Inicia sessió 
Registra't
El periodista d'El Periódico Ricardo Mir de Francia / Foto: Cugat Mèdia
ESCOLTA-HO
Ha estat molt difícil i intensa, tant físicament com emocionalment. Són jornades interminables de 16 hores de feina. No és fàcil moure't en aquests moments pel país, tampoc. A Israel es treballa amb relativa facilitat, però, a Gaza la premsa no pot entrar-hi, que és on està, realment, la part més dura d'aquesta guerra. A Cisjordània, a la Cisjordània Palestina ocupada, també és complicat perquè estan les ciutats tancades. L'exèrcit, bàsicament, restringeix la llibertat de moviments dels palestins i també per a la premsa és complicat poder accedir a alguns llocs. Es triga molt més temps de l'habitual.
Ja vas treballar a Israel i Palestina fa un temps. Quines diferències has trobat ara?
Vaig deixar de treballar allà el 2011 i ha passat molt temps. Vaig ser-hi el 2022 de visita i ara he tornat per la guerra. Un dels canvis més importants que he notat és que, sobretot, a Cisjordània l'estructura de l'ocupació està molt més desenvolupada. S'han ampliat les carreteres, hi ha tanques per totes bandes, els assentaments il·legals -segons la llei internacional- que abans estaven en una fase incipient, estan ara ja molt més desenvolupats i et trobes amb autèntiques ciutats sobre el territori. Això és un dels canvis més rellevants. L'altre és que, sobretot, a Jerusalem, veus com la societat israeliana s'ha fet molt més religiosa en aquests darrers 10-15 anys. Ho veus amb la manera de vestir de la gent, en la quantitat d'escoles talmúdiques, en com la ciutat ha canviat... continua havent-hi alguns espais per a la societat més laica, però cada cop són més petits i aquest sector de la població acaba marxant a Tel-Aviv o Haifa perquè li costa respirar a Jerusalem.
I a què ho atribueixes?
Ho atribueixo per un costat a la narrativa religiosa dins la societat israeliana, que està molt present. Des de l'educació escolar, fins als mitjans. Cada cop ho està més. També hi ha un factor purament demogràfic, i és que les famílies més religioses, en alguns casos ultraortodoxes, que són bàsicament fonamentalistes religiosos, tenen molts fills, tenen 7, 8 i 9 fills. De fet, hi ha una tensió permanent dins la societat israeliana entre aquests dos mons: el món secular i el món ultrareligiós. A més, les persones religioses, bàsicament, es dediquen a estudiar el Talmud, no van a l'exèrcit, paguen pocs impostos... i clar la resta de la societat veu que no hi ha un tracte igualitari i que se'ls hi dona uns privilegis que ells no tenen.
Abans parlàvem de la cruesa de les imatges que estem veient en aquesta guerra. Els periodistes hem d'intentar mantenir l'objectivitat per explicar el que passa, però quan vas a un lloc com aquest i veus el que passa i el patiment... costa explicar les coses com són sense que t'afecti personalment? O t'ha d'afectar per explicar-ho bé?
Crec que una mica si t'ha d'afectar perquè el que està passant no és normal, ni és legal en moltes ocasions, ni hauria de ser acceptable. Així que sí una mica t'ha d'afectar. El més complicat en aquest conflicte sempre ha estat controlar les emocions. No acabar escrivint des de l'estómac perquè les injustícies que un veu són constants i són molt dures. Has de trobar l'equilibri. Per un costat cal dir les coses amb una aproximació a la realitat, que és una realitat molt dura, perquè el lector ho entengui, però al mateix temps sempre mantenint l'objectivitat del que estàs passant i ser capaç d'explicar-ho perquè la gent ho entengui, que és l'important, perquè és un conflicte gairebé etern. Portem gairebé un segle amb aquesta història i la gent al final desconnecta a vegades sense tenir clar quines són les idees bàsiques del que està passant.
Cada cop que hi ha un rebrot d'aquest conflicte s'intenta explicar d'on ve i la seva evolució perquè les noves generacions ho coneguin, però sí que és cert que sembla que el món hagi de posicionar-se a un costat o a un altre, fins i tot els mitjans de comunicació, que ens acusen de mentir, fins i tot. Com ho hem de fer els periodistes?
És un conflicte on tothom té la seva opinió, a hores d'ara, encara que no sàpiga exactament el que està passant. És una mica el Barça-Madrid, has de ser o d'un o de l'altre. És cert també que els mitjans -o part dels mitjans- durant molt temps no hem fet el millor treball possible, en el sentit, sobretot, que hi ha alguns mitjans que tendeixen a buscar l'equidistància. És a dir, donar el mateix pes i valor a les afirmacions i opinions oficials d'un costat o d'un altre. Crec que el treball dels periodistes hauria de consistir a explicar la realitat objectiva. Les tendències sobre el terreny i el que està passant. Les opinions o les versions oficials d'un o d'altre, en alguns moments s'han de donar, però quan aquestes versions l'únic que fan és d'alguna manera emboirar la realitat, intoxicar, doncs jo crec que no s'haurien de donar. L'important és explicar el que està passant.
