Fa més de dos anys que viu a Sant Cugat des que fa fugir precipitadament de Kíiv per la invasió russa. En Mark Vasilyev estudia Arquitectura a la UPC de la ciutat per acabar la carrera que va deixar a mitges per culpa de la guerra. En aquesta entrevista a Cugat Mèdia recorda la sortida del seu país, que defineix com a una 'pel·lícula de Hollywood', com va arribar a Sant Cugat, qui el va ajudar, i com ha decidit no fer plans més enllà de tres mesos, després que tots els seus projectes de futur acabessin el 24 de febrer 2022, l'endemà que Vasilyev anés amb els seus amics a veure l'òpera 'Carmen'.
Com va viure el 23 de febrer de 2022 (el dia abans de l'inici de la guerra)? Va ser un dia molt curiós. Vaig anar a l'òpera a Kíiv amb els meus amics, 'Carmen'. Va ser un dia molt feliç. Quan van sortir vam agafar el metro, i allà tothom parlava de la guerra, però no ens ho volíem creure. I set hores després la guerra va arribar a casa nostra.
Quan decidiu sortir del país? El meu pare em va trucar a les 6 del matí i em va dir 'Mark, estem en una guerra, tu i la mare heu de sortir del país'. Vaig mirar per la finestra i veia una cua de cotxes que volia sortir de la ciutat, i gent a peu també. Mirava per la finestra mentre parlava amb el meu pare i pensava 'és impossible'. Vaig posar les notícies a la televisió i vaig quedar paralitzat sense entendre res. Al principi em vaig negar a marxar, havia viscut tota la vida allà. La meva em deia que sí, i jo que no.
La primera setmana vam viure al pàrquing, i només pujàvem a casa a agafar menjar de la nevera. El nostre carrer, que és com a Diagonal, estava ple de militars, i el nostre edifici els servia com un punt elevat per controlar la zona. Fins i tot els russos van intentar entrar a la ciutat per aquest carrer. Vivíem en un punt molt intens de la guerra i vam veure que era molt perillós, i llavors sí que vam decidir marxar.
Com marxeu? En cotxe? Era molt complicat marxar de Kíiv en aquell moment, ja que els russos havien destruït tots els ponts i tots els carrers per entrar a la ciutat. El metro no funcionava, es feia servir de refugi on dormia la gent. I calia anar a peu fins a l'estació de tren, 30 o 40 minuts en una ciutat bombardejada cada dia... Vam trobar una família de veïns que va sortir amb el seu cotxe i vam anar junts fins a l'estació. Vam tardar dues hores a arribar-hi per esquivar els bombardejos.
Un cop a l'estació, què vau fer? Era una estació molt gran, la més important de la ciutat. A dins l'estació hi havia milers de persones. Cada dia hi havia només un tren que sortia de Kíiv, però hi havia milers de persones esperant per agafar-lo, i només hi cabien 200 persones... No posaven a quina plataforma paraven els trens fins un minut abans, i llavors milers de persones corrien per entrar primers al tren. I mentrestant, a cada hora bombardejaven la ciutat, era com estar en una pel·lícula de Hollywood. Vam decidir anar a una plataforma que, sense cap anunci, va arribar un tren que anava cap a Budapest. El tren ja marxava i vam haver de córrer per agafar-lo mentre estaven bombardejant allà a prop. Era un tren per a 200 persones, però n'érem 400. Vam viatjar asseguts al passadís durant vuit hores sense parar fins a la frontera.
I un cop a Budapest? Vam arribar a una estació de Budapest, on hi havia voluntaris que oferien menjar als que arribàvem d'Ucraïna. Els nostres veïns, amb els quals vam escapar, tenien un gos, i un voluntari que tenia un gos també ens va oferir el seu pis per dormir-hi una setmana. Després vam agafar un autobús i vam estar 35 hores sense parar fins a arribar a Barcelona. Vam decidir venir a Barcelona perquè els nostres veïns venien cada estiu a Espanya i els agrada molt aquest país, nosaltres no vam decidir, vam anar amb ells per estar junts i més protegits.
Imagina, en un segon em va canviar tot. Un dia estava en una òpera amb els amics, l'endemà una guerra, en dues setmanes estem a Budapest per travessar Europa i arribar fins aquí.
