Bàrbara Pla alçant el trofeu de lliga Divisió d'Honor B en el seu últim partit com a jugadora de rugbi / Foto: Cedida
Sí, jo em vaig retirar de la selecció el 2021, i vaig continuar jugant amb el club, però en l'àmbit econòmic ja no es podia considerar que fos professional. Però seguia amb dinàmica d'equip i em vaig retirar aquest maig amb el Getxo, el club on he estat la major part de la meva carrera. L'últim partit va ser a casa a la final de la Divisió d'Honor B, la qual si guanyàvem aconseguíem l'ascens a la màxima categoria nacional, i la vam guanyar. La veritat és que es notava un bon ambient, les grades eren plenes...
I et retires amb un ascens. Això fa referència a un tancament d'una trajectòria d'èxits. Com et vas sentir en aquest ascens amb el club de la teva vida?
S'havia perdut la categoria feia sis anys i el club, per la història i nivell, havia de tornar-hi. Jo portava tres anys amb aquest grup intentant l'ascens i aconseguir-ho va ser molt bonic. Hi ha jugadores amb molt nivell, molt joves que tenen un recorregut molt llarg encara. A part, fer-ho a casa ho fa més especial encara. No havia pensat mai com em retiraria d'aquest esport, però va sorgir així i crec que va ser una vivència molt positiva que m'ajudarà quan m'entri l'enyorança a poder recordar aquest moment.
T'has enyorat ja?
Doncs sí. Crec que sí! Me'n vaig anar fa dues setmanes amb la selecció universitària de sènior com a entrenadora al Mundial universitari de França i vaig notar que a mi on m'agrada estar és al camp. I vaig pensar que això no ho faria mai més. Però, bé, tot són etapes i buscaré altres coses per matar les ganes de competir.
Parlant de moments especials, com la retirada, quins altres et quedaran gravats a la ment?
La retirada té un pes molt important, però en tinc bastants. Per exemple, et diria que el moment de la classificació a Irlanda pels Jocs Olímpics, vam anar al preolímpic quan només quedava una plaça olímpica, per tant, havíem de guanyar el torneig. Sabíem que si arribàvem a la final ens ho jugàvem amb Rússia, que gairebé ens havia guanyat a tots els enfrontaments que havíem tingut. I aconseguir-ho i poder focalitzar-se amb els jocs va ser una victòria increïble. Llavors altres moments: quan vam guanyar l'europeu a Moscú el 2010, el meu primer partit internacional... són moments que marquen.
Per quin motiu vas començar a rugbi?
Jo venia del futbol sala. Vaig començar CAFE a l'INEF de Barcelona i rugbi era una assignatura curricular. A mi em va agradar, però sense interessar-me molt. Llavors la facultat va organitzar un torneig intern i em vaig apuntar, m'ho vaig passar molt bé. Una companya de l'equip de futbol sala estava federada amb l'equip de rugbi a la màxima categoria territorial i em va animar a jugar els universitaris i vam quedar segones. M'anava bé i m'encantava l'ambient. Aleshores el curs següent em vaig federar, vaig fer treball de força durant l'estiu i vaig deixar el futbol sala perquè m'era massa dur compaginar els dos esports. Em va enganxar tant el nivell del rugbi, tant pel joc com per l'ambient, que ja m'hi vaig quedar.
Un dels canvis que has viscut dins aquesta disciplina ha estat el pas del rugbi XV al rugbi a 7. Quines diferències es perceben com a jugadora?
Bàsicament, és com el futbol 11 i el futbol sala. Canvia molt la velocitat del joc, la intensitat i el nombre de jugadors (de 15 a 7), però amb les mateixes mides de camp i de pilota. Has de ser una atleta per jugar al rugbi a 7, has de saber placar, passar bé, decidir ràpidament... és un espectacle.
És a dir un canvi a millor
Clar, per l'espectador de fora és molt més fàcil enganxar-se al rugbi 7 perquè les accions són més netes, les competicions són en format de torneig de 2-3 dies. I com a jugadora, si t'agrada el contacte, entrar en joc i ser partícip és una meravella. Constantment estàs en acció.
Has tingut moltes participacions en Mundials.
Sí, tinc sis participacions en Mundials: tres de rugbi XV i tres de rugbi 7. La millor posició va ser quedar quartes al mundial de Moscú.
I com ha estat compaginar les sèries mundials amb la maternitat? Va ser complicat?
En el meu cas la meva parella, que és una dona, és qui va gestar la criatura. La meva primera filla va néixer el 2018 al cap d'un mes vaig anar a jugar amb el club i em va costar pel cansament i els canvis que suposa ser mare. A les sèries mundials estàs molt temps fora viatjant, tot i que jo vaig negociar amb el seleccionador entrar uns dies més tard al grup i no estar tant temps fora de casa. Al final, eren 15 dies al mes dormint fora de casa, i jo volia ser partícip de la criança. A banda de totes les experiències que em perdia com a mare, per les sèries mundials m'apareixien angines o fongs, conjuntivitis i això ho feia complicat. Llavors el segon fill, que va néixer després de la pandèmia, ja havíem perdut la possibilitat de classificar-nos pels jocs de Tòquio i allà ja vaig decidir de plegar. Amb molta pena, perquè tenia vena competitiva encara, però no volia perdre'm el creixement dels meus fills.
I ara, com ho portes?
Bé, bé. Intens també. Hi ha moments molt plàcids i bonics i d'altres que has de lluitar, però com tot. Si estàs present és molt més fàcil.
Què estàs fent actualment?
Primer volia preparar les oposicions de bomber, però vaig tenir problemes familiars amb els meus pares, tots dos amb càncer. El meu pare va morir a principis d'abril d'aquest any i ha sigut un procés complicat. Ara fa un any em van comentar la possibilitat de treballar en el desenvolupament d'una aplicació de rugbi i estic amb això.
Em sap greu, t'acompanyo al sentiment.
No passa res.
Per acabar, si haguessis de resumir el teu record de la teva trajectòria esportiva, amb què et quedes?
Doncs una experiència de vida. Un creixement. Estic molt agraïda d'haver pogut viure el que he viscut, conèixer els llocs que he conegut i a la gent que he conegut. No m'ho pensava quan era una nena. Era una fan del Barça i volia ser jugadora del Barça. No ho he fet, però he sigut professional del rugbi i estic encantada. He pogut viure uns Jocs Olímpics que no m'ho pensava. Jo havia vist la inauguració dels de Barcelona i em va semblar una passada i haver-ne pogut viure uns era una cosa impensable. Fer-ho en un esport minoritari, i a sobre el femení molts cops ha estat deixat de banda, em fa sentir molt afortunada.
Bé, doncs, ens quedem en aquesta experiència de vida i haver de lluitar per aconseguir una trajectòria d'èxits. Gràcies i que vagi molt bé.
Sí, gràcies a vosaltres. Un plaer.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.