Inicia sessió 
Registra't
Tian Cusidó / Foto: Cedida
ESCOLTA-HO
Buf... doncs jo crec que ja deu fer 25 anys més o menys. Vaig començar en el món del cinema i els documentals professionalment, i també fent coses en comunicació. Vaig estudiar primer direcció de cinematografia i documentals i vaig tenir la mala fortuna que quan m'hi vaig començar a dedicar no em va agradar, m'avorria molt. Tota la vida, des de petit, havia fet teatre i era com una mena de vocació que anava endarrerint, i vaig començar a fer d'actor professional amb 19 anys i vam tenir un èxit a la sala Becket, a Barcelona, que en aquells moments era molt estrany estar un grapat de setmanes fent la mateixa obra (em sembla que vam estar tres mesos) i em vaig avorrir com una ostra també. Això de pujar a l'escenari i fer cada vegada el mateix m'avorria molt. Vaig tenir tenir com un buit existencial que no sabia exactament què fer perquè tot el que jo m'havia pensat que era la meva vocació, quan m'hi dedicava professionalment no m'agradava. Vaig començar a provar amb la direcció escènica, vaig entrar a l'Institut del Teatre a estudiar Direcció Escènica i Dramatúrgia, vaig veure que on era més feliç era en una sala d'assaig i vaig començar així. Dins l'institut vaig començar a fer assignatures de teatre visual, de titelles, de gest... i em va seduir moltíssim. Vaig començar a treballar molt als països nòrdics. Vaig viure un grapat d'anys a Estocolm, i allà és on vaig començar a treballar. Però curiosament vaig començar a treballar fent teatre visual i de titelles per a adults i no va ser fins que vaig obrir Can Ninot, que em vaig dedicar al teatre per a públic familiar, i això va ser al 2011.
Can Ninot, conegut com el teatre més petit de Catalunya...ara ja s'ha fet gran?
Ara estem en un moment de 'in pass' perquè tenim el teatre tancat, justament per ser tan petitó, i estem treballant a la Casa de Cultura, que agraeixo l'Ajuntament el suport que ens ha donat per poder treballar allà perquè sinó estaríem tancats. I sí, continua sent el teatre més petit, però és cert que el projecte s'ha fet gran, va creixent i ara mateix tenim el teatre més petit de Catalunya aquí a Sant Cugat, després estem treballant a l'Hospitalet a un altre teatre i també a l'Hospitalet hem començat amb un centre de creació de teatre visual i de titelles. Tenim molta sort perquè tenim una dotzena de professors que són cada un d'ells el millor en la seva especialitat aquí a Catalunya, i amb ells estem treballant per acabar de formalitzar la formació per a professionals. I després, per un altre costat, sí que és cert que hem pogut començar amb les residències artístiques, que ja han passat tres companyies, una d'elles ja ha estrenat amb un gran èxit de crítica a la sala Porta 4 a Barcelona, i continuem amb el projecte de formació per anar-ho construint i, per un altre costat, hi ha el tema de les residències artístiques que això sí que les condicions actuals ens ho permeten fer.
La tasca del titellaire quina és exactament? tu també crees els ninots? Com funciona tot plegat?
Hi ha moltes maneres de treballar. Tradicionalment, el titellaire es construia el ninot. Però ara mateix, a mesura que les arts escèniques es van professionalitzant, entren uns altres tipus d'infraestructures com equipaments públics o, fins i tot, la televisió també on els titelles es desenvolupen moltíssim, tant per a efectes especials durant el segle XX (tot i que ara els estan tornant a fer servir amb sèrie com 'The Mandalorian', que estan fent una barreja entre 3D digital i titelles) com també en les arts escèniques en viu, hi ha una barreja de tot. En el meu cas, jo sé constuir, però el que passa és que a vegades no et permet la pròpia dinàmica de la feina poder-ho constuir tu mateix, i fas el disseny i el presentes. Hi ha coses que no les saps fer i les encarregues, i n'hi ha d'altres doncs que les fas tu mateix. Nosaltres, per exemple, hem treballat moltíssim amb la meva sogra, que és modista i que no cal ni que faci un patró. Ella veu el dibuix i automàticament talla la tela i ho constueix amb un 'periquete', i nosaltres anem combinant aquestes coses. En el cas del 'Pinotxo', els titelles ens els va fer l'Àngels Valero i els altres titelles ens els hem fet nosaltres.
Què és el que més t'agrada de la teva feina?
Et puc dir el que menys m'agrada, que és la gestió, la resta m'agrada tot per igual. M'agrada la docència, tant per a canalla com per a adults i professionals, pujar dalt l'escenari i crear espectacles també m'agrada moltíssim, fer les músiques dels espectacles també. Ja et dic, depèn molt també de cada espectacle perquè et trobes amb alguns que de cop i volta et trobes amb uns assajos que es fan molt feixucs perquè no acabes de resoldre una cosa...i gaudeixes més fent la música en un moment donat perquè trobes que allò és el fil conductor que t'ajuda artísticament a acabar de construir l'obra...però segur que el que menys, menys, menys m'agrada de la meva feina és tot el tema de gestió, reunions... tot això no m'agrada i és una part molt important de la feina de qualsevol projecte com el nostre.