Com acabeu a Sant Cugat? Qui us va ajudar? Quan estàvem a l'autobús, a l'altura de Marsella, vaig buscar a Telegram grups de voluntaris de Barcelona per si algú ens oferia un lloc on poder estar unes setmanes. Perquè vam pensar que només serien unes setmanes... però no. I la comunitat de gent de Valldoreix ens va oferir habitacions de casa seva. Els hi estic molt agraït, ens van oferir casa seva sense conèixer-nos de res. Vam estar amb dues famílies, primer amb la Marta i el Joan i després amb una família mig neerlandesa i mig catalana. La dona, la Daniela, em va ajudar molt amb la universitat, i també va organitzar els cursos per aprendre un nivell bàsic de castellà per poder-nos comunicar.
Què estàs estudiant a la universitat? Vaig començar a estudiar Arquitectura a Kíiv, portava dos anys fins que va començar la guerra. Un cop aquí, jo volia seguir estudiant perquè m'agrada l'Arquitectura. Vaig preguntar a la gent de Valldoreix on podia seguir la carrera, i em van dir que a la UPC, que té una escola a Barcelona i una altra a Sant Cugat. Vam parlar amb el director de l'escola d'aquí, a qui també li estic molt agraït perquè em va ajudar molt per poder estudiar gratis. Igual que em van ajudar molt els veïns de Valldoreix per trobar-me un traductor...
Llavors vas necessitar un traductor, però ara estem fent l'entrevista en català i el parles molt bé. Fa dos anys que estic aquí ja. El primer mig any vaig estudiar castellà perquè m'ho van oferir a Valldoreix, però després, quan vaig anar a la universitat no entenia res del que deien els professors. Vaig preguntar als meus companys perquè no entenia res, i em van dir 'perquè nosaltres parlem català'. Vaig gastar mig any per res! Llavors, la meva segona família em va buscar un professor de català de franc, en Francesc Carbó. Ell està jubilat ara, però abans havia treballat com a professor en una escola de Valldoreix. Li tinc molt de respecte al Francesc i a la seva família, m'han explicat la història de Catalunya, i he après molt de la cultura de la terra on visc ara.
M'agrada molt aprendre català perquè és molt útil, ja que a la universitat tots els meus amics parlen català. Si visc aquí haig de parlar l'idioma d'aquest país. A Ucraïna, abans de la guerra, vam tenir problemes amb la llengua perquè molta gent parlava rus i poca gent parlava ucraïnès, però ara més gent el parla. És important que Espanya, que és molt gran, preservi les llengües locals per conservar la història i la cultura del país.
Quan vas arribar aquí has dit que pensaves que hi estaries unes setmanes, i ja portes més de dos anys i no sembla que la guerra hagi d'acabar demà. Quin és el teu pla de futur? És molt complicat ara pensar en el futur perquè el primer any vam pensar que a l'estiu ja hauria acabat la guerra, i no; l'estiu següent igual. No crec que la guerra acabi en els pròxims tres anys. La solució seria donar una part del territori a Rússia, però el govern ucraïnès no pot dir que ara els ucraïnesos d'allà passen a ser russos. Per nosaltres no és una sortida separar una part del país. L'altra solució és guanyar la guerra, per això crec que els pròxims tres anys tindrem guerra, i si guanyem, caldran 10 anys més per reconstruir el país. Moltes infraestructures elèctriques estan destrossades i passen els hiverns sense electricitat ni calefacció, a menys de 20 graus.
Abans de la guerra jo pensava acabar la carrera, fer un màster, treballar... i ara no ho penso això. Penso només a tres mesos el futur, no penso més enllà. Després que en cinc segons la meva vida va canviar completament i tots els plans que tenia es van destruir, ja no penso tant en el futur. Qui sap si demà tenim una guerra aquí a Espanya o a Europa, no crec que el problema amb Rússia acabi a Ucraïna. Si ara no protegim el nostre país, vosaltres tindreu la guerra aquí, a Barcelona, a Sant Cugat.
I quan acabi la guerra, el teu país necessitarà gent com tu, arquitectes. Molts arquitectes, molts enginyers, molta gent... I gent d'altres països que ens hauran d'ajudar. Espero que en els pròxims tres anys entrem a la Unió Europea, i per aconseguir-ho haurem de fer alguns canvis a la Constitució, com alguns que ja s'estan fent ara, en plena guerra, a favor dels col·lectius LGTBI.
DECLARACIONS
Mark Vasilyev
Penso només a tres mesos el futur, no penso més enllà. Després que en cinc segons la teva vida canvia completament, tots els plans que tenia es van destruir, ja no penso tant en el futur.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.
Foto
Mark Vasilyev, un jove ucraïnès que es va instal·lar a Sant Cugat quan va fugir de la guerra / Foto: Cugat Mèdia
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.