Cristina Vidal (Projecte Home): 'En aquesta feina hi ha un desgast personal important, però compensa molt'

La valldoreixenca Cristina Vidal fa 10 anys que està vinculada a l'ONG Projecte home, que fa 26 anys que treballa a Catalunya per al tractament i prevenció de drogodependències, alcoholisme i ludopaties. En una entrevista a Cugat Mèdia, l'actual directora tècnica de l'entitat explica com és el dia a dia amb persones amb addiccions, que defineix com 'intens', ja que 'la principal eina amb què treballes ets tu mateixa'. Assegura, però, que 'compensa molt' i, més enllà d'això, fa un repàs sobre els estigmes que pateixen les persones que atenen, els trets comuns i les diferències, i posa èmfasi en la importància de la prevenció, també del que es pot fer com a societat. Aquest 2020, malgrat la pandèmia, Projecte Home Catalunya ha atès 1.300 persones, 12 d'elles de Sant Cugat.

Escolta-ho

Com arribes a Projecte Home?
Formo part de Projecte Home des de fa ben bé 10 anys. Vaig fer les pràctiques de la universitat (vaig estudiar Educació Social a la UAB) i des de llavors no m'hi he desvinculat. Després de les pràctiques vaig ser voluntària durant dos anys i després vaig entrar-hi a treballar com a personal professional.

Com és el dia a dia de treballar amb persones amb addicions?
El dia a dia és intens, no ens enganyarem. La principal eina amb què treballes ets tu mateix i és veritat que hi ha un desgast personal important, però la recompensa compensa molt.

Ha canviat la teva feina en els últims 10 anys? I el perfil de persones que ateneu?
El concepte 'perfil', els professionals l'utilitzem molt, però des de la part més personal i l'experiència de tractar amb persones, cada persona és un món. Sí que hi ha trets comuns en persones que presenten un problema relacionat amb les addiccions, però cadascú té la seva història, les seves vivències i no podria dir si ha canviat molt en general. Sí que hi ha tendències de substàncies de consum principals, d'edat... però potser són més característiques sociodemogràfiques. És veritat que cada vegada ens trobem més persones que també pateixen un trastorn mental, i llavors s'ha de fer un abordatge molt més complex. Però al final cadascú té les seves necessitats i desenvolupa el seu pla de treball individual.

Encara estan estigmatitzades les persones amb addicions? Com s'hauria de treballar, també des de la societat, per eliminar aquest estigma?
L'estigma social és una realitat. Moltes vegades ho compartim amb les famílies i les pròpies persones que presenten problemes. Pensem que això no ens pot passar a nosaltres, o no pot passar a casa nostra, que no ens tocarà mai. I quan algú ho viu se n'adona fins a quin punt és una cosa que ens pot passar a tothom. Tots som susceptibles de patir problemes. Sí que és veritat, que les persones que atenem normalment porten molts anys consumint, molts anys patint, amb una situació en risc d'exclusió social, problemes econòmics... Però hi ha molt estigma, falta d'oportunitats laborals, és complicat.

No us agrada parlar de perfils perquè cada persona és un món, però tenen alguna cosa en comú aquestes persones per arribar a tenir addiccions?
Clar, a nivell de prevenció, com nosaltres l'enfoquem, ja no es tracta d'explicar com de perilloses poden arribar a ser les drogues, ni de donar informació. Avui dia, qui vol informació la pot trobar, i pot ser de qualitat. Tant de bo la prevenció es fes prou ben feta per no haver d'abordar tant la part del tractament, que és quan les persones pateixen. Nosaltres fem prevenció enfocada a ensenyar estils de vida saludables i ensenyar als joves a prendre decisions i no deixar-se endur per la pressió social de l'entorn, tenir alternatives d'oci saludables que no tinguin a veure amb l'abús i amb el consum. Al final és donar eines de gestió emocional, de comunicació. Si tots plegats fóssim capaços de dominar més això evitaríem problemes amb les drogues, però també emocionals i d'altres tipus.

Creus que comencen abans? L'edat s'ha avançat de les persones que comencen a consumir drogues i alcohol?
Sí, les edats d'inici s'avancen, però fa anys que ja ho estaven. Edats de maduració i creixement mental i neurològic que són molt perilloses. És veritat que quan explorem quan han començat et trobes a l'adolescència, però l'abús més dràstic de consum, de patiment, de falta de control, comença més tard. El consum sol començar de manera ocasional, relacionat amb l'oci, perquè els amics també ho fan. Hi ha gent que ho atura i queda com una experiència de joventut i n'hi ha que troben un refugi. Moltes persones que pateixen addicció, quan explores més íntimament quina funció té el consum a la seva vida, normalment és un refugi per no patir, per no enfrontar-te a les teves preocupacions, a les teves limitacions. I aquest consum en un principi ajuda, que tot això sigui menys important, fins a establir una relació de total dependència, de descontrol i patiment.

