiat mai en fer 'El Matí de Catalunya Ràdio' d'estiu, ni substituir el Xavier Grasset al 'Més 324'.
És veritat que per ser dona t'imposes com una pressió a tu mateixa que no sé si altres companys se la imposen. Portem molt aquell sentiment de què ho haig de fer i ho haig de fer perfecte. És una cosa que ho hem mamat, que ens han educat així des de petites. Fins que arriba un punt de seguretat i de confiança que et dius que ho vols fer molt bé perquè és la teva manera de fer, no perquè els hi hagis de demostrar als altres.
Ho expliques d'una manera que sembla que tot sigui flors i violes. No, no, no.
Marina Romero, a l'entrada del Claustre del Monestir / Foto: Cugat Mèdia (Lluís Llebot)
Digues un encert que ha estat clau. Dir que sí a fer 'El Matí de Catalunya Ràdio' d'estiu. Era un projecte que em venia molt gros. Quan me'l van proposar em vaig desmaiar. Jo no em veia capaç de fer-ho.
Dius que sí a més coses. A un bon concert, per exemple. Mai dic que no a un concert, mai. M'encanta. Ni a un concert ni a la Festa Major de Sant Cugat.
Què és per a tu Sant Cugat? És una pregunta que m'he fet molt perquè he viscut a molts llocs diferents i Sant Cugat és casa.
Viure a Sant Cugat ha marcat qui soc avui en dia i no sé si m'hauria pogut dedicar realment al periodisme. Jo venia de viure a Barcelona fins als sis anys i aquí vaig descobrir un poble, vaig descobrir la manera de fer d'un poble, els llenguatges que té un poble. És que de Sant Cugat m'ha marcat tot, els amics que he fet, la gent que he conegut i m'ha marcat també professionalment. Si un bon dia no hagués entrat en aquella porta del carrer de Sant Jordi de Ràdio Sant Cugat és que no sé què seria de mi avui.
Tot això que expliques, ho comparteixes a les xarxes socials. Quina relació tens amb les xarxes socials? M'agrada ensenyar els moments en què soc feliç. Els moments en què no soc feliç, no els ensenyo, no tinc per què ensenyar-los.
Quina creus que és la Marina que projectes en aquestes xarxes socials? Doncs d'una persona que tot el dia va de festivals de música i de concerts. Res més lluny de la realitat.
Com creus que compaginaràs tot això amb aquesta etapa que obres ara? Parlàvem de portes, n'obres una de nova a TV3 al 'Més 324' a partir de la temporada vinent. Saps que abans vivia molt pensant en com serien les coses que viuria i ara no? És a dir, ara encara no m'he imaginat el dia 9 de setembre, quan comenci.
Crec que és un canvi que he fet en la meva vida. Abans, les coses no les havia viscut, no havien passat i jo ja me les havia imaginat. Això a vegades és molt dolent perquè amb les expectatives a vegades és millor no tenir-ne. Ara visc de la il·lusió de fer les coses, però no d'imaginar-me-les com seran. Jo crec que serà una aventura professional. L'únic que sé és que m'hi deixaré la pell, que treballaré moltes hores i que aprendré molt i serà un nou aprenentatge en aquesta vida.
Si d'aquí a 5 o 10 anys tornem a seure, tornem a passejar per Sant Cugat i preguntem: Marina, com estàs? Com esperes que estigui aquella Marina? Espero que no hagi perdut la il·lusió. Espero que segueixi confiant en les bones persones i en la bona feina. Crec que hi ha una cosa molt important a la vida i és que hi ha parts que són dures, però sempre has de mirar d'aconseguir que la part dura no s'emporti la part bonica, que també hi és.
*La transcripció és un extracte de l'entrevista íntegra
DECLARACIONS
Marina Romero
Crec que és un canvi que he fet en la meva vida. Abans, les coses no les havia viscut, no havien passat i jo ja me les havia imaginat. Això a vegades és molt dolent perquè amb les expectatives a vegades és millor no tenir-ne. Ara visc de la il·lusió de fer les coses, però no d'imaginar-me-les com seran. Jo crec que serà una aventura professional.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.