Mònica Planas: 'No sé mirar la televisió sense prendre apunts'

Qui es dedica professionalment a mirar la televisió té difícil desconnectar. La periodista santcugatenca Mònica Planas confessa que, de fet, li és difícil gaudir del mitjà sense prendre apunts. La crítica televisiva ha repassat la seva carrera, el moment del periodisme i alguns detalls personals en una entrevista al programa 'Connectats', que Cugat Mèdia produeix per a la Xarxa.

Escolta-ho

Quan comences a tenir clar que volies ser periodista?
Ho vaig tenir molt clar de seguida. Tindria 12 o 13 anys. No tinc antecedents familiars dedicats al periodisme, però era una feina que em va cridar l'atenció. Crec que era perquè m'agradaven moltes coses. Soc una mica tastaolletes, m'interessa la ciència, la pedagogia, la psicologia, llavors vaig pensar que seria una manera d'abastar-ho tot.

Quan sorgeix l'espurna?
Soc una persona molt perfeccionista i m'anaven millor les lletres que les ciències, tot i que les ciències no m'anaven malament. Era una cosa que si treies més bones notes d'una altra cosa doncs allò era el que jo servia. És una cosa que ara em sap greu perquè potser m'hagués agradat fer una carrera de ciències i penso que hi vaig renunciar massa ràpid. L'espurna pot ser ve de la facilitat per explicar històries i perquè m'agradava escriure. Devia ser el que em motivés. L'espurna potser és que escoltava molt la ràdio a la nit. Crec que el fet d'escoltar tant la ràdio va fer que pensés que volia fer allò.

Què escoltaves a la ràdio?
Jo ho escoltava tot. Era l'època del màxim esplendor de la 'Nit dels ignorants', però abans que comencés escoltava molts programes esportius d'aquella hora de la nit. El de la Morena, el 'abrazafarolas'... Per sort vaig començar a escoltar la ràdio en l'època que ja hi havia aparegut Catalunya Ràdio, per tant, també escoltava el Basté a la nit. Jo era una fan incondicional de 'El Matí de Catalunya Ràdio' amb l'Antoni Bassas. Anava sempre amb una ràdio amb els auriculars quan anava en tren. Crec que l'espurna devia ser aquesta, que m'agradava molt el mitjà i pensar que m'agradaria fer allò.

T'adormies amb la ràdio posada?
Cada dia. Fins que em van regalar una ràdio d'aquelles que s'apagaven soles al cap de no sé quanta estona, era de les que m'adormia amb la ràdio engegada i que a vegades em llevava al matí i encara estaven allà xerrant. Ara ja no ho faig. Crec que el fet de dormir en parella t'obliga a dormir en silenci i, a més, miro la tele per motius professionals fins bastant tard i, per tant, arriba un moment que quan desconnecto, desconnecto. Perquè si després d'estar mirant la tele fins tard em poso a escoltar la ràdio llavors ja aniria a 1.000 per hora. A més, quan has treballat a la ràdio és molt difícil tornar a escoltar la ràdio de manera relaxada. Molts cops penso si està bé o malament el que estan fent. Quan hi poses la dimensió professional és més difícil relaxar-te a l'hora de gaudir-ho.

Una indiscreció. Tens tele a l'habitació?
Sí, però és la que faig servir menys de la casa.

Eres una bona estudiant?
Sí, crec que sí. Tenia un sentit del deure, que continuo tenint, molt cultivat. Sabia el que havia de fer en aquell moment i, per tant, ho volia fer bé i pensava en el meu futur i en què això m'anirà molt bé... vaig ser una bona nena.

Quina era la teva assignatura predilecta?
Les lletres m'anaven bé. La llengua catalana, la castellana, l'anglès... la part de lletres em resultava més fàcil. Però després, per exemple, m'agradava molt la biologia, la genètica. Quan vam fer genètica em va apassionar i vaig pensar que potser voldria ser genetista.

