Entrevista

Gi Soroka: "És important que els 'influencers' es mantinguin fidels a la seva essència"

La blogger i instagramer, que viu a Sant Cugat des del 2008, parla amb Cugat Mèdia del seu paper a les xarxes socials


  • Comparteix:

Gisela Soroka / Foto: Lu Hoffmann

Gisela Soroka / Foto: Lu Hoffmann

Gisela Soroka, més coneguda a instagram com a @Gisoroka, amb més de 39.000 seguidors, és tota una influencer del món de la criança amb un blog que enguany ha celebrat el 15è aniversari i que compta amb més de 20 milions de visites. L'emprenedora santcugatenca d'origen argentí està al capdavant de l'escola de negocis Mompreneurs, acompanyant mares emprenedores, un dels seus grans objectius. Cugat Mèdia l'entrevista per parlar d'aquests temes i d'altres, com la fibromiàlgia, malaltia que ella mateixa pateix.



Quan a tu et pregunten, Gisela, a què et dediques? (ella riu) Quina és la teva feina?
Ho passo malament, ho passo malament, no sé per on començar, realment. Em quedo...bé, doncs, a moltes coses. La meva passió és acompanyar les dones emprenedores, mares emprenedores, en el seu camí emprenedor, que no és fàcil. També m'agrada fer estratègies de 'social media' per a petites i mitjanes empreses (ho he fet per a grans també). A partir de la pandèmia i el confinament he canviat completament el meu enfocament i he decidit ajudar a qui més ho necessita, de veritat, i em sento molt més còmode treballant amb emprenedores.

Perquè, a més, tu ets un exemple d'emprenedora en tots els sentits. Quan vas venir de l'Argentina no va ser fàcil, oi?
Va ser el camí natural, clar. Vaig tenir feines a mitja jornada perquè com a mare no hi ha moltes oportunitats de feina que t'ajudin a conciliar, i el camí natural va ser emprendre. Tenia idees i les vaig tirar endavant i va arribar un moment que el blog, per exemple, em va començar a donar més que la meva pròpia feina de mitja de jornada (aquí a Sant Cugat, al grup Intercom). Justament vaig venir a viure a Sant Cugat perquè el meu marit i jo hi teníem la feina a prop i ens vam enamorar d'aquest poble, evidentment...(i qui no?, apunta l'entrevistador). He estat una gran ambaixadora de Sant Cugat perquè he portat gent a viure aquí (riu molt). I res, després vaig començar a dedicar-me de ple al meu blog, vaig decidir tenir una segona filla perquè amb el blog podia conciliar realment, podia fer ambdues coses...i després ja va venir tota la resta.

Molts bloggers d'èxit s'han passat a Instagram. Tu no has oblidat mai el blog, però Instagram dona, potser, una part més d''influencer' que els blogs
Sí, sí. Molts periodistes van renegar dels blogs, al principi..."bé jo que he estudiat per escriure i aquesta gent que ve..." i als bloggers ens va passar una mica al principi igual "ah! què és això de pujar una foto... no saben el què és currar-se un post durant una setmana...". Tot canvia i hem d'adaptar-nos, evidentment, i he intentat adaptar-me, tot i que avui en dia ja se sap bé que són mons que no competeixen sinó que es complementen. El blog és un món, Instagram és un altre món, n'hi ha per a tots els públics, i els que generem contingut ens podem sentir còmodes tant en un canal com en l'altre.

Estàs focalitzada en aquests dos canals o estàs en alguna altra xarxa més?
No puc més (riu molt). Twitter és molt combatiu, va per èpoques i és més a nivell personal, i per quan passa alguna cosa, que llavors tots entrem a Twitter. He intentat Tik Tok, però mira, tinc 41 anys i va molt ràpid per a mi. I Yotutube requereix de molta feina a nivell audiovisual, uns recursos que no tothom té, i un temps al qual dedicar-li, així que jo em centro en Instagram i el blog.

