Laura Klamburg (il·lustradora) 'Els contes i les il·lustracions són eines molt importants per comunicar i apropar-se als infants'

La il·lustradora valldoreixenca Laura Klamburg fa 18 anys que va decidir endinsar-se en el món dels llibres i els contes amb la seva primera experiència com a mare de bessons com a punt de partida. 'Guía práctica de gemelos' va ser el seu primer treball, i des de llavors són molts els contes on els seus característics dibuixos hi són presents. Klamburg, però, enamorada de la natura que l'envolta, està decidida a continuar amb l'aventura 'rural sketching' que fa un any va iniciar.

Escolta-ho

Et coneixem per la teva faceta d'il·lustradora, però mai no vas estudiar il·lustració, sinó disseny gràfic. Com vas endinsar-te en aquest món?
A la meva època, quan s'estudiava disseny, la il·lustració ni es contemplava. No estava ni de moda, ni res. Ara hi ha quantitats d'il·lustradors meravellosos i a les escoles de disseny s'estudia il·lustració, però llavors no. A mi sempre m'havia agradat dibuixar, des de petita, i sempre he dibuixat gargots a trossos de paper, que fins i tot em guardava, però un dia després de tenir fills em vaig enamorar dels llibres que els hi llegia, amb dibuixos preciosos, i em va començar a entrar el cuc aquest de "ostres, per què no ho intento, per què no m'hi poso", i així va començar.

De fet, el llibre que vas crear inicialment és 'Guia pràctica de gemelos' que explicar, en part, la teva història com a mare de bessons, em sembla que ja fa uns anys d'aquesta bessonada...
Molts, molts, 18 anys

I què és el que han d'esperar les famílies que esperen bessonada?
Els hi ve una etapa plena d'aventures (riu)

Com va ser la teva primera experiència com a mares de bessons?
Estar embarassat és brutal, sobretot, si tens moltes ganes. És una experiència, que jo dic que és ciència-ficció (riu), és surrealista perquè de sobte estàs creant uns personatges dins teu i després els pareixes i després ve tota la convivència que és una sorpresa per a tots, per a pares i per a fills, perquè mica en mica, entre tots, aprenenem a fer un camí conjunt. Ser mare primerenca i, a sobre, de dos alhora és realment una aventura. El llibre no el vaig fer perquè tingués coneixement de causa, és a dir, no creia que sapigués fer les coses millor que uns altres, sinó perquè necessitava una excusa per fer un llibre. Vaig pensar que per endinsar-me al món de la il·lustració necessitava fer-ho d'una manera decidida per poder fer el llibre i publicar-lo i m'ho vaig prendre tan seriosament...No volia fer un llibre d'una experiència amb un protagonisme molt clar, jo volia estar una mica en el 'backstage', no volia ser la protagonista del llibre. Volia fer una cosa que portés per la mà, com era la criança dels meus fills, però no volia que el llibre anés sobre mi o sobre la meva vida, per això li vaig una "una guia pràctica".

Per què és tan important que les famílies siguin conductores d'explicar històries en la primera infància? Com ho defenses tu?
Jo ho defenso a capa i espasa. Crec que això ha canviat molt, que hi ha muntanyes d'il·lustradors meravellosos, amb llenguatges propis i diferents -a veure, també n'hi ha que fan xurros (riu), però hi ha espai per a tothom. També la part maca és que tothom tingui un mitjà d'expressió i la il·lustració és preciosa i hi ha gent que en sap moltíssim, de totes les edats i de tots els estils, i això és la part maca.

De fet, les criatures tenen aquesta oportunitat de poder expressar les seves emocions a través dels llibres...
Exacte. Hi ha llibres meravellosos, guies magnífiques, editorials que cuiden molt els seus productes. Hi ha tot el fenomen de les biblioteques públiques, que quan jo era petita no existia, i ara hi ha biblioteques públiques meravelloses. M'he passat hores i hores amb els meus fills a les biblioteques. Són espais molt macos. Com no et pots enamorar dels llibres, de les il·lustracions, dels contes? Crec que és impossible.

El tema de les emocions crec que està agafant molt importància, per a nosaltres hi ha hagut moltes etapes de la vida que han estat tabús, però per a les criatures d'ara no ho són tant: la mort, les separacions, els canvis d'etapa a la vida...i a través dels llibres poden expressar millor les emocions, i de fet, un dels teus llibres inicials és 'Estic trist, els meus pares se separen'
Els llibres, els contes, les narracions i les il·lustracions, són eines molt importants i maques per comunicar i, sobretot, és una manera molt maca d'apropar-se als infants. Jo vaig tenir la desgràcia de separar-me i arran d'això, potser per la meva part de mestra que tinc tendència a voler mostrar, ensenyar, comunicar contingut, vaig crear aquest llibre com a una eina per poder comentar la separació amb els meus fills, que llavors eren petits, tenien 5 anys. Si, a part dels meus fills, aquest llibre pot ajudar a altres persones, i m'han comentat que sí a l'Institut de la Infància -el fan servir molt-, doncs imagina't si puc contribuir d'alguna manera a facilitar una comunicació entre pares i fills, per a mi és d'un gran orgull i m'emociona, em fa molt feliç.

