Joan Salvat: 'Em van canviar el 2017 perquè no compartia alguns punts de vista amb la direcció de TV3 [del Procés]'
El presentador del '30 minuts' durant 24 anys viu a la Floresta des del 1992 i parla a Cugat Mèdia de Sant Cugat i de periodisme
Entrevista
Publicat el 1/des/22 per Albert Solé
En Joan Salvat és una cara molt coneguda de TV3 que fa molts anys que viu a Sant Cugat, a la Floresta concretament, tot i que és fill de Sant Feliu de Llobregat. Va presentar i dirigir el programa '30 minuts' durant 24 anys, i durant vuit anys més va estar al capdavant del 'Sense ficció'. Ara, ja jubilat des de fa tot just dos mesos, es mira la televisió catalana amb mirada crítica, en especial de l'etapa del Procés, que ell va 'patir' en primera persona.
Què vas trobar a Sant Cugat que t'hi va fer quedar? Em va agradar aquesta manera de viure propera a la gran ciutat, però que no perd les arrels de poble. I a més poder respirar aire pur, que a la Floresta tenim la sort de tenir molta zona verda. Amb la dona estàvem buscant algun lloc per instal·lar-nos i ens vam enamorar d'una petita caseta al mig del bosc. Això també ha canviat, perquè s'ha urbanitzat per tot arreu.
Hi ha un centre [a Sant Cugat] que és el que remena les cireres, i els que hem vingut després que som diferents... no sé com dir-ho
Des que tu vas arribar, la ciutat ha triplicat la seva població. Queda alguna cosa de poble encara? Té el centre que continua sent un poble on tothom es coneix. I nosaltres que estem a la Floresta, encara a vegades tenim la sensació de nouvinguts encara que porten 30 anys aquí. Hi ha un centre que és el que remena les cireres, i els que hem vingut després que som diferents... no sé com dir-ho.
Fas més vida florestana, per tant. Es pot dir que la Floresta is diferent? Sí... De fet, però, nosaltres estem entre la Floresta i Sant Cugat i no som ni d'un costat ni de l'altre. De fet, el nostre punt de contacte és Valldoreix, hi anem al mercat o la farmàcia... I hi hem fet poca vida per la feina que teníem, i els caps de setmana ens reuníem la família.
Trobes a faltar la feina? No. Tot són etapes. Ara s'ha acabat una etapa i s'han de buscar nous al·licients per continuar funcionant, però sense aquella pressió de tota la vida de tenir obligacions. Ara m'aixeco i no tinc obligacions, més enllà de les que tu mateix et vulguis posar. Per exemple, he començat a fer bricolatge a casa... A més, jo els últims anys ja he viscut un procés d'adaptació perquè ja no sortia davant de càmera i havia perdut responsabilitats, i ja havia anat agafant una altra manera de funcionar.
Quan un deixa una casa com TV3 on hi ha treballat tants anys, amb quins ulls se la mira ara? Tens una distància, i com que els últims anys ja havia perdut responsabilitats, me la miro de manera més crítica d'observador i no com una persona implicada en els continguts.
[La imitació del Polònia] Al principi no em va agradar perquè deia 'jo no puc ser aquesta persona, jo no soc així'
Després de més de 24 anys en pantalla, el Polònia et va arribar a imitar, com ho portaves? Al principi no em va agradar perquè deia 'jo no puc ser aquesta persona, jo no soc així'. Però després ja hi vaig veure la gràcia i ens fèiem un tip de riure amb la família. Amb el Fermí [Fermí Fernàndez, l'actor que l'imitava] vam arribar a fer gag conjunt per un Nadal, va ser molt divertit.
Amb 28 anys et vas posar al capdavant del '30 minuts'. L'objectiu inicial era fer un 'Informe Semanal' a la catalana? Sí. Vam començar un divendres a la tarda amb peces curtes de 4 o 5 minuts de les coses que havien passat l'última setmana o 15 dies. Però a poc a poc ens vam anar allunyant d'aquest concepte i vam anar trobant una manera de fer pròpia.