Com dèiem tot va començar amb el blog 'Para el bebé' fa gairebé 18 anys arran del naixement de la teva primera filla
Sí sí, exacte. Ella tenia uns pocs mesos quan vam obrir el primer blog fa 18 anys, que era bàsicament perquè la nostra família pogués veure créixer la Victoria. En comptes d'enviar mails amb fotos i explicant a cada persona...ho pujàvem al blog i va anar creixent... I després de dos blogs més em vaig adonar que la meva passió era la puericultura i que volia tenir més fills. Vaig obrir aquest blog com una espècie de 'wish list', per recordar tot el que veia que m'agradava a botigues i altres blogs anglosaxons... Jo ho traduïa al castellà, des del meu punt de vista, i escrivia sobre productes nous per a bebès i per a nens. I imagina't el 2006... Que si 100 visites, que 1.000, 2.000, 3.000, 7.000 al dia... Una bogeria.

Quan veus que això ja comença a ser una altra cosa, més enllà del blog para a la teva família?
Sí, quan vam posar la publicitat contextual AdSense i vam començar a guanyar diners. Aquí va ser quan vaig deixar la meva feina perquè guanyava més amb el blog que amb la meva feina a mitja jornada i allà em vaig adonar que podia tenia un segon fill gràcies al blog i no haver-la de deixar a l'escola bressol. Va ser una passada, com 'Uau!'. Després cap al 2011-2012 van començar a trucar les marques, ja abans les marques em portaven a Andorra, París...el moviment va ser natural per a mi. Per això, quan va arribar la paraula 'influencer' a mi em va costar acceptar-la, de fet encara em costa. No em considero 'influencer' sinó és més com un canal...no vull convèncer la gent de res, no vull influenciar la gent, realment. Vull ser un canal, una prescriptora de certs productes, no de tots. Sempre he tingut molt respecte per les famílies que em llegeixen i això per a mi és molt important, que la gent sàpiga que pot confiar en el que jo estic recomanant. El que recomano, ho recomano de veritat, em paguin o no, perquè qui ho vagi a comprar, pagarà uns diners, ho utilitzarà amb els seus fills i això és molta responsabilitat.

Quan es fa el pas de recomanar perquè sí, perquè ho has provat i ho dius, a que et paguin per fer-ho, sempre hi ha el risc que algú digui "clar és que et paguen"....
Clar, clar, exacte. De fet, el meu blog va començar sent un recomanador de productes que jo utilitzava amb la meva família, i m'encantava perquè molta gent arribava al meu blog buscant opinions sobre certs productes. En realitat pot estar Instagram ple de recomanacions, però quan anem a comprar quelcom, busquem a Google, i a on ens porta Google? Als blogs. Això serà així sempre, perquè, què fem a Amazon? Buscar totes les opinions i volem saber què diu la gent, no què diu la marca. És important que els 'influencers' es mantinguin fidels a la seva essència, al que opinen de veritat. I sí, a vegades et paguen perquè estàs fent un treball, és el teu espai publicitari, t'ho has treballat generant contingut, tens el teu públic i, clar, les marques que vulguin aparèixer allà, doncs hauran de pagar, evidentment, com qualsevol altra publicitat, però mai s'ha de trencar la confiança del públic.

A tu el blog no només t'ha donat la segona filla, sinó també el tercer fill. Ets 'trimare' com et defineixes tu...
Sí, sí, tinc tres fills perquè el 2016 vaig decidir ser mare de nou amb 36 anys i amb unes filles de 7 i 13 anys. Vaig tenir l'Oliver, precisament aquí a Sant Cugat perquè va néixer a casa, a Mira-sol. Mare de tres criatures i també dels meus projectes.

Els teus fills es porten uns certs anys entre ells. Això implica que potser la vitalitat és diferent? Ara vist amb perspectiva, quan diries que és millor tenir un fill? Jove o amb experiència?
Són experiències completament diferents. Crec que em va aportar moltíssim a nivell personal ser mare amb 23 anys. Va ser un 'boom'. No et diré que madures de cop perquè amb 23 anys ja tenia certa maduresa, no era una nena. Em va canviar completament la meva visió sobre la vida i la meva relació amb el món. Prop dels 30 anys tampoc hi va haver molta diferència, però sí que confesso que amb 36 anys tens molta més experiència i molta més por també, de tot. En saps més. Saps coses que poden passar ...és completament diferent, i tens molta menys energia amb 36 que amb 23.