Quina va ser la teva primera feina periodística?
La meva primera feina periodística remunerada va ser un cop llicenciada. Havia fet de becària a 'El Matí de Catalunya Ràdio' amb l'Antoni Bassas, i quan em vaig acomiadar perquè s'acabava la beca, l'Antoni em va dir: 'Mònica t'agrada l'esport, ets del Barça?' i jo, sí sí, i em va explicar que estava preparant un programa pel centenari del Barça a TV3 on farien un 'late show' històric que es deia 'Aquest any 100' i em va oferir la possibilitat de treballar-hi, i de seguida vaig dir que sí. Vaig estar tres anys treballant en aquest programa de TV3 que presentava l'Antoni Bassas, i aquella va ser la meva primera feina pagada. Abans n'havia fet d'altres que no pagaven.

Al món del periodisme hi ha algunes feines que es considera que no s'han de pagar.
És una situació força al·lucinant. Al meu perfil de Twitter fa poc que hi posava 'No treballo gratis'. Encara ara em demanen que faci feines gratis. Ho trobo al·lucinant, perquè jo no tindria els nassos de demanar a ningú que fes una feina però sense pagar. No se m'acudiria mai demanar-li a ningú de cap àmbit professional. Hi ha molta precarietat i, a més, hi ha gent que té molta barra. És un problema perquè quan no pagues a la gent, la gent s'hi esforça menys. I quan la gent s'hi esforça menys, les coses no surten tan bé. La gent hauria de veure que les activitats culturals i el món de l'autònom i, en general, si les remuneres una mica, tot surt millor. per exemple, quan la gent fa actes on tot és gratis, la gent no hi va perquè no hi perd res si no hi va. No té el compromís. Per tant, et trobes que vas a llocs, on t'han demanat que hi vagis gratis i que llavors hi ha dues persones. I dius, 'home, potser ho haguéssim pogut pensar d'una altra manera això' i la gent potser hauria valorat més el que li estaven proposant, i l'altra persona doncs s'ho hagués preparat d'una altra manera i tots n'haguéssim pogut treure una mica més de profit.

Estàs especialitzada en crítica televisiva. Com hi arribes?
De casualitat. Va ser cap al final de la meva etapa més o menys fixa a Rac1. Havia estat a Rac1 a 'Problemes domèstics' amb el Manel Fuentes i els 'Òscars'. Després vaig passar a fer 'El Món a Rac1' amb el Xavier Bosch i quan vam acabar aquella etapa vaig deixar la ràdio i vaig posar-me a buscar feina. Aleshores treballava a la facultat donant classes de periodisme i el Santi Nolla, el director del 'Mundo Deportivo', em va fer aquesta proposta: 'Mònica, el consumidor d'esports a la tele és en general un consumidor de tele important, i he pensat que podries fer crítica de televisió esportiva'.

Com vas reaccionar?
Jo vaig quedar-me súper estranyada. La veritat és que l'assignatura de crítica a la facultat a mi m'agradava molt, la vaig gaudir molt. Tant la crítica televisiva com la cinematogràfica va ser una assignatura que em va agradar però no penses mai que la faràs. També m'agrada molt la crítica de televisió que feia 'La Vanguardia'. Jo els llegia molt. Quan el Santi Nolla em va proposar això vaig pensar 'Com?'. Havia dit que no a moltes feines i era allò que no pots anar dient que no a tot i vaig dir, d'acord, i si no surt bé doncs ja la deixo de fer. M'ho vaig prendre molt seriosament i el primer mes vaig passar-ho fatal perquè no trobava el meu to, costa trobar la teva pròpia veu. Però aquell esforç crec que també va fer que m'esforcés a buscar de quina manera ho havia de fer.

Vaig trobar el que em diferenciés dels altres. Jo patia molt perquè no em volia semblar als altres. No era un acte de vanitat de què jo soc com Ferran Monegal. Jo pensava que jo no soc com ells, per tant, he de ser molt prudent a l'hora de dir el que opino. Va ser així com va ser que vaig començar a gaudir moltíssim. Vaig passar un mes horrorós i després vaig dir: 'és la feina de la meva vida'. Després de tres anys escrivint a 'Mundo Deportivo' el Carles Capdevila comença el projecte de l''Ara'. Ell llegia els meus articles i em va dir què em semblava si feia la crítica de tele per al diari 'Ara' i, en comptes de l'esportiva, feia la de televisió més generalista. I ens vam posar d'acord.