Tu vas ser més que la persona que amb vestit i corbata presentava els documentals del Trenta, també en vas fer molts sobre el terreny... quin recordes amb més intensitat? A mi em va marcar bastant tots els que vaig fer a Llatinoamèrica durant l'època de les guerrilles, i poder retratar que en conflictes així, la gent d'allà no té opció de fugir i a més t'obliguen a prendre-hi partit.
Quan vas decidir fer-te periodista ja pensaves acabar fent aquest tipus de reportatges, o tenies altres il·lusions? La veritat és que no ho tenia massa clar. El que sí que m'agradava era fer reportatges. Quan vaig entrar a treballar a El Correo Catalán, quan podia agafava el cotxe i me n'anava per Catalunya a fer reportatges. I quan vaig entrar a TV3, al principi tots fèiem de tot, però quan vaig tenir l'oportunitat vaig dir que jo volia fer reportatges, i llavors em van dir, 'doncs tu t'encarregaràs del programa de reportatges', i em van fer director, cosa que no hauria imaginat mai. De fet, quan duia un any pensava que em traurien del càrrec, i al final m'hi vaig estar 24.
En aquests últims anys he estat mirant centenars de documentals i m'ha provocat una certa saturació... Per trobar un documental que t'aguanti un prime time de televisió, igual n'has de mirar 30. I ara m'he agafat un temps de descans, però hi tornaré perquè és una cosa que m'apassiona
Tots els periodistes de TV3 t'enviaven propostes per fer 30 minuts? Era, i és, un somni publicar-hi un reportatge? Si, era un repte per molta gent, i nosaltres sempre vam voler tenir la porta oberta a col·laboracions amb gent de fora de l'equip. Poso un exemple que tothom coneix: el tema dels assassinats de la muntanya de Tor ens el va proposar el Carles Porta, i és el primer cop que es va fer un reportatge d'aquest tipus.
Després del '30 minuts' van venir vuit anys al 'Sense Ficció'. Quin era l'objectiu per diferenciar-lo del 30? El '30 minuts' era més el reportatge periodístic, i per al 'Sense Ficció' volíem apostar pel gran documental, que és una cosa més cinematogràfica. El nou programa va començar els divendres després de la pel·lícula, cap a les 12 de la nit. Després de tants anys de pressió de prime time, em feia il·lusió agafar un espai on pogués emetre documentals que ens agradessin sense la pressió d'haver de complir uns objectius. Després, però, vam començar a fer producció pròpia i coproducció amb altres televisions i productores, el programa va començar a tenir èxit. I quan emetíem una coproducció d'aquestes, es posava en prime time i funcionava, per això vam passar a fer-lo després del TN. I ara el documental ja ha guanyat molta popularitat, però abans... i dins mateix de la casa, quan es va proposar de fer un programa de documentals, molta gent no ho va veure clar.
El format del documental viu un moment àlgid, com dius, sobretot gràcies a les plataformes d'streaming com Netflix. En consumeixes molts? En aquests últims anys he estat mirant centenars de documentals perquè estava buscant els documentals de producció aliena, fora de TV3, que poguessin anar a la nostra graella. Això m'ha provocat una certa saturació... Per trobar un documental que t'aguanti un prime time de televisió, igual n'has de mirar 30. I ara m'he agafat un temps de descans, però hi tornaré perquè és una cosa que m'apassiona.