A través d'Instagram expliques la teva vida i comparteixes la de la teva família. Tots ho viuen de la mateixa manera?
Les grans no volen saber-ne res. La meva filla mitjana l'altre dia li deia una cosa sobre aquest tema al meu marit..."si penges aquesta foto, jo et denunciaré pels drets", i el meu marit li va respondre "els teus drets són meus, encara, fins que siguis major d'edat", i l'altre, que ja és major d'edat, va dir "Ah! llavors jo sí que tinc els meus drets...!" (riuen molt)...se n'acaba d'adonar...No (parlant més seriosament), sempre els hi demano permís i les respecto molt. Alguna vegada sí que els hi dic "et robaré aquesta foto perquè no pot ser que tothom pensi que només tinc un fill quan vaig parir-ne tres". Les respecto molt i m'encantaria poder parlar més sobre l'adolescència i no puc perquè he de respectar la privacitat de les meves filles.

Una de les coses que vas explicar a través de les xarxes va ser la teva experiència de parir a casa el teu tercer fill. Com la vas viure?
És un tema tabú, molt controvertit. No és un "a favor" o "en contra"...cada persona té dret a escollir el part que vulgui, i va ser una experiència meravellosa per a mi. Va ser increïble. Va ser molt ràpida, estava en mans de dues matrones molt experimentades, no tenia por, tenia confiança total. Tota la família estava molt feliç. Ho vam rebre amb molt amor. Va ser el dia més feliç de la meva vida, va ser increïble. No dic que sigui per a tot el món, per això també hi ha hospitals meravellosos, hi ha llocs increïbles on es pot parir amb molt respecte. Jo és que després de dues experiències difícils en entorn hospitalari, vaig decidir parir a casa i va ser genial.

També comparteixes molt la teva experiència relacionada amb la malaltia que pateixes que és fibromiàlgia. Et defineixes com a 'fibroguerrera'. Com ho vius?
Mira, m'ha tocat. A tothom li toca alguna cosa i a mi m'ha tocat això. Soc una persona molt positiva, no tant com per dir que gràcies a la fibromiàlgia he après coses, perquè més aviat m'ha obligat a sobreposar-me a certes qüestions. El que tinc és un company increïble que fa tota la part física a la qual jo no arribo. Fem un equip increïble. No només ho dic jo, sinó també el nostre entorn, que ho percep. Això m'ha ajudat moltíssim. M'invalida molt, sí, sí. No puc tenir una jornada normal com la resta de les persones, i això és a vegades bastant frustrant, per això m'agrada donar-li visibilitat perquè pel meu aspecte pot semblar... com m'han dit "sembles normal" (riu), però no hi ha ningú normal. Estic malalta i el que faig és, amb l'energia que sí tinc, intento distribuir-la amb el que a mi realment m'importa i el que vull i tinc un bon control de l'energia. Has de prendre decisions difícils però t'acostumes. Hi ha dies que me'l passo al llit i no passa res. Per això també vaig escollir aquest poble (Sant Cugat) perquè és un poble preciós i surts al carrer i hi ha els arbres i les flors...és un entorn que per a una persona que està malalta és molt important.

La fibromiàlgia costa molt de diagnosticar i en el teu cas t'ho van diagnosticar tard...
Sí, 15 anys després. La fibromiàlgia és una malaltia que té molts símptomes, sobretot el dolor d'articulacions i muscular, molt cansament. Hi ha moltes mares que diuen que potser és normal el cansament després de ser mare, i sí, però si aquest cansament no et permet fer les teves mínimes tasques diàries, que és treballar les teves hores, portar els teus fills a l'escola, recollir-los o banyar-los a les set de la tarda...si no arribes a tenir l'energia possible a banyar-los a les set de la tarda, és que hi ha un problema. Pot ser fibromiàlgia o pot ser qualsevol altra cosa, i és important que t'ho mirin i no quedar-se amb la idea que estàs cansada i et falten vitamines. No, no. Tu saps que hi ha quelcom més, que hi ha alguna cosa malament i has de seguir buscant fins a trobar-ho, com és el meu cas.

