L'escriptor i periodista santcugatenc Víctor Alexandre amb el seu últim llibre 'Jo no volia ser Rita Hayworth' / Foto Cugat Mèdia
ESCOLTA-HO
Hi havia dues dones en el mateix cos: el públic coneixia la Rita Hayworth, i l'altra, la dona real, era Margarita Carmen Cansino, que estava als antípodes de Rita Hayworth, eren dues dones completament diferents. Una era fabricada per la indústria de Hollywood i l'altra era una dona nascuda com qualsevol, el que passa és que es van trobar atrapades en el mateix cos. M'interessava molt més aquesta última. Ella, de fet, comença a tenir Alzheimer quan ja té 42 anys. Ella explicava que un dia el dia va oblidar el nom de la seva filla Yasmin. L'estava pentinant i no sabia com es deia, i això la va preocupar, però en aquella època no es coneixia l'Alzheimer. Jo situo la història quan ella tenia entre 60 61 anys, i ella va morir amb 68. Aleshores, amb la llicència de la ficció, explico aquells anys en què no és una dona que està completament fora de combat, sinó que és una dona que raona i que té moments de lucidesa, i és aquesta la que m'interessa per transmetre el missatge al públic. També hi surt una infermera, una doctora i la seva filla Yasmin.
La ficció també és que ella, en el final de la seva vida, va reflexionar i va dir no volia ser Rita Hayworth, o això realment ella ho va arribar a verbalitzar?
Ella era una dona que agradava moltíssim, era una bellesa de Hollywood, una de les dones més maques que ens ha donat a la història del cinema. Doncs ella deia 'els homes se'n van a dormir amb Rita Hayworth i es lleven amb mi'. Però clar, com que només la volien per anar-se'n al llit... Ella deia 'jo he desitjat sempre el mateix que desitja tothom, que és trobar l'amor, sentir-se estimada'. I això no va trobar mai. Va trobar sexe, moltíssim, clar, però va tenir cinc marits, però l'amor pròpiament no el va tenir mai perquè, dels cinc marits que va tenir, tres la maltractaven físicament amb pallisses, un altre la maltractava psicològicament; i només un no ho va fer. I clar, amb aquest bagatge... i a més, com que era una dona que havia patit abusos sexuals per part del pare, és una dona que no tenia voluntat i no es va defensar mai. Va passar del foc a les brases amb el primer marit: va marxar del pare per anar amb un home que li feia de macarra que li deien que havia d'anar a Hollywood per fer negoci.
És una història molt repetida en aquell Hollywood, en aquelles dones. Per desgràcia, moltes biografies de les grans estrelles de Hollywood femenines, moltes han tingut molts marits, i moltes han patit el mateix que la Rita.
No podem jutjar el passat amb els ulls del present. Nosaltres som fills del present, som fills del segle XXI. Si tu poses a jutjar el segle XX, els anys 30, 40 i 50... Si tu haguessis nascut en aquella època, és a dir, haguessis viscut la contemporaneïtat de la Rita, haguessis fet el mateix perquè el context et supera. Per això ara ens preguntem 'com és que no ho van denunciar quan passar? Doncs perquè no podien, perquè el context no era el mateix i la víctima no es veu amb cor de denunciar. Una dona que venia, no sé, de Minnesota, amb la maleta plena d'il·lusions, havien de passar per l'adreçador de Hollywood, que era una indústria falocràtica, i havien de passar per un munt de llits. Elles ja sabien que això formava part del joc, aquestes eren les regles i les acceptaven, perquè revelar-s'hi volia dir agafar la maleta i tornar cap a Minnesota. Era un xantatge, absolut.
Si pogués existir amb la màquina del temps, segurament ella estaria molt feliç de veure el moviment #meeto actual, no?
Clar, però és que en aquella època era impossible, era impossible. Això dels matrimonis que dius es dona en moltes actrius, forma part també d'una mica de la feina. Això no és treballar a la caixa. És a dir, ser actor o actriu és una feina molt emocional, de molt contacte físic, on fas coses que, evidentment, si treballessis amb un banc no faries amb el company de taula. En canvi, allà has de simular orgasmes, has de fer piles de coses, has de tenir una personalitat molt especial per ficar-te dins el cos d'un altre ésser humà que potser és molt diferent de tu. I tot això crea una certa desestabilització de la persona, i a més has de viatjar molt... És molt difícil ser un pare o una mare tradicional, un marit o muller... perquè ets molt nòmada i això fomenta aquestes relacions que vas tenint contínuament. Els rodatges estan plens d'enamoraments que s'acaben amb el rodatge i ningú no en sap res més que la gent de l'equip, i molts són casats... És a dir, és un altre món.