I com es fa això quan no et deixen entrar?
En aquesta guerra i en les anteriors (jo vaig ser-hi, per exemple, en la guerra del 2008-2009) Israel tampoc no va deixar entrar als periodistes. Cada cop més tot el que passa a Gaza ho estan explicant els periodistes locals, que estan pagant un preu altíssim perquè l'exèrcit israelià s'ha dedicat també a matar als periodistes. Hi ha més de 50 periodistes palestins morts. I no només els maten a ells sinó que estan matant a les seves famílies senceres... està sent quelcom mai no vist abans amb tan poc temps en un conflicte. Dit això, és complicat cobrir una guerra com l'actual. És cert també que part del temps hem pogut comunicar-nos amb amics, fonts, amb periodistes de Gaza que t'ajuden a tenir una visió una mica més propera del que està passant sobre el terreny i hi ha algunes cadenes internacionals que han estat oferint imatges des de dins, sobretot Al Jazeera, que és la que més infraestructura té dins la Franja de Gaza, però també alguns altres mitjans i agències internacionals.
Amb conflictes com aquest, normalment es tendeix a pensar en qui treu rèdit de tot això. A qui l'interessa més aquesta guerra?
Hi ha un fet evident i és que ningú no podia esperar un atac d'aquella magnitud (el 7 d'octubre), tenint en compte que Israel és un dels països millor preparats en qüestions militars i de seguretat. La tanca de Gaza que és electrificada i que ha costat milers de milions, té un desplegament militar sempre molt fort i, ostres, de sobte Hamas va ser capaç de fer 20 forats allà sense que hi hagués una reacció immediata. I no només això, sinó que quan els seus milicians entren als Kibbutz i als Mushafs dels voltants, els militars israelians triguen entre 5 i 7 hores en arribar. És absolutament inaudit i increïble. A partir d'això hi ha una sèrie de teories. Per exemple, la premsa israeliana i l'egípcia ha informat de forma profusa de com particularment el govern egipci ha informat que va avisar a Netanhayu que s'estava preparant quelcom molt gros a Gaza, i no va haver-hi cap reacció. Això dona peu a certes especulacions, a certes teories conspiratòries, de les que no soc massa partidari mai, però hi ha gent que es pregunta si d'alguna manera Israel buscava un pretext per atacar Gaza de forma molt severa per avançar en una sèrie d'objectius estratègics. El que estem veient en aquesta guerra és que no és una guerra com les anteriors. A Gaza hi ha hagut 5 o 6 guerres en els darrers 15 anys i en totes elles el que feia l'exèrcit israelià era el que ells anomenaven "tallar la gespa", que significa, bàsicament, entrar cada 2 o 3 anys, destruir part de la infraestructura militar i civil, matar 1.000-1.500 o 2.000 palestins, d'alguna manera perquè constés el càstig i el preu que suposa mantenir viva la resistència armada a l'ocupació... això era abans. Ara el que està fent Israel és "arrencar la gespa", no l'està tallant, sinó que l'està arrencant. S'ha dividit la Franja en dos, i la ciutat de Gaza és el territori que actualment controlen els militars israelians, i bàsicament en tota aquesta zona el que estan fent és convertir-ho en un territori inhabitable. Ho estan destruint tot, estan arrasant-ho tot, no queden edificis intactes, estan destruint els mitjans que fan possible la vida a Gaza des dels hospitals, a la flota pesquera, a les instal·lacions elèctriques, a les estacions d'aigua... per això hi ha gent que està parlant d'un genocidi. És veritat que ha mort molta més gent de la que estem acostumats, però encara no és un 'game over'. Això sí, tenim entre 13.000 i 15.000 morts, més uns 30.000-40.000 ferits sobre una població de dos milions de persones. És molta gent i no són ferits d'esgarrapades, són ferits de mutilacions, que han perdut parts del cos. Si a això li afegeixes que al nord de Gaza és on vivia la majoria de la població i que passa a ser inhabitable, doncs tenim un seriós problema. La pregunta és, què pensa fer Israel després? On pensa ficar a aquesta gent? Perquè aquesta gent haurà de viure en algun lloc.
Aquest és un conflicte d'acció-reacció des de fa un segle, i l'acció actual d'Israel a un atac de Hamas el passat 7 d'octubre...
Sí, sí un atac bàrbar que no es pot justificar. Centenars de civils assassinats a sang freda.
Però Hamas justifica el que va fer perquè abans li havien fet els israelians, i així podem anar tirant enrere... però es pot dir exactament on està l'inici?