Les casualitats de la vida.
Totes les feines que he tingut han estat casualitats. No he tingut mai un objectiu professional. Tot això ha estat molt enriquidor i m'ho he passat molt bé. Crec que és la manera bastant de com em moc per la vida en tots els sentits. No tinc objectius. M'agrada anar trobant coses i acceptar propostes, deixar-les i començar-ne de noves. De fet, a la feina que estic fent ara és la que més m'ha durat a la vida.

Quantes hores de televisió consumeixes?
Força, però no t'ho sabria dir. A més, és una manera de consumir televisió que segurament no és la manera com tothom consumeix la televisió, que és com a entreteniment. Molts cops busco determinades qüestions sobre les que vull escriure. Com s'ha tractat una determinada notícia que és important. No m'empasso tots els informatius sencers, sinó que vaig a buscar una notícia per veure quin enfocament li ha donat cadascú. O si sé que hi ha una estrena, la vaig a buscar. Ara, a més, hi ha molta facilitat per recuperar programes que això al principi no passava. És una manera de consumir televisió que és com una gimnàstica que et vas entrenant i al final et resulta molt fàcil. Hi ha la tele que consumeixo canviant de canal, sobretot al vespre-nit que em dedico a recuperar coses que no he vist i que m'estic fins bastant tard, que poden ser bastants hores, tres o així, més durant el dia busco coses concretes que m'interessen.

I la televisió pel plaer de veure-la?
Em costa una mica. El plaer el tinc, m'agrada mirar la tv, m'agrada molt la meva feina, però no sé mirar-la d'una altra manera que no sigui prenent apunts. Alguna vegada m'ha passat que quan una cosa m'agrada molt, molt, molt allò que estic gaudint i penso 'això és boníssim', el que faig és deixar el bolígraf, gaudir-ho, i un cop ho he vist, ho torno a mirar prenent apunts.

És un exercici de voluntat.
No, no. M'agrada i m'ho passo bé quan ho faig. La part que més m'agrada de la meva feina és la que penso, el moment en què has vist una cosa i estàs pensant què escriuràs. Aquests minuts o a vegades més temps que dediques a dir què és el que vull dir d'això és un part en què gaudeixo molt.

Quin dels dos mitjans, tele i ràdio, ets més crítica?
Crec que la televisió està més desaprofitada. Sóc més crítica amb la tele. Crec que és un mitjà que té moltes possibilitats i que no se'n treu el profit que se'n podria treure. Crec que en aquest sentit la radio és un mitjà molt més ben aprofitat pels professionals.

És més saludable?
Segurament. El fet que no hi hagi imatge a vegades té unes possibilitats més grans d'espatllar-ho.

Durant quant de temps vas estar fent classes?
12 anys a la Ramon Llull. Quan vaig deixar 'El Món a Rac1', un company, el Francesc-Marc Álvaro, que era professor de la Ramon Llull, agafava una excedència i em va demanar si volia fer una de les assignatures que feia ell. Vaig dir que sí, encantada. Era en el moment en què jo també estava buscant feina i vaig dir 'perfecte'. M'hi vaig trobar molt bé de seguida.

Una de les opcions de feina que m'havia plantejat en algun moment era ser mestra. No universitària, sinó de primària o de secundària, perquè m'agrada el món de la docència, els meus pares sí que hi han exercit. La meva mare és psicòloga infantil i treballava en una escola i el meu pare era farmacèutic però també va tenir una etapa de professor universitari. Per tant, a casa era normal escoltar parlar del món de l'educació. La meva mare, sobretot, el món de la pedagogia. Per a mi era una feina que m'aportava, al principi, moltíssim l'intercanvi amb els alumnes.

Quan vas fer la carrera, quants professors tenies que fossin professionals en actiu?
Soc de la primera promoció de comunicació audiovisual a la UPF. Per tant, deu n'hi do la de professors que hi havia en actiu. N'hi havia que venien només del món universitari, però en canvi va haver-hi incorporacions que venien del món professional.