Una altra cosa que es repeteix molt en les dones de Hollywood, també en els homes, però ara ens fixem en les dones, moltes van acabar com la Rita, alcoholitzades i drogoaddictes. Segurament, amb els ulls d'ara, sabent el que van patir, entenem que era la seva manera de fugir i oblidar el que els passava, però llavors se les va jutjar malament.
Pensa que quan una persona pateix aquesta malaltia [Alzheimer] i no sap que la té perquè ni la malaltia es coneix socialment, no sap què li passa. Aleshores viu un drama personal perquè veu que no recorda els diàlegs, se'ls estudia i no els reté. Què passa aleshores? Com que la malaltia no es coneix, la gent pensa que ets un mal professional o, en el cas d'ella, era l'alcohol, i ella també ho pensava. I això li està passant ara a la Carme Elias, ella no és alcohòlica, però sí que es va adonar que la malaltia avançava quan de cop i volta que no era, que havien de repetir les preses o fer-les d'una manera que ella pogués dir-ho per trossets... Però clar, en l'època de la Rita, com que no es coneixia, no li podien fer per trossets. A ella li deien 'escolta, això és així, i si t'agrada bé i si no també quan'. Va ser dramàtic, clar.
He llegit que no li diagnostiquen l'Alzheimer fins als anys 80, però malalta ho està molts anys abans. I què creien que tenia llavors?
Li diuen quan té 60 anys, i ja va tenir els primers símptomes als 42, imagina't... I a més, en aquella època, als 30 i tants, quan la dona s'acostava als 40, ja era una vella a la indústria de Hollywood. Quan la Columbia la vol rellevar perquè el productor Harry Cohn volia anar al llit amb ella, i la Rita amb ell no hi va voler anar mai, segurament perquè li feia fàstic. Ell deia 'però si va amb tots i amb mi no?'. I aleshores ell la va voler rellevar, i quan tenia 38 anys roda la pel·lícula 'Pal Joey' amb Kim Novak i Frank Sinatra. Cohn diu que la Kim Novak és la nova i esperava que elles dues es barallessin i s'estiressin els cabells, i es van fer amigues. Ella era la vella, però tenia 38 anys, i el Sinatra, que li diu a la pel·lícula que ja s'ha fet gran, en tenia 41. Però ell era un home i als 41 era molt jove, una dona de 38 allà era una dona ja vella, és terrible.
Segurament encara Hollywood no és el paradigma de la modernitat, però per sort estem molt lluny d'allò.
Sí, i gràcies a moltes actrius que s'han plantat. Sense aquest coratge encara estarien igual. Harvey Weinstein, fins fa molt poc, era un dels grans magnats que tallava el bacallà a Hollywood. Una trucada telefònica seva podia destrossar la vida d'una actriu, i elles ho sabien. Però en el seu moment van callar fins que arriba un moment que ja no. La Rita, a la meva obra de teatre, va explicant tota una pila de coses que li han passat en el decurs de la seva vida, i es troba amb una infermera que és molt jove, té 24 anys, i que no ha vist cap pel·lícula de la Rita Hayworth ni tenia ni la més remota idea de qui era Hayworth perquè és una altra generació. Això és un xoc per a ella perquè veu com a vegades estàs molt amunt i quan passa el temps, aquella glòria és molt efímera.
El llibre està fet amb format teatre, és el diàleg de l'obra, que encara no s'ha representat. Estàs treballant perquè arribi als teatres?
Sí. Això és un procés lent, no tant com una pel·lícula, però Déu n'hi do, costa molt. La feina de l'autor és escriure, tot el que ve després ell ja no hi té res a veure. Per tant, per fer un muntatge ha d'haver-hi algú que el financiï, ha haver-hi un director, s'han d'escollir les actrius, etc.. El que sí, jo he estat en contacte amb la Carme Elias, perquè a ella li agrada molt aquest text, moltíssim. Tot i que ja s'ha acomiadat del teatre, li feia molta il·lusió acabar fent aquesta obra per acabar, perquè és com una cloenda preciosa fent el personatge de Rita Hayworth, amb qui comparteix dues coses, una és la professió i l'altra la malaltia. Interpretar la dona que va difondre mundialment la malaltia de l'Alzheimer, ella que la té, és un adeu als escenaris preciós, però no pot, no reté les paraules. Jo li vaig suggerir de fer-ho, no amb auriculars, sinó amb telepronter, explicant-ho al públic, però ni això pot. Ella sí que està disposada a fer una lectura pública, i això és possible que es faci, però hem de veure on. Ella, interpretant el personatge llegint el text, amb les altres actrius també seria una cloenda de la seva carrera magnífica.
