Jordi Parés: 'Al pati de la Model cada dia fèiem reunions de l'Assemblea de Catalunya'

Aquesta tardor fa 50 anys d'un fet que ha passat a la història contemporània de Catalunya. La detenció de 113 membres de l'Assemblea de Catalunya. Aquesta reunió de totes les forces antifranquistes catalanes va començar a treballar juntes per acabar amb la dictadura i iniciar una transició a la democràcia. El 7 de novembre de 1971 es va formalitzar l'assemblea al convent de Sant agustí de Barcelona, però dos anys més tard la Policia franquista se'n va assabentar i va detenir 113 de les 150 persones que hi havia dins la parròquia de Maria Mitjancera aquell 28 d'octubre de 1973. Entre aquests 113, hi havia alguns santcugatencs, com Carles Quingles, Rafel Mas o Jordi Parés (82 anys), amb qui ha parlat Cugat Mèdia.

Escolta-ho

Què hi feia vostè el 28 d'octubre de 1973 a la parròquia de Maria Mitjancera de Barcelona?
Bé, jo estava allà com a representant dels enginyers, dels enginyers joves. Jo era secretari en aquell moment de la Junta del Govern del Col·legi d'Enginyers i havíem format un grup de joves on hi havia molta gent progressista que estava preocupada per la situació, pel moment polític i que van tenir una molt bona resposta a la crida que va fer la taula de les forces polítiques de Catalunya de crear una assemblea molt àmplia, una gran diferència amb el que és avui en dia la dita Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). Els col·legis professionals estàvem molts representats, hi havia molts sindicats, moviments de veïnals i molta gent a les comarques. L'Assemblea va tenir un gran èxit perquè realment, suposo que responia a una necessitat del moment, tot i ser en clandestina, es va estendre com taca d'oli. I la formació, l'any 71, al Convent de Sant Agustí, en la qual jo hi vaig ser, va ser un fet emocionantíssim. Ens vam començar a trobar a partir de primera hora a les misses de 7. Entràvem en un grup, ens quedàvem a dins, i quan la gent sortia de la missa, ens conduïen cap a unes dependències de Sant Agustí...

Vostè era catòlic en aquell moment?
No.

Per tant, per si ho havia de fer passar, no?
Sí. I aleshores, a les dues es van tancar les portes i vam baixar tots a l'església, i allà es va fer l'assemblea. Va ser molt emocionant.

Ara, quan mira amb la perspectiva del temps, la sensació de dir jo hi era, jo vaig ser allà, en aquest moment històric, deu ser molt gratificant, no?
Sí, és gratificant, efectivament. I penses que és el teu gra de sorra en el que ha representat la lluita antifranquista i molts moviments d'oposició al règim, etcètera.

Vostè hi era, en representant del col·legi d'enginyers, per tant, no hi anava en representació de cap partit polític. Vostè tenia alguna filiació política en aquell moment?
Sí, jo pertanyia al PSUC. Feia temps que havia entrat al PSUC, l'any 67. Ja havia acabat la carrera, i ja era enginyer, i de fet, la meva repressió no era tant per membre del PSUC, que era un militant més, sinó com a secretari de la Junta del Col·legi.

Segur que ha tingut l'ocasió de veure la seva fitxa policial d'aquell dia, no?
Sí.

Allà posa, 'no pertenece a ninguna organització política'...
Home, esclar... Evidentment, jo vaig anar allà a parlar de no sé quina encíclica. Quan anàvem a una reunió d'aquesta, hi havia una consigna, si passa alguna cosa, hem anat a parlar de x. I jo no em vaig sortir del guió. Tampoc, he de dir, no em van posar la mà a sobre durant l'interrogatori.

Li volia preguntar precisament per això. Com va ser la detenció i el que va venir després?
Primer, que vam sortir emmanillats, que també ja és impressionant. I ens van portar a la Via Laietana i allà vam estar-hi, crec, dues nits. El principal problema va ser que la gent sabés, que es va saber de seguida que hi havia hagut les detencions. I van avisar les nostres famílies i l'entorn on nosaltres ens movíem perquè si s'havia d'amagar o fer desaparèixer algun paperot, que sempre hi havia paperots a casa. Això va ser l'inici, ens van portar després del jutjat, i del jutjat a la Model. Vaig estar un mes a la Model perquè jo no tenia antecedents. Els que tenien antecedents van estar-hi dos, amb la mala sort que els va enganxar la 'voladura' del Carrero Blanco. Va ser un moment d'una certa tensió i pànic a dins de la presó. Jo ja estava fora, i la nostra feina des de fora va ser anar-los a visitar i dir-los que no passava res, que estava tot controlat.

Abans em deia que a l'interrogatori no li van posar la mà a sobre, però en aquella època, quan a un l'enviaven a Via Laietana, no sabia mai què podia passar...
Ah, no, evidentment. No, no, dir que m'ho vaig passar bé a Via Laietana, no. Però vam tenir sort que a les cel·les de sota hi havia molta gent coneguda: el Pere Portabella, el Carles Santos, el Soler Barberà, gent que ja tenien potser més experiència que nosaltres mateixos, que érem els jovenets d'allà. I ells van mantenir molt bé la moral. El Guti mateix, l'Antoni Gutiérrez Díaz, estava a la cel·la del costat meva, i quan vaig baixar, no sé com ho sabia, però em va dir que ho havia fet molt bé. Sabia que no havia cantat, que no havia dit res.