Òbviament el conflicte és molt llarg. A aquesta alçada els dos bàndols han comès molts errors. Segurament les dues societats tenen motius per considerar-se victimitzades. El conflicte no és fàcil de resoldre perquè la lletra petita és molt complicada, però també és veritat que hi ha hagut diferents processos de negociació perquè se sàpiga molt clarament com s'ha de resoldre. Però hi ha dos problemes fonamentals que fan que això no tingui solució, i és que l'ocupació militar continua 56 anys després. Les ocupacions solen ser transitòries, quan s'acaba una guerra, un exèrcit ha guanyat, controla part del territori de l'altre Estat i necessita un temps per, d'alguna manera, retirar-se. Israel mai no es va retirar. Inicialment, els governs laboristes ho van justificar per motius de seguretat perquè necessitaven tenir una presència per evitar potencials futurs atacs, mentre que la dreta israeliana ho ha justificat sempre per motius bíblics. És a dir, ells consideren que tota la Palestina històrica és propietat d'Israel per mandat diví. Llavors per això dic que hi ha dos problemes fonamentals basats o en el discurs de la seguretat i o en el discurs dels motius bíblics. Israel no s'ha retirat dels territoris ocupats i no només això sinó que s'ha dedicat a expandir la seva presència mitjançant la construcció d'assentaments i la colonització constant. Actualment, hi ha 500.000 colons israelians vivint dins Cisjordània, el que fa que sigui pràcticament impossible, fins i tot, plantejar la idea d'un estat palestí perquè actualment Cisjordània és bàsicament petits espais incomunicats, separats per assentaments jueus, pels 'check-points' militars israelians i per les carreteres, que algunes d'elles només són per als colons jueus. Per això algunes persones està parlant d'un sistema d'apartheid. En l'àrea C de Cisjordània, que ocupa el 60% del territori i des dels acords d'Oslo tant la seguretat com l'administració civil està en mans d'Israel, no es concedeixen permisos perquè els palestins puguin construir. Per tant, imagina't que portes vivint 150 anys al teu poblat, necessites construir un pis nou per al teu fill que s'acaba de casar o, fins i tot, fer un nou lavabo o un corral, demanes un permís, no te'l donen, el tornes a demanar i no te'l donen... i a la quarta vegada que el demanes i no te'l donen, decideixes construir-ho, i llavors arriba l'exèrcit amb els colons i te'l destrueix. A més, ara s'ha accelerat el fet que els colons hagin llençat una campanya d'expulsió i neteja ètnica en tota l'àrea C per expulsar a tots els palestins de les seves terres. Això està passant. En un mes havien expulsat a 1.000 persones en 14 poblats.
L'atenció mediàtica internacional només té capacitat de focalitzar-se en un sol conflicte? perquè hi ha moltes més guerres al món que no s'expliquen. Per exemple, ara no es parla de la guerra entre Rússia i Ucraïna, que encara existeix i ha passat a un segon pla. Tu vas ser-hi també en aquesta guerra.
Vaig ser-hi un mes després de l'inici de la guerra, que va coincidir amb la massacre a Butxa, i després vaig ser-hi l'octubre de 2022, quan la guerra ja feia 6 mesos que havia començat.
Com ho estàs vivint ara el fet que no es parli tant d'aquesta guerra?
Entenc com funcionen les dinàmiques del negoci de la informació, però és una pena perquè la gent continua patint. Les condicions són molt dures a Ucraïna, en particular per als que viuen a prop del front. Pensa que el front té uns mil quilòmetres. També és cert que, per desgràcia dels ucraïnesos, el front pràcticament no s'ha mogut en un any. Els russos el que van fer a finals de 2022, que va ser el millor que han fet en aquesta guerra des del seu punt de vista, va ser construir quilòmetres i quilòmetres i quilòmetres de trinxeres, fosses antitancs, camps minats, barreres de formigó... i això ha fet que sigui molt complicat per als ucraïnesos avançar. No ho estan aconseguint. Cada cop que avancen 50 metres moren dues persones trepitjant mines. Llavors en el conflicte si no passa res aviat d'una gran envergadura, doncs anirà cap a un conflicte congelat. La meva sensació és que en uns quants mesos Europa i els Estats Units demanaran als ucraïnesos que s'asseguin a negociar i ho solucionin d'alguna manera. Hauran de fer concessions territorials, que és quelcom que ells no volien plantejar en cap moment, lògicament, perquè estem parlant de gairebé un 20% del territori d'Ucraïna, però, també és cert que la població està cada cop més cansada i esgotada amb la guerra.
Fa dos anys que vius a Sant Cugat. Com ha estat la teva arribada aquí?
Després de 10 anys als Estats Units, El Periódico em va oferir que tornés a la redacció i vam buscar casa. Havia viscut a Barcelona i d'alguna manera donava per amortitzada aquella experiència. Quan vam descobrir Sant Cugat, que gairebé no ho coneixíem, va encantar-li a tota la família. Ens agrada molt el nucli antic, les zones verdes, els parcs... estem molt contents i a gust aquí.
I què t'agrada més, la vida de corresponsal o d'enviat especial?
A mi m'agrada més la de corresponsal perquè l'enviat especial, al final, és un paracaigudes. És veritat que arribes amb ulls més frescos i això ajuda a vegades, però el corresponsal té més temps per entendre el territori i treballar el país.
Llavors, no descartes tornar?
No. En absolut (i somriu).
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.