La majoria de persones que ateneu encara són homes, el 85% el 2020. La xifra de dones amb addiccions ha crescut? Per què creieu que n'arriben menys?
De fet, ens sembla un percentatge molt baix, només un 15% de dones. Estem convençuts que hi ha moltes dones que consumeixen que no arriben a entitats com la nostra a demanar ajuda. Segons les dades d'altres entitats de la xarxa pública d'atenció a les drogodependències, el percentatge també és molt més baix. Té a veure amb què segurament els centres i els tractaments no responen a les seves necessitats en un primer moment, i després també té molt a veure amb el patró de consum que tenen les dones: molt més amagat, menys visible, amb consum més d'alcohol que de cocaïna, al revés que els homes. Les dones moltes vegades consumeixen soles a casa, la família no sap ni que té un problema. Tot això genera un context, una situació en què difícilment la dona arribarà a tractament. Que la família ho vegi i sigui conscient és el primer pas de moltes de les persones que atenem. Si no ho detecta, difícilment la tindrà per iniciativa pròpia. I quan venen ja tenen una situació molt cronificada, de molt patiment. Tant de bo arribessin abans. Per no parlar d'altres substàncies que també consumeixen més les dones, com medicaments, ansiolítics.

Al final aquesta invisibilització no ajuda que la societat reconegui que les dones també pateixen. I tampoc que arribin a fer tractament, a demanar ajuda. També té molt a veure amb el tema dels rols, la dona sempre és la cuidadora, i el fet d'acceptar que són elles les que han de ser cuidades és una crisi com a dona i com persona que no sempre és fàcil d'encarar.

Hi ha algun cas que t'hagi marcat o sorprès especialment des que et dediques a això?
Tants casos com persones! Cadascú té la seva història, però evidentment, al final la principal eina de treball som nosaltres mateixos. De vegades hi ha històries personals o familiars... Quan veus com pateixen els fills o germans de persones que atenem empatitzes molt, és molt bèstia. No et podria dir un cas, crec que cada persona amb la qual hem compartit i he pogut acompanyar durant aquests anys han deixat com un granet de sorra a la meva professió i evidentment estableixes un vincle molt íntim i molt personal que després entens que ha de desaparèixer i que aquella persona ha pogut evolucionar acompanyada i allà queda.

La pandèmia ha empitjorat la situació de les persones amb addiccions i, en general, a la salut mental?
Sens dubte. Els problemes de salut mental s'han disparat en tota la població. Situacions com la que hem viscut, que la rutina s'ha vist interrompuda, els espais de relació amb amics de familiar s'han vist tancats. Tots ens hem sentit més sols que mai, i tot això ha fet un desequilibri emocional a la societat en general. I les persones que ja patien un trastorn mental, evidentment s'han desestabilitzat molt i quan aquest trastorn coexisteix amb una addicció ho fa tot més complicat, perquè l'abordatge ha de ser integral perquè la persona se'n surti. Ja fa molts anys que ens trobem amb casos de patologia dual, però la feina s'ha de seguir fent, implica coordinació, des de la part psiquiàtrica, la terapèutica, la de protecció. Són processos complexos, però realment quan la persona rep una bona ajuda i s'estabilitza pot fer una vida totalment funcional i tirar endavant.

Tornant a la pandèmia, els primers mesos de confinament més estricte l'accés a les drogues era més complicat, tret de l'alcohol, però també ho era l'accés a l'ajuda.
Els primers mesos de pandèmia van baixar les demandes de tractament. Nosaltres, i molts centres similars als nostres, no vam aturar l'activitat, però sí que vam començar a atendre de manera virtual, d'una manera que no ens pensàvem mai que ens hi trobaríem. La veritat és que avui dia, que estem una mica més tranquils, fem la reflexió de com ens n'hem arribat a sortir, a adaptar. I hi ha una part que la seguirem fent així, perquè també hi ha un punt d'accessibilitat que no teníem. Des de Projecte Home atenem gent de tot Catalunya, de llocs més rurals, o persones que no tenen tanta facilitat de mobilitat, i la virtualitat els ha permès acostar-se. Després del confinament, l'estiu passat, sí que vam tenir un boom important de gent. No sabem si són persones que ja ho haguessin fet abans però no podien o gent que arran del confinament domiciliari va ser conscient de fins a quin punt la seva situació era problemàtica. Potser pensaven que tenien un consum social i puntual, però en trobar-se a casa sols o amb la família tenien sensació de tenir l'impuls de consumir, i això et fa saltar les alertes a tu i al teu entorn. Des de la tardor del 2020 ja es va estabilitzar i avui dia estem en xifres similars a les de l'any passat abans de la pandèmia.

Com s'ha d'encara aquesta reobertura, la fi de les restriccions i de la pandèmia. Com ha marcat aquest any i escaig de pandèmia a una persona amb addiccions?
És difícil, però penso que com ens ha passat a tota la societat, les persones que estan en tractament per addiccions no disten gaire de la resta. Hi ha una part molt important del control de l'eufòria, amb la sensació que hi ha ara. Al final és una situació de risc per a les persones en tractament. Aquí hi ha molta part d'autogestió emocional, d'autocontrol, de no deixar-se endur. No és fàcil per a ningú. I ara es van recuperant els espais de relació, poden començar a fer activitats d'oci... i això ajuda molt a encarar la reinserció social, que al final és el nostre objectiu: que siguin persones autònomes, amb una vida funcional i puguin aconseguir les seves metes. Per a això necessitem un context normalitzat fora.