Em van canviar [de dirigir el 'Sense Ficció'] perquè jo no compartia alguns dels punts de vista de la direcció que portaven a fer, al meu entendre, propaganda d'una determinada posició política
En la teva carta de comiat als companys de TV3, però que vas fer extensiva a tothom, dius una cosa que em va cridar l'atenció: Després de la primera crònica al diari El Correo Catalán, em van trucar de l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat (encara no s'havien fet les primeres eleccions democràtiques) per demanar que abans d'enviar les cròniques els hi portés allà perquè les poguessin llegir, en un intent de censura prèvia. Curiosament, vaig acabar, el 2017, amb la mateixa sensació quan algunes persones volien controlar tot allò que sortia per la pantalla en el moment àlgid del procés català. Hi ha hagut censura a TV3 amb el Procés? Aquí parlo de sensacions. El que va passar és que a mi em van treure del lloc que duia tota la vida treballant sense donar-me gaires explicacions. Com que no em van dir res, jo no sé exactament el perquè em van treure, però un tampoc és ximple. Jo crec que em van canviar perquè jo no compartia alguns dels punts de vista de la direcció que portaven a fer, al meu entendre, propaganda d'una determinada posició política. Les televisions i mitjans públics sempre hem de ser molt curosos en respectar la nostra neutralitat. Com a periodista quan esculls un tema i no un altre, quan entrevista a un i no a un altre, ja estàs escollint un enfocament. Però aquest enfocament no ha de ser el que tu penses, sinó allò que la gent necessita saber d'aquell tema perquè es puguin fer la seva pròpia opinió. No ens vam entendre i em van treure de la direcció del 'Sense Ficció', cosa que estaven en el seu dret de fer-ho, però les maneres no van ser les correctes. Me'n vaig assabentar per la premsa i clar, després de 24 anys al '30 minuts' i vuit al 'Sense Ficció', i que durant tots aquests anys s'hagin convertit en una referència, crec que no van actuar d'una manera 'noble'. Ara, també crec que em van fer un favor perquè TV3 va agafar una orientació que a mi m'hagués posat en problemes cada setmana perquè hi havia coses que jo no les veia de la mateixa manera.
El periodista, quan tria un tema o un enfocament, sempre deixes anar part de tu mateix, i això el receptor també ho ha de saber
I en l'època Pujol mai vas viure situacions similars? Amb tants anys les he vist de tots colors, des de suggerir-me temes a suggerir-me no-temes. Jo sempre he intentat negociar i trobar equilibris. A la vida la negociació és indispensable, i quan feien un tema que jo no veia clar, però la direcció sí, llavors jo aprofitava i demanava fer un altre tema que ells no veien clar. Sempre s'havia mantingut la negociació, però també he de dir que en tots aquests anys, fins a tres vegades vaig presentar la dimissió perquè no estava d'acord amb què es volia fer, encara que sempre vam trobar solucions.
A l'última entrevista a l'ARA dius que, com a director del '30 minuts', davant de temes espinosos, algun cop has dit "no tinc ganes de ficar-me en un embolic". Tots els periodistes tenim un sac ple de temes d'aquests... és una realitat que hem d'assumir o ens hi hem de revelar? Evidentment, hem d'intentar tenir el màxim marge possible d'acció. Hem de donar context, explicar el que passa, retratar la societat que estem construint... Aquesta manera d'explicar el món dels periodistes, si no ho fem nosaltres no ho farà ningú perquè cadascú mira pel seu propi bé. I ara vivim moments complicats amb la guerra d'Ucraïna i l'intent de cop d'estat de Trump...
En aquests dos exemples que poses, els periodistes ens hem de mantenir neutrals? Si ho fem, no estem afavorint la posició injusta? En el cas d'Ucraïna tenim un problema d'entrada, ja que és difícil saber què està passant. Saber tota la veritat no la sabrem mai, però sí que hem d'estar al lloc dels fets per veure-ho i explicar allò que veiem. En aquest cas tenim una agressió d'un país que un dia decideix envair un país que no és el seu i, per tant, el paper del periodista és explicar-ho i mirar d'entendre-ho. I en el cas del Trump, el fet de no reconèixer el resultat d'unes eleccions és una cosa increïble. El periodista, quan tria un tema o un enfocament, sempre deixes anar part de tu mateix, i això el receptor també ho ha de saber.
DECLARACIONS
Joan Salvat
Jo crec que em van canviar perquè jo no compartia alguns dels punts de vista de la direcció que portaven a fer, al meu entendre, a fer propaganda d'una determinada posició política
Your browser doesn’t support HTML5 audio
Joan Salvat
Nosaltres que estem a la Floresta, encara a vegades tenim la sensació de nouvinguts encara que porten 30 anys aquí. Hi ha un centre que és el que remena les cireres