I no només has pogut treballar en ajudar a través dels teus llibres en etapes dures de la vida, sinó també a través de la col·lecció de llibres 'Maya Papaya' de la guionista Ángeles González-Sinde, també exministra de Cultura, expresidenta de l'Acadèmia de Cinema Espanyol, entre d'altres, i tu ets la il·lustradora de sis llibres, d'aquesta nena que també necessita entendre el món, com totes les criatures. Com va ser la teva relació amb aquestes històries de la Maya Papaya?
L'autora, quan jo vaig viure als Estats Units 11 anys -vaig passar sis anys a Nova York, 3 anys a Los Angeles i després vaig anar al Canadà-, durant la meva estada a Los Angeles, vaig conèixer una veïna, que era una noia que em va dir que es deia Berta, i amb els anys vam continuar el contacte, encara que ens vam anar a viure a llocs diferents -ella a Madrid i jo al Canadà i després a Barcelona-, i aquesta amistat, amb el temps, va créixer, i vaig conèixer una mica més qui era la meva veïna (riu) i "ostres deunido", però la base, que és l'amistat, sempre ha quedat. Quan va ser ministra no li deixaven fer més feina que la de ministra, però una cosa que sí li deixaven fer era escriure i em va dir "menos mal" (riu) i llavors em va proposar presentar una col·lecció de llibres i el que és molt maco, perquè tenim una amistat molt franca, molt de veïnes -"oye me falta un huevo, tienes uno?", "pásame un poco de harina"-, doncs, normalment els projectes sempre els comentem i parim d'una manera conjunta. Ella em va fer molt partícep de la idea, perquè clar aquests contes infantils tenen un personatge que és el protagonista, que en aquest cas és la Maya. Clar, crear un protagonista d'un conte és una cosa preciosa, però, clar, has de parlar amb l'autora, que és qui realment crea aquest personatge i tu donar-li una imatge. A partir d'aquí va sortir aquesta col·lecció que la va publicar Edebé. Va ser una col·lecció de sis llibres i quan va acabar el contracte amb l'editorial, el llibre ha arribat fins i tot la Xina (riu). Ha arribat lluny i em fa molta il·lusió, és molt maco poder viatjar sense agafar un avió em sembla màgic.

La teva relació amb la teva amiga, l'Ángeles González-Sinde, no va acabar aquí amb 'Maya Papaya', i justament fa un any vas treure un llibre amb ella també, que era un recull de tires gràfiques sobre dones
Nosaltres primer de tot som amigues. Les amigues què fan? xerren i s'expliquen totes les seves coses. I de què parlem? doncs dels amors, dels diners, de la falta de diners, de les mares, dels fills, les filles, del sexe, del no sexe, de les canes...des de les tonteries més grosses a les coses més importants, riem i plorem juntes. Arran de tot això, en una de les nostres trobades, quan coincidíem a Madrid o a Barcelona, dèiem "ostres aquestes xerrades donen per fer unes tires còmiques", tot i que ja n'existeixen moltes d'aquestes il·lustracions que narren situacions de noies més joves, o de dones més grans...n'hi ha moltes de tires gràfiques, és un tipus d'art (o com li vulguis dir) que ja existeix, no és res nou. Però ens hi vam voler ficar. Però com qualsevol projecte...si tens una idea, l'has d'intentar moure perquè si no es quedarà al calaix. Això sempre els hi dic als meus alumnes "escolteu quan tingueu una idea, per molt bestiesa que creieu que és, o que ja l'ha fet molta gent, tireu-la endavant". I llavors nosaltres ens vam moure i vam començar a picar portes, fins que un "ángel bueno", que van ser els de 'Yo dona' ens va dir que ok. També haig de dir que l'Ángeles com té influències doncs en aquesta revista ella ja escrivia un article setmanal. 'Yo dona', però, amb la pandèmia va tancar i ens vam quedar sense tires.

Al llarg d'aquests anys, però, no t'ha interessat només la maternitat, la infància, les relacions d'amistat...sinó també la relació amb la natura. De fet, fa un any vas començar un projecte que porta per nom 'rural sketching' que està estretament lligada amb la zona que ens envolta: Valldoreix, Collserola, els boscos...Què és el que t'apassiona d'aquest entorn?
Oooohhh...Sant Cugat, Valldoreix, la Floresta...estic tan enamorada...jo és que visc al paradís, sempre ho dic. Cada dia dono gràcies a l'univers per viure en aquest entorn tant, absolutament, privilegiat. És preciós. Els ocells, el cel...tot aquí cobra una dimensió que és meravellós. Soc de Barcelona, però no tornaria a viure a Barcelona ni que em paguessin (riu), i ho dic amb la mà al cor. Soc una enamorada de la natura, però, realment, aquí he descobert una natura molt maca...i llavors què menys que honorarla intentant dibuixar-la. A part, també és un altre tipus de dibuix, és dibuixar més per plaer, perquè no existeix la rigidesa de l'encàrrec, per molta passió que tinguis per la teva feina. En canvi, el dibuix de natura és llibertat absoluta. He creat aquest grup de 'rural sketching'...al principi feia classes, però ara faig sortides, perquè em fastiguejava molt no poder dibuixar, i ara dibuixem tots, i si després algú, a part, vol fer classes o taller, doncs també ho faig. La qüestió és sortir i, com sempre dic, és impossible fer-ho malament.

I què tens en ment, més enllà del que ja has lliurat? en què estàs treballant?
Ara mateix, arran de la pandèmia -que fort això per cert, és molt bèstia, raó de més per donar gràcies a l'univers pel que tinguem- vaig perdre molta feina, però em va sortir treballar amb una agència de publicitat. La publicitat no és lo meu perquè no m'agrada gaire, hi col·laborava intermitentment, però ho sé fer i ara estic treballant en publicitat a tope, i la il·lustració és més una via d'escapament, de poder sortir de l'ordinador i de la part tan calculada que és el disseny gràfic i fer una cosa més creativa i manual. He acabat fa unes setmanes el llibre 'La segunda piedra más rara del mundo' d'una autora de Madrid i em vull ficar més amb el tema del 'rural sketching', vull explorar més el dibuix de la natura, i no tinc cap pla...m'hauré de buscar un (riu).