Normalment a les xarxes s'explica el millor d'un mateix, hi ha la visió que tothom és feliç, que tothom s'ho passa bé, però tu també retrates els teus mals dies...
Sí, sí. Ensenyo com estic des del llit, o mirant una sèrie...faig fotos d'aquest estil. També ensenyo com tinc el menjador desendreçat, amb tota la roba per tot arreu, el desastre...clar, és una casa amb dues adolescents, amb un nen petit, gos, gat...i jo amb fibromiàlgia, així que qui es cregui que casa meva sempre està endreçada i neta, doncs no... Una casa s'ha de viure, també, i això que jo era abans de les que tot havia d'estar al seu lloc i em posava malament si no estava endreçat, però he evolucionat.

Un altre dels temes dels quals parles és sobre la teva condició d'immigrant. Vas venir de l'Argentina el 2002...no sé si va ser arran del 'corralito'?
Va ser coincidència. Jo sempre vaig voler marxar de casa perquè a mi m'agrada fer moltes coses i volia viatjar, i veia com els russos i els polonesos havien vingut a l'Argentina, i per a mi la vida era viatjar i conèixer coses. Vaig fer uns cursos de cocteleria i vaig venir a Euoropa...Vaig conèixer el meu marit 5 mesos abans, ens vam casar abans de venir, de bogeria, sense papers, sense res...amb la idea de "bé, vaig a treballar de nit, i amb el que guanyi a les discoteques, viatjaré per Europa...", una bogeria, i al cap de 14 dies d'arribar ens vam assabentar que estava embarassada...sense diners, sense casa, sense feina, sense papers, sense res...ens vam haver de buscar la vida a gran escala. Va ser difícil sí, però, aquí jo vaig trobar el meu lloc al món, realment considero que tot el que vam fer va pagar la pena, ens va ajudar molta gent i ara estem molt contents d'estar aquí. Hem passat moments difícils i a vegades ara també passem moments difícils perquè no és gens fàcil sense tenir entorn familiar, una xarxa...La nostra única família és la meva gran amiga Desirée Bela (l'escriptora), és la meva germana de l'ànima, tot i que no l'he arribat a convèncer que vingui a viure a Sant Cugat...(riu. La Desirée Bela viu a Vilanova).

De la mateixa manera que et vas trobar molt bona gent, també has explicat alguna vegada que has viscut moments d'estigma social, de xenofòbia...
He patit xenofòbia, he viscut situacions difícils, però mai m'ho he pres com que sigui una cosa d'aquí a Catalunya...M'ho he pres com que gent de merda hi ha a tot arreu...però sí, li dono visibilitat a això perquè tots en algun moment hem comès errors. Molta gent ha dit "ostres, jo també he pensat així alguna vegada i que bé que ho diguis perquè ara m'adono de com estava d'equivocat". Tots hem de tenir la possibilitat de construir-nos en un munt de temes i aquí estem per aprendre. No s'ha de tenir vergonya d'haver aconseguit els papers perquè la meva filla va néixer aquí i gràcies a la meva filla tinc la residència i el permís de treball. La gent no parla gaire d'això perquè sembla que si no has vingut a través d'una gran empresa per un bon lloc de treball, siguis menys persona...i no, no. Tots ens ho treballem molt, i tots tenim dret a canviar la nostra residència sigui quin sigui el lloc on vivim. Fixa't que la meva filla, com a bona espanyola, vol marxar a Alemanya.

Ja porteu 19 anys aquí, perfectament instal·lats, però encara no podeu votar
Em fa molta ràbia, especialment quan guanyen partits que ens treuen els drets. Pago tots els meus impostos (com autònoms que som) i encara no podem votar. Per votar ens faltaria la nacionalitat espanyola. Per un costat, però, em fa com una mica de ràbia haver de fer-me la nacionalitat espanyola i haver de fer un examen d'idioma i un examen d'història...no serveixen tots els impostos que he pagat tot aquest temps? Entenc que és complicat, però és quelcom que podria canviar. Els comunitaris poden votar en algunes votacions, i com a mínim, en aquestes com ells sí m'agradaria votar, i no com a immigrant de segona.

Estàs treballant en algun projecte futur?
Sí i no puc avançar res...(riu). Tinc cosetes que fer noves. És molt important estar fent cosetes noves sempre. Si hi ha una cosa que té aquest món online és que va molt ràpid. Hem d'estar el més al dia possible.



Comenta-ho a Facebook

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.