Què t'aporta el format de teatre, perquè no és la primera obra que fas. Ets molt prolífic amb diferents formats, però el teatre què t'aporta?
És que m'agrada molt el diàleg. A les meves novel·les o contes sempre introdueixo molts diàlegs, m'hi sento molt a gust. I el teatre és diàleg sobretot i és molt dinàmic. A la gent que potser no li agrada molt llegir, llegir teatre és molt fàcil perquè són persones que parlen. Quan tens una idea, veus el format que pot tenir, si dona per a un conte o és una cosa que requereix una novel·la amb moltes més pàgines, o ha de ser teatre. Aquest llibre el vaig concebre primer com un monòleg i després vaig parlar amb el Sergi Belbel i em va dir 'vols dir? Per què no proves de fer-ho amb diàlegs?' I vaig anar fent canvis, i així és finalment com ha quedat.
Ara deies que has tocat diferents gèneres literaris, i un que has tocat molt és l'assaig. De fet, comences fent assaig. És el pas lògic dels periodistes que acaben sent escriptors? És a dir, comences fent assaig, que és aquell pas entre reportatge una mica més llarg, aquell espai que no et deixa el periodisme del dia a dia, i acabes agafant-li el gust. En conec d'altres que hem fet aquest camí, però no sé si és com ho has viscut tu.
No, en aquest cas, no. Ho sembla, potser, però no. Jo sempre volia ser escriptor. De fet, quan jo treballava a la ràdio (Ràdio Nacional d'Espanya), ja era l'autor de tots els textos que escrivia, i escrivia documentals radiofònics. I ja havia fet obres de teatre per emetre's com a ràdio teatre. I la ficció ja m'interessava, però soc una persona que em sento compromesa amb el meu poble, vull que el meu poble sigui lliure, i l'any 1999, ara farà 25 anys, el llibre 'Jo no soc espanyol', que va ser boom editorial, una cosa impressionant, i sí, vaig treballar molt l'assaig, però és que també m'ho anaven demanant. Però ho he anat deixant, ja gairebé no m'interessa. Ara m'interessa només la ficció, perquè em sembla que ja ho he dit tot en assaig i, clar, en aquell moment no es parlava d'independència i ara gairebé tots els llibres d'assaig polític aquí parlen d'independència, i jo ja no sé què dir. De manera que m'interessa molt més la ficció. Fins i tot em sento més a gust escrivint ficció que quan he de fer un article. Els articles els faig perquè també de viure i he de menjar, però em lleven molt temps de la ficció que requereix concentració.
Sobre la independència, segurament vas ser dels primers a parlar-ne en públic. Al principi, en l'imaginari públic estàveu tu i Joel Joan. De fet, vau fer un llibre junts i tot ('Despullats').
És que el Joel Joan jo l'agafo com a personatge del llibre 'Jo no soc espanyol'. Ell surt de l'armari quan tenia 24 anys, quan feia 'Plats bruts', i l'incloc com a personatge. Ell no havia dit mai res d'això. Ell no havia dit mai res del que pensava perquè ningú li havia preguntat. El 'Jo no soc espanyol' és un llibre que hi ha un abans i un després en el tema de la independència, perquè fins aleshores l'independentisme minoritari i molta gent parlava en veu baixa. Pensa que en els dos primers mesos que va sortir d'això fa un quart de segle, de mitjana es venia un exemplar cada 10 minuts en alguna llibreria dels Països Catalans. Això volia dir que hi havia un brou social que no es manifestava i que a partir del moment que va veure el llibre va dir 'jo penso això'. Els moviments socials també requereixen un cos intel·lectual el darrere, no, tot pot ser emoció. I va ser la fusió d'aquestes dues coses.
Podríem dir que molta gent situava l'inici del Procés amb aquella consulta d'Arenys de Munt, i potser vas posar tu.
Jo no vaig fer cap consulta, jo feia un pronunciament, i cadascú pensa com pensa. Ara, no totes les editorials van voler-ho publicar, eh!
Qui va ser el que es va atrevir?
L'Editorial Proa i el gran Isidor Cònsul, en pau descansi . Era una persona fantàstica, un expert en mossèn Cinto Verdaguer, però a més un home del país... sense ell, jo tota la carrera literària que he fet no l'hagués pogut fer. Jo vaig estar 10 anys a Proa. Va morir de càncer i encara el continuo trobant a faltar.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.