És important que qui estigui ensenyant de periodistes hagi exercit la professió?
Crec que segons quines assignatures és essencial. Hi ha d'altres assignatures que potser no és tan necessari i crec que està bé que estigui compensat. Crec que no hem de menystenir el món acadèmic perquè que fa una aportació molt interessants i a mi m'ha agradat molt quan he estat a la facultat tenir l'intercanvi amb aquest món més acadèmic i m'ha enriquit intel·lectualment. He après d'aquests professors coses que després he aplicat a la meva activitat professional. D'altra banda, crec que és important que les facultats valorin el professor que està en actiu. A vegades és gent que com no fa vida acadèmica, és una mica passavolant per la facultat perquè té un horari més fugaç en aquest sentit, a vegades no estan tan ben vistos i valorats.

Ets crítica amb la professió? Què caldria millorar?
Crec que el sentit de la responsabilitat, l'entendre que estem fent un servei, encara que fem entreteniment. Jo me n'he adonat treballant com a crítica de televisió que hi ha professionals que no tenen consciència que el que fan té conseqüències en la gent que consumeix els seus programes. Amb el que soc més crítica i a vegades em revolta és la manca de responsabilitat.

Ets futbolera?
Estic passant una crisi. Va associada més que al joc del Barça, als futbolistes. Cada vegada em cauen pitjor. Potser és perquè arriba un moment que ets més gran que ells i penses: 'quins imbècils'. Estic passant una crisi perquè abans anava al camp molt sovint i ara no hi vaig tant perquè penso: 'Jo he d'anar allà? No'. I m'ho miro més per la tele i he agafat una mica de distància, però és un món del qual no puc evitar estar-ne pendent. Em continua agradant que guanyi el Barça, que perdi el Madrid i aquestes coses. Si no puc veure el partit estic pendent del mòbil per saber si marquen.

Quin és l'ambient a casa dels Planas-Bosch quan hi ha un partit del Barça?
Segur que el 50% està al camp Nou però també ens agrada veure'l sols a casa. No som d'anar a un bar a veure un partit, ni de convidar gent a casa, ni res. Ens agrada veure el partit sols i tranquil·lament, 'para lo bueno y para lo malo'.

A casa, dos periodistes que esteu exercint. Quins temes tracteu?
Tots. Parlem molt de periodisme. És inevitable. Parlem molt de la feina. Quan comença el compte enrere del telenotícies a vegades fem apostes sobre amb què obriran. Discutim perquè tenim opinions diferents, una cosa que a vegades la gent no entén. Es pensen que quan et cases penses el mateix. A mi m'agrada que sigui així. Algú que sempre està d'acord amb tu és una mica estrany. A mi no m'incomoda gens que les persones pensem diferent.

Estàs interessada en el món de l'alimentació saludable. I això?
Tinc un aparell digestiu que és una merdeta. He passat etapes en què m'he trobat molt malament. Procuro tenir hàbits saludables. Quan surto a menjar fora no soc cap radical de dir que jo això no ho menjo. Si surto a divertir-me és un dia que surto a divertir-me. Si menjo alguna cosa que no és el que idòniament em convé no passa res. El que és important és el dia a dia.

Tens temps per cuinar?
No gaire. Tot el que faig és de cuinar ràpid i fàcil. Ho faig per obligació. Com treballo a casa, faig coses senzilles. Amanides, peix al forn.

Quan necessites desconnectar, què fas?
Últimament faig marxa nòrdica i m'agrada molt. Vaig al cinema, i si és una necessitat de desconnectar més bèstia surto el cap de setmana que em toqui l'aire fresc i que no hi hagi massa cobertura de mòbil i descansar.

Com vius la ciutat de Sant Cugat?
Faig molta vida de poble. Faig servir molt el comerç del barri, em coneixen a les botigues com a clienta, saben el que em quedo i m'agrada. I totes les activitats que faig les faig a Sant Cugat des de fa 20 anys. Visc molt bé. Estableixes vincles, tens els teus hàbits, la marxa nòrdica, la meditació, la ceràmica. Faig molta vida d'estar el poble, tenir les meves aficions i gaudir-les. Una cosa que he de dir és que no es fan presentacions de llibres. M'agradaria que es fessin més.