Una vegada estàs a l'escenari i et poses davant les criatures, i et trobes amb aquelles mirades innocents, com et fa sentir?
Crec que el secret és no fixar-te només amb les criatures i tenir present que a la platea tens tant adults com nens. Els espectacles que nosaltres fem són per a públic familiar, no són exclusivament per a canalla. Per a mi és tan important que el pare surti passant-s'ho bé com el nen o la nena que està mirant l'espectacle, i aleshores intentar posar dins els espectacles diferents nivells de lectura, que el nen entengui una cosa i s'ho passi bé veient allò, i els pares en puguin treure una altra lectura, i en alguns casos també crear algun tipus de debat que no es resolgui dalt de l'escenari, sinó que planteja preguntes perquè tant pares com nens se les emportin cap a casa i l'espectacle duri més enllà de l'estona que han estat a Can Ninot. I pel que fa a com em sento, és molt intens i gratificant i possiblement de les coses més boniques que passen quan es crea una connexió amb el públic, que no passa sempre. És a dir, els nostres espectacles sempre funcionen, però a vegades es dona com una comunió especial, que no saps ben bé per què es dona, però que veus que els titelles i l'espectacle creix amb la interacció amb el públic. Fem un tipus de teatre de titelles que, en molts casos, els nens participen i parlen amb els titelles i els titelles contesten i cada funció és diferent. Quan això funciona, ostres és molt xulo.
Per què és tan important que les famílies vagin a espectacles de titelles, que escoltin junts històries i les comparteixin?
Si tu aconsegueixes que el fet que algú que ve a veure un espectacle teu s'emporti una experiència i no vingui i sigui un consumidor passiu del que tu estàs fent, estàs donant un valor que per a mi és un valor cultural, no només d'entreteniment, estàs enriquint la vida d'aquella persona, i per a mi un fet cultural ha de ser així. Has d'aconseguir que allò que tu fas incideixi en un canvi de reflexió o de punt de vista. Això no sempre és així. Hi ha espectacles com, per exemple, 'Els tres porquets', que bàsicament són un entreteniment. Hi ha d'altres que et permet que aquell espectacle porti un debat, alguna cosa més. És precisament aquí on rau la diferència entre cultura i entreteniment, que jo crec que no tenen per què estar renyides. Jo faig les dues coses, però el fet de que la família comparteixi una estona junts i que els aporti un element de reflexió, molt primari si tu vols, però on poden debatre com és que ells havien vist el conte explicat d'una manera i nosaltres els hi expliquem d'una altra: des d'un gir de perspectiva de gènere, des de parlant d'uns valors diferents, etc... això per a mi és important en l'oci familiar.
Creus que manquen a la societat més famílies que s'impliquin en el món cultural?
No ho sé. El que sí que està clar és que no es valora prou la nostra feina. A la gent li sembla, en molt casos, cara l'entrada d'un espectacle, quan no estan pagant ni el 50% del que val. En molts casos, el 50% restant no està subvencionat per l'Estat, sinó que ho subvencionen les pròpies entitats organitzadores de l'acte i els artistes, renunciant a part del seu sou. Això sí que crec que està poc valorat. Entenc que una persona, amb els sous que tenim en aquest país, i amb l'escala de preus i valors que hi ha, vegi cara una entrada de 20 euros per persona per anar a veure un espectacle de titelles o de teatre familiar, perquè si t'has de gastar 80 euros cada cap de setmana o dos cops al més per anar al teatre una família de 4, doncs són molts diners. Però realment aquest seria el cos que tindria si tota la gent implicada -des de la persona que està a taquilla, fins a la gent que està al despatx treballant, els artistes, dissenyadors...tothom que està involucrat en aquell dia que tu et seus a veure un espectacle, cobrés el que ha de cobrar com, per exemple, ho fa un mecànic per arreglar-te el cotxe, o un metge per visitar-te, o un arquitecte, o un manyà, o qualsevol altre ofici. Però en el nostre cas, això està devaluat. I en quant a la implicació de les famílies, a mi em sembla que el teatre familiar és una pedra angular que aguanta molts teatres d'aquest país i les famílies, en general, troben com una bona alternativa anar a veure un espectacle perquè veuen que és una cosa que és bonica, que és engrescadora per als més petits i per a ells i que és relativament econòmica comparada amb altres ocis. I això fa que hi vagin, però el problema ve a partir dels 6-7 anys, que deixen d'anar al teatre i cada vegada comencen a portar els nens més petits al teatre i deixen de venir els joves i això està infantilitzant molt les produccions. Aquest problema ens l'estem trobant els creadors i l'estem debatint des de fa 5 anys perquè és bastant recent. Amb l'augment de plataformes digitals a casa que ha baixat l'edat d'afluència dels nanos al teatre i deixen de venir-hi abans.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.