Què va suposar l'Assemblea de Catalunya en aquell moment?
No van poder aturar el que significava allò, intentar coordinar tots els moviments que feien alguna cosa arreu de Catalunya. I la gràcia d'aquesta detenció, si és que té alguna gràcia, és que vam poder fer dins de la presó el que no ens deixaven fer a fora. Perquè a la presó estàvem 90 dels 113. Els altres eren les dones que estaven a la presó de dones. I al pati de la presó cada dia fèiem reunions a l'Assemblea. I vam tenir, per mi sorprenent, moltíssima solidaritat des de fora. Rebíem cada dia cartes, i menjar, begudes... als 113 ens enviaven aigua embotellada perquè no haguéssim de veure aigua de l'aixeta de Barcelona. Un fet que sempre explico, jo en els 30 dies que vaig estar allà dins, ni un sol dia vaig dinar ranxo. A la cel·la teníem de tot, i ens convidàvem els uns als altres. L'experiència de presó no és una experiència trista ni 'tremebunda', en absolut.

Això era en part perquè estem parlant del 73, que ja estàvem a la recta final del franquisme. O sigui, ells ho sabien, també, que això ja s'estava acabant, no?
Jo crec que sí, perquè hi havia un cert 'fair play'. També és veritat que hi havia tots els que després van ser políticament gent representativa. Antoni Gutiérrez, Raimon Obiols, Jordi Carbonell, Pere Portabella...

Vostè no ha volgut, o no li han ofert, o no li ha interessat fer carrera política després d'allò?
No m'ha interessat, la veritat. No és que no m'interessi la política, m'interessa molt, però com a ciutadà no. Suposo que, almenys per mi, era impactant veure que per càrrecs de molt poc interès, amb molt poca capacitat d'acció política real, hi havia molts cops de colze. Aleshores, jo em vaig dedicar a fer d'enginyer i professionalment m'ha anat molt bé. M'he divertit molt la vida, he estat a molts llocs, treballat aquí, treballat a fora...

Una de les coses que més es recorda d'aquella assemblea és que va posar d'acord diferents forces polítiques en tres eixos que després han fet fortuna: Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia. Quan escolta aquell lema, què en pensa? Queda massa lluny o no ho tenim tan lluny?
No ho tenim tan lluny, evidentment que no. El que passa que sí que a mi em dol el que hi hagi com una espècie d'oblit o inclús recriminació d'unes postures que en aquell moment eren de les màximes que es podien tenir, i ara sembla que era com si haguéssim cedit massa. No es va cedir res. Ens jugàvem la presó, pallisses, i algú hi va deixar la pell. Pensa que a la famosa Constitució, al costat dels dotze pares de la Constitució, hi havia un despatx on hi havia els militars. I el Fraga sortia i deia, això ho acceptareu o no ho acceptareu? No, no ho acceptarem. És a dir, es va fer el que es va poder, i es va poder fins aquí.

Precisament semblava que l'amnistia era una paraula molt antiga, de fa 50, 45 anys, i torna a estar més d'actualitat que mai. Té alguna comparació l'amnistia de llavors amb la que es demana ara?
Home, jo crec que no, perquè l'amnistia que es demanava llavors, va amnistiar la causa nostra, la causa del TOP [Tribunal de Orden Público] que jo tenia, encara tinc a casa els papers, va quedar amnistiada. Molta gent que teníem qüestions pendents amb la justícia franquista, vam quedar amnistiats. Ara el tema és igualment un administratiu, però per mi és diferent. Amb tot el Procés hi ha hagut algú que s'ha saltat la legislació que ens havíem donat, Estatut i Constitució. I que no es pot canviar així, doncs canviem-ho, però no t'ho saltis. Democràticament, si hi ha canals per poder modificar les lleis fonamentals que regeixen dins el país, has d'apurar aquests canals i no has de fer el que estic absolutament en contra, la via unilateral. Tu i jo podríem decidir fer la república de Sant Cugat, però això no és representatiu de res.

Com va viure l'1 d'octubre de 2017?
L'1 d'octubre no vaig anar a votar, però vaig anar a fer guàrdia a les urnes.

Com?
Una cosa és la repressió, que estic evidentment en contra, i l'altra és que jo no estava d'acord amb aquell referèndum, que em semblava que podia causar més perjudicis que avantatges. Perquè no va ser reconegut internacionalment i es van fer els tripijocs que vulguis. Hi havia senyors que anaven amb les urnes amunt i avall, amagant-les. Això és impensable amb un referèndum que tingui la mínima garantia democràtica. Ara, quan vaig veure les accions repressives dels Guàrdies Civils i dels nois dels "a por ellos" vaig anar amb altres veïns davant del Poliesportiu de Sant Cugat a fer barrera per si venien aquí, que no van venir. Però vam estar allà tota la tarda.

Segurament diu molt de la seva manera de pensar que fes això. És a dir, jo no voto perquè no hi crec, però vinc a posar-me d'escut si fa falta.
Perquè una cosa és la votació i el sentit d'un referèndum, i l'altra cosa és la repressió, que no tenia cap sentit, cap ni un, al meu entendre. I sobretot amb la duresa i amb la crueltat que es va manifestar.

Ara m'explica que aquell 1 d'octubre vostè vivia a Sant Cugat, però aquell 28 d'octubre del 1973 no vivia encara a Sant Cugat. No era a santcugatenc, en aquell moment, oi?
Jo vivia a Barcelona, al barri de Gràcia. I anys després de les detencions del 113, un amic meu que ja vivia aquí a Sant Cugat em va dir que aquí hi havia un terreny que podia comprar. I vaig fer el pas, era l'any 1980. I he viscut a Sant Cugat fins fa tot just dos anys, quan vaig marxar a viure a l'Empordà.